31/8/19

“el nostre món- un món de llaços humans que s'afluixen, de liberalització i atomització de les estructures construïdes per la política, del divorci entre l'activitat política i el poder- torna a ser un escenari bèl·lic: d'una guerra de tots contra tots, i, per tant, una guerra dirigida per ningú i contra ningú concret. Dirigida, dia sí dia no, segons les necessitats de cadascú, o bé (de tant en tant) per mitjà d'aliances temporals que canvien dia sí dia no”
Retrotopia - Zygmunt Bauman

30/8/19

“L'agressivitat engendrada per un sentiment d'humiliació i enviliment insuportables, o per l'horror igualment insofrible que suscita la degradació i l'exclusió socials, no solen tenir, per regla general, propòsits definits. Tant si és escollida amb premeditació o per obra de l'atzar, la víctima d'un acte violent sol ser un efecte secundari, fortuït i aleatori, com també imprevist, de la impossibilitat de conèixer o localitzar un objectiu concret que sigui el veritable causant de la desgràcia i l'angúnia de l'agressor”
Retrotopia - Zygmunt Bauman

29/8/19

“Els destrets que pateixen les persones solen ser de dues classes: els habituals, que duren prou temps per integrar-se a la realitat quotidiana i, per regla general, no s'acaben considerant una injustícia que reclama venjança o rebel·lió; i els que suposen un increment imprevist de la quantitat acceptable de dificultats, de vegades insignificant en comparació amb el grau <<normal>> i ordinari de la intensitat del sofriment, però que es veuen com casos injustos i, per tant, serveixen de crida a les armes”
Retrotopia - Zygmunt Bauman

28/8/19

“quan les normes construïdes i codificades per la societat, dotades d'una autoritat final, de sancions efectives i, per tant, de poder vinculant, comencen a perdre la seva influència sobre les decisions humanes, o se'n desentenen explícitament, les persones que estaven sotmeses a la seva acció coactiva no és que obtinguin precisament la llibertat de definir-se, ans al contrari: més aviat es transformen en esclaves dels seus instints i rampells”
Retrotopia - Zygmunt Bauman

27/8/19

“l'Estat a la pràctica, ha renunciat al seu paper de defensor i guardià de la seguretat per adoptar-ne un altre (potser el més eficaç) entre els múltiples agents que contribueixen a fer augmentar la inseguretat i la incertesa, per inscriure-les a la llista d'afliccions humanes permanents”
Retrotopia - Zygmunt Bauman

26/8/19

“El propòsit final de qualsevol tipus de socialització és condicionar les persones perquè facin per voluntat pròpia allò que els toca fer”
Retrotopia - Zygmunt Bauman

25/8/19

“l'animal hobbesià que viu a l'interior de l'home va sorgir de la reforma moderna de les maneres ben intacte i sense domar, en la seva forma més pura i poderosa, amb tota la grolleria, barroeria i vulgaritat, elements que el procés civilitzador havia aconseguit dissimular o havia <<transferit>> (com succeeix quan es transfereixen les efusions d'agressivitat del camp de batalla al de futbol), però no pas reparar i encara menys exorcitzar”
Retrotopia - Zygmunt Bauman

24/8/19

Serotonina - Michel Houllebecq


© Bocins Literaris
Títol: Serotonina
Títol original: Sérotonine
Autor: Michel Houellebecq
Traducció: Oriol Sánchez Vaqué
Any: 2019
Editorial Anagrama


Encara no m’havia llegit cap llibre del provocador Michel Houellebecq. Feia temps que me’l mirava amb curiositat, però no estava segura de si podria separar l’obra de l’autor i sospitava enfadar-m’hi pels ressons masclistes i racistes que abunden en els seus llibres.

Serotonina és el testimoni d’un nihilista solitari de mitjana edat, treballador del ministeri d’agricultura francès, cansat d’una vida que només aguanta per la ingestió d’antidepressius d’última generació. La narració s’inicia en el moment en què es vol desempallegar de la seva parella, una jove japonesa pervertida que no s’estima i decideix desaparèixer. Fugir de tot li és relativament fàcil. No té família, no té amics i es troba en una bona situació econòmica. El narrador fa un repàs de les seves relacions amoroses destacades i que van fracassar per culpa seva. Prova de contactar amb les persones que van ser importants per a ell, però sembla que ho faci més per comprovar que tot és un desastre, per confirmar que ja no li queden vincles que el podrien lligar a la vida. No li posa voluntat de mirar-ho amb altres ulls que els del cinisme.

El narrador expressa pensaments totalment incorrectes en societat amb un llenguatge ofensiu i barroer. Malparla de l’amor i de les dones alhora que busca un ideal d’amor romàntic que no es creu. Hi ha un biaix entre el què és i el què vol ser. És despectiu, insulta, redueix les persones, les deshumanitza. És un personatge intel·ligent, extremadament sincer i exigent amb els altres, un idealista derrotat. Houellebecq aprofita el seu protagonista per fer una crítica a una societat occidental que veu malalta, morta per la desídia, atordida amb pastilles per evitar sentir, patir i, en definitiva, viure.

¿El comportament del narrador és causat pel seu caràcter egocèntric i egoista? Han estat uns somnis ambiciosos, clarament destinats al desengany, els que l’han conduït a aquest punt? Una vida massa fàcil amb massa de tot? És perquè demana massa? És massa tard per a ell? No té problemes, se’ls busca. Sobrat de tot, cansat de tot. Inconformista fins i tot de la felicitat. Houllebecq clarament burxa, incomoda, però no em genera la ràbia que m’esperava abans de la lectura, ni m’enfada. Alguns passatges exagerats del principi, així com les converses amb el seu psiquiatre, m’han fet riure. Conforma avança la lectura no puc evitar sentir compassió pel protagonista. Un home aïllat, que no vol estar sol i que no sap com sortir-se’n. Un home incapaç de trobar un mínim de plaer per continuar vivint.

“És un petit comprimit blanc, ovalat, divisible.

No crea, ni transforma; interpreta. El que era definitiu ho converteix en passatger; el que era ineluctable ho converteix en contingent. Proporciona una nova interpretació de la vida; menys rica, més artificial, i impregnada d'una certa rigidesa. No aporta cap forma de felicitat, ni tampoc d'alleujament real, la seva acció és d'una altra mena: transformant la vida en una successió de formalitats, permet despistar. Per tant, ajuda els homes a viure, o si més no a no morir, durant un cert temps”
Serotonina - Michel Houellebecq

23/8/19

“quan has jugat l'última carta, en certa gent- no pas en tothom, no pas en tothom- roman la idea que alguna cosa en el cel reprendrà el control, decidirà arbitràriament tornar a repartir les cartes, tornar a llançar els daus, i això fins i tot quan no has sentit mai, en cap moment de la teva vida, la intervenció ni tan sols la presència d'una divinitat qualsevol, fins i tot quan ets conscient de no merèixer particularment la intervenció d'una divinitat favorable, i també quan t'adones, considerant l'acumulació d'errors i culpes que forma la nostra vida, que te la mereixes menys que ningú”
Serotonina - Michel Houellebecq

22/8/19

“no s'hi pot fer res amb la vida de les persones, vaig pensar, ni l'amistat ni la compassió ni la psicologia ni la comprensió de la situació no hi tenen cap utilitat, la gent es fabrica ella mateixa el mecanisme de la seva desgràcia, hi dona corda al màxim i aleshores el mecanisme continua girant, ineluctablement, amb alguns fracassos, algunes febleses quan s'hi barreja la malaltia, però continua girant fins al final, fins a l'últim segon”
Serotonina - Michel Houellebecq

21/8/19

“Déu meu que n'és de difícil vèncer l'esperança, que tenaç i astuta que és, tots els homes són així?”
Serotonina - Michel Houellebecq

20/8/19

“En general els homes no saben viure, no tenen cap familiaritat autèntica amb la vida, no s'hi senten mai del tot còmodes, per això persegueixen projectes diversos, més o menys ambiciosos, més o menys grandiosos segons el cas, en general per descomptat fracassen i arriben a la conclusió que hauria sigut millor, senzillament, haver-se dedicat a viure, però en general és massa tard”
Serotonina - Michel Houellebecq

19/8/19

“així és com mor una civilització, sense neguits, sense perills ni drames i amb molt poca mortaldat, una civilització mor senzillament per cansament, per la desgana envers ella mateixa”
Serotonina - Michel Houellebecq

18/8/19

“aquells restaurants haurien sigut suportables si els cambrers no haguessin adquirit recentment la mania de declamar la composició del més petit canapè, en un to inflat amb un èmfasi mig gastronòmic mig literari, sotjant en el client mostres de complicitat o si més no d'interès, amb l'objectiu, m'imagino, de convertir l'àpat en una agradable experiència compartida, tot i que només amb la seva manera de dir: <<Bona degustació!>> en acabar l'arenga gormanda, ja n'hi havia prou en general per treure'm la gana”
Serotonina - Michel Houellebecq

17/8/19

“No és bo que els enamorats parlin la mateixa llengua, no és bo que es puguin entendre realment, que es puguin comunicar amb mots, perquè la paraula no té per vocació l'amor, sinó la divisió i l'odi, la paraula separa a mesura que es produeix, mentre que un xerroteig amorós contrafet, semilingüístic, parlar amb la dona o amb l'home com parlaries al teu gos, crea les condicions d'un amor incondicional i durable. Si et poguessis limitar a temes immediats i concrets- on són les claus del garatge?, a quina hora passarà el lampista?-, encara podria funcionar, però més enllà comença el regne de la desunió, del desamor i del divorci”
Serotonina - Michel Houellebecq

16/8/19

“La gent no escolten mai els consells que els donen, i quan demanen consells és precisament per no seguir-los, perquè una veu exterior els confirmi que s'han ficat en una espiral d'anorreament i de mort, els consells que els donen per a ells juguen el paper del cor de la tragèdia, que confirma a l'heroi que ha emprès el camí de la destrucció i del caos”
Serotonina - Michel Houellebecq

15/8/19

“ara em trobava en aquell punt, home occidental de mitjana edat, amb les necessitats cobertes durant uns anys, sense parents ni amics, mancat de projectes personals com també de veritables interessos, profundament decebut per la seva vida professional anterior, que en el pla sentimental havia conegut experiències variades que havien tingut en comú que havien quedat interrompudes, mancat en el fons tant de motius per viure com de motius per morir”
Serotonina - Michel Houellebecq

14/8/19

Lou Andreas-Salomé - Isabelle Mons


© Bocins Literaris
Títol: Lou Andreas-Salomé
Títol original: Lou Andreas- Salomé
Autora: Isabelle Mons
Traducció: Juan Díaz de Atauri
Any: 2012
Acantilado


Abans de llegir-me Rainer & Lou, la correspondència entre el poeta Rilke i la pensadora Lou, no coneixia l’existència d’aquesta dona, que a través de les cartes descobreixo excepcional. Així que quan l’editorial Acantilado edita l’assaig biogràfic Lou Andreas- Salomé de la Isabelle Mons, no dubto en comprar-me’l. Vull saber més de la dona que va influenciar Nietzche, Rilke i Freud, entre d’altres.

Lou neix a Rússia en una família mig russa, alemanya i francesa. És l’única noia dels sis fills i la nineta dels ulls del seu pare, molt afectuós i compromès amb la seva educació. Lou és propera als homes de la seva família perquè s’hi sent còmoda. A diferència, la seva mare li és distant perquè no és capaç d’expressar l’amor maternal. Als 15 anys la mort del pare li suposa un cop fort i comença la formació filosòfica i teològica amb el pastor i professor Gillot, que li fa de guia moral. Ella, que és una alumna brillant, passarà de l’admiració a la decepció quan ell se n’enamori. Lou perd alhora la figura del pare i de déu i als 19 anys decideix marxar cap a Europa. Vol renéixer en un altre lloc, trencar amb els seus orígens i escull viatjar com a mode de vida.

Lou vol fer ús de la raó i el pensament per adquirir més humanitat. Té un afany desmesurat per aprendre. Potser per l’afer amb Gillot o perquè prioritza els seus estudis, no sembla interessada en establir cap relació amorosa. A Roma, coneix Nietzche i el filòsof moralista Pau Rée, amb els quals decideix compartir la seva vida intel·lectual i engeguen un projecte de convivència en trinitat, que fracassarà perquè tots dos es volen casar amb ella i per l’odi que li té la germana de Nietzche, que l’allunya d’ell. Tot i així, en els cercles literaris i filosòfics la segueixen considerant la deixebla de Nietzche. Sense importar-li l’opinió pública, Lou conviurà amb Rée quatre anys a Berlín, on mantindran una relació d’aprenentatge i d’amistat malgrat que ell n’està enamorat, i que finalitza amb el matrimoni de Lou el 1887 amb l’orientalista Friedrich Carl Andreas. La unió duradora amb Andreas és un misteri atès que Lou es casa amb ell amb la condició que no esperi una relació física i deixant-li clar que no vol ser mare.

La pensadora es mou pel corrent naturalista, centrant-se en la psicologia femenina i en la representació teatral del malestar humà, sobretot de les obres d’Ibsen i les seves heroïnes femenines que lluiten entre el deure i la llibertat. És una dona molt selectiva en les seves amistats, però mai discrimina per posició política o social. Continuarà viatjant per Europa, coneixent i intimant (quan se li desperti el desig eròtic que no consuma amb el seu marit) amb aquells amb qui comparteix interessos intel·lectual i possible aprenentatge mutu. És una dona que vol tenir el control de la seva vida i no deixa que l’amor li capgiri els plans. Per això, més endavant quan viu una apassionant història amb el jove Rilke i veient una desigualtat en els sentiments, Lou, que no vol perdre la llibertat, recondueix la seva relació a una amistat que durarà fins a la mort del poeta. És amb Rilke que aconsegueix tornar a Rússia i reconciliar-se amb els seus orígens, però és allà mateix on la relació amorosa amb Rilke es trenca.

Lou amb 40 anys se sent lliure de conflictes i realitzada. Comença a interessar-se pels discursos científics sobre la biologia femenina, l’erotisme, la feminitat i el psiquisme. Lou escriu assaigs i novel·les per expressar-se, mai per agradar. En plena maduresa, aconsegueix conèixer Freud i formar part del cercle vienès, on aporta un enfocament filosòfic. És autodidacta i vol aprendre i consagrar-se a la psicoanàlisis clínica. Lou és fidel a les teories freudianes, però això no li impedeix assistir també als seminaris dels seus dissidents (Jung, Tausk, Adler) i mantenir l’autonomia de pensament per tal de perfeccionar la seva carrera d’analista, que ja no abandonarà mai més.

De la biografia, al principi m’ha costat acostumar-me a les anades i vingudes temporals que fa l’autora en la vida de la Lou i potser hagués agraït una explicació una mica més ordenada, encara que la cronologia al final del llibre ajuda bastant. També m’hagués anat bé tenir coneixements previs en la matèria, doncs no he estat capaç de discriminar quines teories freudianes de les que s’expliquen continuen en vigor o quines estan totalment obsoletes. Suposo que la gent amb formació en psicologia farà una lectura més profitosa que la meva. Mons ens mostra la Lou com una dona lliure, independent i amb unes inquietuds molt exigents. Va ser una dona moderna, incompresa i alliberada. Mai va renunciar al seu model de vida i van ser els altres (marit, amics i amants) que es van haver d’adaptar a les seves necessitats, fascinats per la seva personalitat. Una biografia completa d’una dona singular.

“El intercambio epistolar muestra una delicadeza y un respeto mutuo que celan un afecto discretamente expresado. Para ella es el maestro indiscutible de teorías en gestación. Quizá la razón por la que Freud acepta sin dificultad la personal mirada de la nueva discípula y futura analista esté en que: <<Incluso las cosas más espantosas sobre las que conversamos usted las mira como si fueran Navidad>>”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

13/8/19

“a Lou Andreas-Salomé hay que leerla como se lee a una escritora llegada al psicoanálisis con la finalidad de comprender de un modo diferente al psiquismo, y no como a una clínica para quien la escritura fuera una actividad secundaria. Ella es el único miembro del círculo que puede orquestar el concierto de las distintas disciplinas: filosofía y psicoanálisis se unen en pro de la comprensión del hombre que sufre”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

12/8/19

“Acercarse al máximo a la esencia de lo vivo es la búsqueda esencial del artista, que encuentra en el arte el modo de reproducir el lazo inextricable con la vida”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

11/8/19

“Lou Andreas-Salomé rechaza cualquier idealización del compañero. Ser uno mismo es la principal condición para entregarse en el vínculo erótico. Sólo en la afirmación de la propia diferencia pueden los sexos unirse, no en la búsqueda de una complemento en el otro, sino formando, cada uno <<para>> sí, una unidad totalizadora”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

10/8/19

“con su comportamiento desafiaba la moral, su ambigua relación con la cuestión sexual ponía- como ya se ha visto- una barrera a la realización erótica. Lou no se dejaba escoger, decidía ella. Cada hombre quedará como el recuerdo de una <<experiencia>>, ya fuera amorosa o <<fraternal>>, por mucho que ello moleste a quienes no pueden entender que una mujer de la época pudiera distinguir el erotismo del enriquecimiento intelectual o, incluso, de la simple simpatía”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

9/8/19

“la modernidad de la mirada con que la escritora observa a las heroínas es única: sólo una mujer libre está capacitada para afrontar el dilema de los personajes femeninos, escindidos entre el deber y la aspiración a vivir sin ataduras”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

8/8/19

“¿es capaz el individuo de hacer abstracción de su identidad para unirse a otro, apartar su interés personal a favor de un objetivo común? Pone el ejemplo del hombre y la mujer que, a la búsqueda de una armonía física y espiritual, muestran una inclinación mutua susceptible de desvanecerse en el matrimonio. Cuando el amor funde el egoísmo y el olvido de sí, se convierte en antipatía”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

7/8/19

“Basta con que una mujer deje de adoptar una actitud conforme a su época para que se convierta en objeto de curiosidad”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

6/8/19

“Para la mujer del siglo XIX, el viaje es, como para los emprendedores y los obreros, expresión de una movilidad social, de una emancipación privada o profesional, que reduce las prohibiciones”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

5/8/19

“yo misma sólo sé algo de <<mí>>. No puedo vivir conforme a ejemplos ni voy a representar jamás un ejemplo para nadie, pero en cambio voy a darle forma a mi propia vida de acuerdo conmigo misma, eso sí lo voy a hacer pase lo que pase. Para lo cual no tengo que defender principio alguno, sino algo mucho más maravilloso -algo que está metido en uno mismo y quema de pura vida y grita de júbilo y lucha  por salir”
Lou Andreas- Salomé - Isabelle Mons

4/8/19

Abans del vespre - Enric Sòria


© Bocins Literaris
Títol: Abans del vespre
Autora: Enric Sòria
Any: 1982-2013
Edicions Proa


Abans del vespre és l’antologia poètica seleccionada pel mateix Enric Sòria entre els seus poemaris: Mirall de miratges, Varia et memorabilia, Compàs d’espera, L’instant etern i Arqueologia. El llibre s’obre amb la introducció del seu amic escriptor Sebastià Alzamora, que ens el presenta com el més civilitzat dels poetes, i es tanca amb un poema inèdit.

Sòria convida al lector a entendre la diferència entre el desig i la realitat. Ell ho intenta mitjançant l’escriptura, sigui poesia o bé d’altres gèneres literaris, com els dietaris o les ressenyes de llibres. El seu amor als llibres és evident i molts dels seus poemes, estan encapçalats per cites d’autors que admira. Poeta culte, vital i ple d’inquietuds, clarifica i fa entenedors assumptes complexos. La seva, és una poesia tan propera com profunda. Els poemes, per a ell, són unitats independents i lliures, no lligats ni relacionats entre si. Sòria és exigent i estalviador, només escriu quan és necessari. De fet, Alzamora comenta que pel poeta el millor poema és el poema que no s’ha escrit. Com que se’m fa estrany, i trobo que ha de ser difícil, que un poeta es faci la seva pròpia antologia, em pregunto si aquesta no és el resultat de la voluntat de Sòria d’aturar la seva producció poètica. Espero que no.

“No esperar res tampoc.
No creure en els miracles
i acceptar-los i prou
quan ve que passen”
Abans del vespre - Enric Sòria

3/8/19

“Recorda-ho, doncs, sense enyor ni recança.
El temps per a la joia et fou donat
perquè el balafiares. Si malgastat, llavors,
ara ja poc importa.
El jardí va ser teu almenys un dia”
Abans del vespre - Enric Sòria

2/8/19

“Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces unes poques”
Abans del vespre - Enric Sòria

1/8/19

“Que tèbiament
ens acompanyen les ombres de l'amor.

Interrogue els marcs de les finestres,
els llençols que en foren testimonis,
els envans on s'hostatgen,
si atresoren algun cabdell de somnis i d'esperes,
si coneixen la música
de la paraula pell
pam a pam pronunciada.
Si han mesurat la llum
d'un cos al mig de les pupil·les.
Si recorden aquella llum després.
Si se'n recorden”
Abans del vespre - Enric Sòria