Títol: El procés
Títol original: Der Prozess
Autor: Franz Kafka
Traducció: Gabriel Ferrater
Any: 1925
Proa
Fent honor a
l’adjectiu que deriva del nom de l’autor, El
procés és una història aparentment absurda,
irracional, forassenyada, que va escriure Franz Kafka i que no hagués vist la
llum, com la majoria dels seus escrits, si el seu amic i editor Max Brod no
l’hagués desobeït i publicat pòstumament. És una obra inacabada i en l’apèndix es
troben diversos capítols que no es van incloure en la novel·la.
El
protagonista K, treballador d’un banc amb un bon càrrec, un matí és arrestat al saló annex de l’habitació on
viu a dispesa. Dos guàrdies i seguidament l’inspector li comuniquen que està
detingut, però no li expliquen de què se l’acusa ni li donen cap més
informació. K, pensant primer que és broma, però confirmant ràpidament que no
ho és, no entén res i troba ridícula aquesta estranya detenció que pel que sembla el deixa continuar amb la seva vida personal
i laboral. Malgrat que K trobi grotesca la situació, s’adapta, no s’enfronta a
ells. Fa com si n’assumís les conseqüències sense conèixer les causes. Quan ho
intenta explicar, ell mateix s’embolica i actua amb un comportament incoherent
en una persona innocent. Però no només el protagonista, també la resta de
personatges són incongruents i fan el contrari d’allò que moments abans han dit
o decidit. El llibre enganxa de bon principi. Com ho fa Kafka? Com és capaç de
mantenir l’interès amb tan poca informació? Sembla que l’autor jugui amb el
lector i es pregunti fins quan aguantarà aquesta història sense sentit. I ho fa
molt bé perquè davant el llibre ens trobem igual que el protagonista: no sabem
res. Nosaltres també som K.
K és molt
obedient. L’afer se li fa estrany, però col·labora. L’interrogatori en un
edifici qualsevol amb el jutge instructor en una sala plena de gent que no
sabem quina funció tenen sembla una pantomima. K discurseja sense
donar oportunitat al jutge a fer-li cap pregunta. Reprova l’arrest
emfàticament, però sense demanar-ne el motiu, que ja no li interessa. El procés comença a ser important perquè ell li dona importància. Vol agradar,
vol posar-se la gent a la butxaca més que no pas resoldre el seu cas. Més
endavant, en les golfes del mateix edifici arriba a les escrivanies del
tribunal, un laberint de passadissos i ambient enrarit, com els assumptes que
s’hi tracten, amb funcionaris que semblen estar còmodes en el seu infern
particular.
A K se li
apareixen diferents personatges que resulten poc eficaços per ajudar-lo: una dona
amb bons contactes en l’àmbit judicial que se li ofereix de forma servicial, un
uixer banyut que accepta la seva situació a canvi d’un lloc de feina, un tiet
hiperactiu que pateix per la vergonya familiar, un advocat mig moribund amic
del tiet, la infermera de l’advocat que dispensa generosament amor pels clients
(entre ells K), un comerciant client de l’advocat i competidor amb K per les
atencions de la infermera, un client del banc al qual K sotmet a esperes
interminables semblants a les que fa la justícia amb els acusats, un pintor de
retrats de jutges egòlatres que li explica tres sortides possibles del procés (l’absolució
real, l’aparent i l’ajornament) i un capellà que li narra una faula en una
catedral misteriosament buida. Flegmàticament, K es deixa ajudar. Però no s’implica,
com si tot això no anés amb ell. K, que en un inici es mostra desafiant,
conforme avança el procés es va transformant en un home abatut i desanimat. La
sensació que no hi ha res a fer del protagonista, Kafka aconsegueix fàcilment
encomanar-la al lector.
Hi ha tot un
llarg capítol de crítica al sistema judicial podrit i corrupte, el funcionariat
(que no tenia la simpatia de Kafka i que coneixia prou bé per haver-hi
treballat) i l’advocacia. Un conjunt simbiòtic d’interessos en què l’acusat no
sembla tenir cap mica d’importància. K, que no veu que el seu procés tingui cap progrés desconfia de
la representació de l’advocat i decideix defensar-se ell mateix. Com que no sap
de què se l’acusa, es veu obligat a repassar al detall totes les accions, per
petites que siguin, de tota la seva vida per tal de fer un bon memorial per a
la defensa. Aquest treball se li fa especialment penós, feixuc i difícil perquè
encara no està disposat a viure de records, ell és actiu, té un càrrec
important i molta feina. El procés el molesta.
Amb el seu comportament, K marca el ritme del procés i fins i tot el veredicte.
Hi ha
fragments genials i que alhora et deixen una sensació incòmoda com l’interrogatori,
l’episodi recurrent del bastonejador a l’habitació dels mals endreços, el conte
impactant de la catedral (Davant la llei,
conte que s’explica en l’inici de la pel·lícula de l’Orson Welles The trial basada en aquest llibre i que
es pot trobar fàcilment per les xarxes) i el desenllaç de la novel·la. I és que
El procés és com estar dins un somni en
què l’argument et lliga lleugerament, però que en el mateix somni trobes algun
detall que grinyola, detall que si estiguessis despert bé te n’adonaries que no
és real, però el nivell de consciència onírica impedeix que hi paris esment i
només és quan despertes, que a l’anar revivint-lo, et meravelles de la teva
poca agudesa per empassar-te la irrealitat encara que sigui dormint.
Mentre
llegeixo, em pregunto: l’arrest de K és per les mentides que diu o que pensa?
És el tribunal una paràbola de la seva vida laboral? O és un judici que es fa
ell mateix de tota la seva vida? Si les escrivanies del tribunal es troben a
les golfes d’edificis on viu la gent corrent, és que tots som culpables? Què
jutja aquest tribunal tan estrany? El nostre comportament? Kafka obeïa el seu
pare i es trobava jutjat constantment
per ell, però tampoc feia res per a portar-li la contrària. És K en Kafka? És
el tribunal el seu pare? Era a través de l’escriptura que Kafka es rebel·lava
contra el seu pare i alhora contra ell mateix, un Kafka dòcil?
El
procés és un llibre
que parla sobre la culpa. Kafka no vol donar importància al motiu pel qual s’acusa
al seu protagonista, l’important és la culpa.
Una culpa que com més avança el llibre, més arrossega el protagonista i el fa més
conscient. Una culpa existencial de l’individu contra el sistema del qual no
pot escapar ni rebel·lar-se i on la llei és enigmàtica i inaccessible. És d’aquells
llibres que requereixen esforç i més d’una lectura. I en cada una d’elles,
enlloc de respostes, sorgeixen encara més preguntes. És un goig, complex, que no
us heu de perdre.
