 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La penúltima bondat: assaig sobre
la vida humana
Autor: Josep Maria Esquirol
Any: 2018
Després
de la descoberta del filòsof Josep Maria Esquirol amb La resistència íntima, ara em veig impel·lida a llegir-me el seu
nou treball, La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana, on
l’autor amplia i continua instruint-nos amb la seva filosofia de vida. Un
filosofia que m’atrau perquè parla de paraules i fets senzills i, potser perquè
sembla fàcil, me la figuro possible.
L’assaig
s’estructura en nou capítols. La premissa que encapçala l’assaig i que va
consolidant al llarg del llibre és la concepció que el paradís (o perfecció) no
existeix ni ha existit mai i que la condició humana viu a la intempèrie, als
afores d’aquest indret inexistent. Però la seva no és pas una visió nihilista
de la vida, al contrari. Sabent-se en la intempèrie i en la desolació, fa una
crida a l’afecció infinita, a la commoció i al desig. És sempre sota l’òptica
positiva que encara la vida i ens crida a fer una mirada atenta, a cercar el
més senzill per poder trobar el més pregon, a no oblidar el tacte en detriment
de la visió i l’oïda, a donar la benvinguda al món de la sensibilitat, aquell
que ens condueix de la pell al cor. Sentir i sentir que vivim.
A
diferència de la filosofia clàssica, que com els estoics han col·locat
l’afectivitat per sota la voluntat i la raó, Esquirol fa una exposició del
desig més d’acord amb filòsofs moderns com Hume, Spinoza o Deleuze que defensen
que l’esperit humà és passional per definició. Per al nostre filòsof desitjar
és amplificar la vida, fer-la créixer, estimar-la. S’allunya de la visió
negativa de Freud i també de l’apropiació del cos de l’altre que ven Sartre.
Esquirol ens regala una imatge del desig molt més lliure i real, el que es
desenvolupa en una relació d’intensa proximitat emparada bàsicament per la carícia.
Com
que la plenitud no existeix, ens urgeix a pensar la felicitat d’una altra
manera, a lligar-la amb la generositat i la bondat, no amb la puresa (que
tampoc existeix) ni amb el bé (en nom del qual s’han fet injustícies i
barbaritats). Se centra en els petits gestos que són els que poden salvar el
món, viure donant-nos, preguntar-nos constantment “vols dir?” en les
nostres certeses o opinions enquistades i desplaçar-nos mig pam per acostar-nos
a l’altre. Ens recepta la filosofia com l’eina que ens pot orientar a trobar la
bona direcció.
Del
llibre, m’ha costat una mica entrar en el capítol que enfronta Nietzsche i el
seu Zaratustra amb Francesc d’Assís. En canvi, he trobat interessant el capítol
sobre els dos arbres mítics de l’Edèn on fa una anàlisi i es pregunta què hi
havia al darrera de la prohibició divina de menjar de l’arbre del coneixement
del bé i del mal, graduant de menys a més la importància d’allò que es
prohibeix amb el precepte de disciplina.
Quan
acabo de llegir l'autor, com ja em va passar amb l’anterior assaig, em queda la
incòmoda i molesta sensació que no soc prou bona persona i que m’hi hauria
d’esforçar més. Potser és que em prenc l’autor d’exemple moral i espiritual
situat en un punt elevat per sobre meu, que fa que l’admiri i que em qüestioni
i alhora m’atabali quan veig la feina que queda per fer encara. El seguiré
llegint.
