El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

© Bocins Literaris

Títol: El rastre blau de les formigues

Autor: Ponç Pons

Any: 2014

Quaderns Crema

Després de segons quines lectures, cal algun llibre balsàmic, una retrobada amb algun autor conegut. Mentre ressegueixo la prestatgeria, els ulls s’aturen a El rastre blau de les formigues del poeta Ponç Pons, un llibre d’aforismes que no sabia com classificar-lo al blog i si l’he etiquetat com a poesia és perquè l’autor menorquí és per sobre de tot, poeta.

Pons, un savi que beu de fonts literàries, musicals i també cinematogràfiques, en aquest llibre fa un recull de notes diverses dels seus pensaments irònics, crítics, veritables i sobretot, plens d’humanitat. Alguns aforismes deuen ser embrions de poemes, altres quedaran en aquest format per fer-nos pensar i acompanyar-nos en les nostres pròpies reflexions tant literàries com de la vida. Si el rastre blau de les formigues és l’itinerari que tracen les formigues al trepitjar les notes tintades de blau dels quaderns, els aforismes de Pons, escrits a la seva cabana de Sa Figuera Verda en un indret privilegiat de Menorca acompanyat dels seus animalons, poden servir de camí o guia. La vida tranquil·la i serena que porta al camp i que li permet llegir i escriure tots els capvespres un cop acabades les obligacions laborals és envejable. Llegint-lo, sempre penso que Pons és capaç d’incloure a la vida només allò just i necessari per continuar sentint-se lliure i al mateix temps aconsegueix que la seva vida sigui majúscula. La seva austeritat li dona grandesa.

Llibre plaent de relectures cícliques.

“Tenir principis no assegura cap bon final”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“Un insecte estrany i pàl·lid s'ha aturat vora l'espelma i em contempla mentre escric. Té les antenes alçades, no es mou i sembla que vol dir-me alguna cosa. ¿I si fos Kafka?”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“Tothom troba comprensibles els seus pecats inconfessables”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“No hi ha hagut cap decepció, fracàs, desengany, misèria, tribulació que no hagi superat llegint, escrivint o passejant pel camp”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“Ser rics dels llibres que hem llegit i les persones que hem estimat”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“Miquel, hortolà, vuitanta-sis anys.

- I vostè, ¿què espera de la vida?

- De moment, que plogui”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“Veure altres cels per valorar el teu cel, llegir altres vides per entendre la teva”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“No sé d'on ni de què, però m'enyor”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“Mai, absolutament mai, no he començat ni començaré un discurs institucional dient <<Excel·lentíssim>>, <<Il·lustríssim>>, o <<Molt Honorable>> a un polític. Fill de casa humil, la meva norma de protocol sempre ha estat: senyores i senyors, Honorables tots”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

“¿I si fóssim només els personatges d'una mala novel·la?”

El rastre blau de les formigues - Ponç Pons

Sí - Thomas Bernhard

© Bocins Literaris

Títol: Sí

Títol original: Ja

Autor: Thomas Bernhard

Traducció: Clara Formosa Plans

Any: 1978

El Gall Editor

M’arriba la recomanació de Sí de Thomas Bernhard probablement per alguna crítica al diari, i l’adquisició del llibre se’m fa pregar ja que no és fàcil de trobar aquest llibre de Gall Editor, una editorial mallorquina que no coneixia. Per sort, una paradeta de la setmana del llibre en català a la catedral dispensa tots els llibre de Bernhard editats a ses Illes.

Narrat en primera persona, el protagonista de Sí, del qual no sabrem ni el nom ni l’edat, arrossega un tedi vital de fa anys que s’ha transformat en una malaltia anímica, que podria ser una depressió, sense especificar-ho. És obsessiu, no troba sentit a la seva existència i la idea del suïcidi se li presenta de forma periòdica quan pateix alguna de les seves crisis nervioses que cada cop intueix que seran més fortes. Aïllat pels seus estudis en ciències naturals que ara troba absurds i inútils després d’anys i anys fent una feina que no avança, s’ha anat apartant del món que l’envolta. No té ningú amb qui compartir les seves inquietuds intel·lectuals, es troba sol. Només té en Moritz, el venedor del terreny on ell va comprar la seva casa de camp (i que ara voldria no tenir) i que ara s’ha convertit en amic seu, un amic on ell es dirigeix quan necessita la quota indispensable de companyia humana. En Moritz sempre hi és per escoltar-lo.

La narració es concentra en un període de temps molt curt, quan el protagonista, en el punt àlgid de la crisi més profunda que ha tingut mai, visita en Moritz i li exposa sense contemplacions ni filtres tot allò que té dins el pap: autodestrucció en estat pur, sense que l’altre pugui defensar-se d’escoltar-lo. Allí, casualment coneix els suïssos, uns clients del Moritz que li donaran una pausa en la seva obsessió. El protagonista identifica en la persa, la dona del suís de gairebé 60 anys, una ànima bessona amb la qual compartir la seva desesperança, perquè ell percep que ella està tan abandonada com ell. Té el mateix desig de deixar d’existir. Momentàniament se salven perquè es troben. El protagonista, amb l’escriptura de la seva experiència i sabent que en un futur tornarà la seva malaltia esgotadora, vol deixar constància que durant una breu estona fou possible tornar a sentir-se acompanyat, seguir treballant, voler tornar a tenir projectes, compartir pensaments amb algú. Però serà massa tard per a ell i per a la persa? És possible recuperar-se quan s’ha perdut el fil amb la vida? L’ajudarà o el perjudicarà aquesta coneixença? És possible la salvació? El sí del títol que se’ns descobreix al final és un sí rotund, potent, determinant.

Bernhard, poeta, novel·lista i dramaturg holandès que va viure molt temps a Àustria va patir una malaltia pulmonar durant tota la seva vida que va condicionar el seu lligam amb el món. Les seves obres exploren els abismes de l’ésser humà. A Sí ens parla sobre la desconnexió amb el món, de la solitud, de l’aïllament, del suïcidi i de la mort, però no des d’un punt de vista angoixant, sinó de forma conscient, resignat sense desesperació, des de l’acceptació del seu futur. L’estil està molt ben assolit. Sense gairebé cap punt i a part en poc més d’un centenar de pàgines, Bernhard usa frases molt llargues, on va repetint la mateixa idea una vegada i una altra. Ens mostra perfectament el pensament circular d’una persona obcecada. Bon llibre curt que s’ha de llegir d’una tirada si es vol aconseguir l’efecte que devia pretendre l’autor.

“Però en realitat ja no calia cap conversa audible entre ella i jo, perquè de fet ja havíem conversat tota l'estona, encara que no fos amb paraules dites. Conversàvem en silenci i la nostra conversa era el més estimulant que es pugui imaginar, paraules dites i ordenades per ser sentides no haurien pogut tenir un efecte com el d'aquell silenci. Així vam estar més d'una hora al menjador de l'hostal asseguts, sense dir res”

Sí - Thomas Bernhard

“trobava plaer en impedir a la mestressa dir alguna cosa sobre la persa, una vegada i una altra, de sobte, enmig de la seva conversa sobre negocis només simulada, ella provava de fer un comentari sobre els suïssos i especialment sobre la persa, però jo ho impedia, parlant dels seus negocis cada vegada més obstinat i cada vegada més insidiós i cada vegada més insistent”

Sí - Thomas Bernhard

“I cap on anem, per ser honestos, ja ho sabem de tota la vida, cap a la mort, és només que anem la major part del temps amb molt de compte de no reconèixer-ho. I com que tenim la certesa que no tenim res més a fer que anar cap a la mort i com que sabem què vol dir això, intentem tenir a disposició tots els mitjans possibles per evadir-nos d'aquest coneixement, així que no veiem, si mirem bé, altra cosa en aquest món que gent ocupada en evadir-se contínuament i tota la vida”

Sí - Thomas Bernhard

“Perquè visc al camp existeixo, em dic cada dia, visc, existeixo, si m'hagués quedat a la ciutat ja no viuria, ja no existiria, cosa que, però, probablement és una idea del tot absurda, perquè segur que és indiferent si visc i per tant existeixo o no, però quan es té una idea com aquesta cal pensar-hi, pensar-hi més a fons possible, penso”

Sí - Thomas Bernhard

“Avui no és època de filòsofs, tots aquests avui anomenats així en realitat només són de manera equívoca i del tot enganyosa anomenats així i res més que remugants de filosofia perversos estúpids antisensibles integrals, que viuen tots de publicar centenars i milers de pensaments rancis de segona i tercera i quarta mà, a les sales de conferències i al mercat del llibre”

Sí - Thomas Bernhard

“per més inútil que sigui i per més espantós i més desesperançador que sigui, s'ha de provar una vegada i una altra quan tenim una qüestió que ens mortifica una vegada i una altra i una vegada i una altra amb l'obstinació més gran i ja no ens deixa en pau. Conscients que no hi ha res en absolut segur i que no hi ha res en absolut perfecte, hem de, encara que sigui amb la inseguretat més gran i amb el dubte més gran, començar i avançar en allò que ens hem proposat”

Sí - Thomas Bernhard

“Una persona així, que ho percep tot i ho veu tot i ho observa tot i això ininterrompudament, no és apreciada, més aviat temuda, i les persones sempre van en compte davant d'algú així, perquè una persona així és una persona perillosa i les persones perilloses no només són temudes, sinó odiades”

Sí - Thomas Bernhard

“només a ell l'havia d'espantar i horroritzar la sobtada brutalitat del meu experiment, el fet que aquella tarda, d'un moment a l'altre, destapés i descobrís completament allò que durant tots els deu anys de la meva relació i amistat amb en Moritz, li havia amagat, al capdavall li havia ocultat de bocí a bocí i a totes hores amb subtilesa matemàtica, i li havia encobert sense parar i sense pietat per a mi mateix, per tal de no facilitar-li a ell, al Moritz, ni el més mínim cop d'ull a la meva existència”

Sí - Thomas Bernhard

“I el fet de no ser salvat ni per Schopenhauer ni per Schumann, aquesta experiència terrible, que fos possible estar realment mort d'ànim i d'oïda tant davant de Schopenhauer com davant de Schumann, aquesta primera vegada d'aquest descobriment de ser del tot immune tant davant de la filosofia com de la música, probablement em va precipitar a aquest estat de nosuportarmés el meu ser, la meva ment i el meu cos”

Sí - Thomas Bernhard

“Sí, vaig creure de veritat que podia existir tot sol, només amb la meva feina i, per tant, només amb el meu treball científic, sense ni una sola persona, molt temps, moltíssim temps ho vaig creure, anys, potser dècades, fins l'instant en què vaig comprendre que cap persona pot existir tot sol sense cap persona i només amb la seva feina. Però pel que fa a mi, ja havia endinsat massa la meva existència en l'aïllament, havia de reconèixer que, des d'allà on ara em trobava, ja no hi havia retorn. Per això senzillament, a partir d'un moment determinat, estava resignat a no poder tornar”

Sí - Thomas Bernhard

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

© Bocins Literaris

Títol: Auguste Rodin

Títol original: Auguste Rodin

Autor: Rainer Maria Rilke

Traducció: Raül Garrigasait

Any: 1902

Obrador Edèndum

L’assaig Auguste Rodin de Rainer Maria Rilke sorgeix de l’encàrrec que li van fer al poeta txec, que aleshores tenia 27 anys, de fer una monografia sobre l’escultor que en tenia 60. Arran de la coneixença, s’inicia una relació personal i Rodin li proposa a Rilke que sigui el seu secretari personal. Més endavant, la relació es refreda per les diferents maneres de concebre i viure la vida, però Rilke continuarà considerant Rodin com un dels seus mestres. L’edició, amb la introducció didàctica del Raül Garrigasait, que també n’és el traductor, es publica en alemany i català.

Rilke defineix Rodin com un ésser solitari, molt treballador i humil. El seu talent es desenvolupa individualment, l’escultor no forma part de cap corrent estètic. Rodin que és un gran coneixedor del cos humà, es concentra en trobar la vida a les superfícies, en mostrar els fragments del cos com a parts vives, sense necessitat d’un tema previ per a les seves obres mentre altres escultors bevien de fonts mitològiques, històriques i religioses. Rodin és capaç d’alliberar el cos de les capes dels vestits que la societat havia soterrat perquè l’ànima s’hi pugui mostrar. Amb un gran afany de saber i la passió per la feina ben feta, Rodin no es rendeix i treballa incansablement, és perseverant. Experimenta, però no es considera innovador ni té cap necessitat trencadora, simplement investiga noves formes. I les troba.

Rodin té un llarg procés d’autoaprenentatge on no rep ni lloances ni crítiques. El seu taller es caracteritza per un cúmul d’obres en evolució que s’amunteguen i que no té cap pressa a acabar. Quan la crítica li dedica atencions, ell té una seguretat en si mateix molt sòlida, s’ha fet un mestre; quan la seva obra es presenta al públic, ja està madura. Hi ha dos poetes que van marcar l’obra de Rodin: Dant i Baudelaire, com si les seves obres principals, La Divina Comèdia i Les Flors del Mal estiguessin pensades per a ser esculpides i estiguessin esperant a Rodin.

Rilke comenta amb admiració algunes de les obres de Rodin i aprofita a través d’elles per explicar-nos les característiques de l’obra de l’escultor francès: L’home del nas trencat en la qual s’aprecia el domini del rostre que pot captar la feixuguesa d’una vida; L’home dels primers temps, on es percep el domini del cos, com si totes les parts del cos de l’home estiguessin vives de forma independent; El bes on mostra la potencialitat i la força dels punts de contacte entre dues figures com si creessin una nova forma aliena a les figures principals; La Porta de l’Infern, porta inacabada on Rodin va treballar-hi durant 20 anys i va crear tants cossos que no li cabien a la porta; el conegut El pensador ideat originàriament per ser el centre de la porta de l’infern; Víctor Hugo i les muses on Rodin es refia del record del model que no té al davant i identifica els moviments efímers i involuntaris que fa el model i que prenen una força immensa; Els burgesos de Calais on imita el modelat de l’aigua i l’aire en les figures; Balzac on l’escultor s’impregna de tot allò que envolta l’escriptor excepte del propi escriptor per tal d’esculpir-lo.

Tot i no ser un crític d’art, Rilke capta la potència de l’obra de Rodin molt millor que els experts en art de la seva època, i ho explica en aquest assaig, que en anys posteriors va utilitzar com a referència per donar conferències sobre l’escultor en diverses ciutats europees. Rilke admira Rodin per la seva gran capacitat de treball, sobretot en un moment en què a ell li costa crear. L’estudi de l’obra i del treball de Rodin li permet a Rilke reflexionar sobre la seva pròpia obra poètica i transformar-la.

Un assaig interessant per conèixer la importància que va tenir l’escultura de Rodin, que instrueix sobre els trets més característics d’aquesta, acosta a la vida professional de l’escultor i a alguna de les seves obres més conegudes. Rilke va tenir cura de no indicar cap detall sobre la vida personal de l’escultor, és un assaig bàsicament artístic, això sí, narrat amb la veu delicada i bella del poeta.

“Potser vindrà una època en què s'inventarà una història per a aquesta vida, amb els seus embolics, episodis i detalls. Seran inventats. Es contarà la història d'un noiet que sovint s'oblidava de menjar perquè li semblava més important fer talls en un trosset de fusta amb un ganivet dolent, i s'encabirà entre els dies de la seva joventut una trobada que contindrà una promesa de grandesa futura, una d'aquelles profecies a posteriori tan populars i commovedores”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“D'instint que era, s'havia tornat anhel, i, d'apetència entre home i dona, havia esdevingut desig entre ésser humà i ésser humà. I així es manifesta en l'obra de Rodin. Encara es tracta de la lluita eterna dels sexes, però la dona ja no és l'animal sotmès o dòcil. És frisosa i desperta com l'home, i és com si s’haguessin aliat per cercar-se tots dos les ànimes. L'ésser humà que es lleva de nit i va en silenci cap a un altre és com un buscador de tresors que vol excavar, en la cruïlla del sexe, la gran felicitat, que és tan necessària”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“torna a girar-se, no pas per veure la ciutat, no pas per veure els qui ploren ni aquells que van amb ell. Es gira per veure's a si mateix. El braç dret s'aixeca, es torç, vacil·la; la mà s'obre en el buit i deixa anar alguna cosa, com donaríem la llibertat a un ocell. És un adéu a tota incertesa, a una felicitat que encara no ho era, a un sofriment que ara esperarà en va, a homes que viuen en algun lloc i amb qui potser s'hauria trobat alguna vegada, a totes les possibilitats de demà i demà passat, i també a aquella mort que hom creia llunyana, dolça i tranquil·la, al final d'una vida llarguíssima”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“Una mà que es posa damunt l'espatlla o la cuixa d'un altre ja no pertany del tot al cos d'on ve: d'ella i de l'objecte que toca o aferra en sorgeix una cosa nova, una altra cosa que no té nom i que no pertany a ningú”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“Cadascun d'ells havia pres el determini individualment i vivia aquesta darrera hora a la seva manera, la celebrava amb l'ànima i la patia amb el cos, que s'aferrava a la vida. I llavors l'escultor va deixar de veure les figures. En la seva memòria emergien gestos, gestos de refús, de comiat, de renúncia. Gestos i més gestos. Els col·leccionava. Els afaiçonava tots. Li sorgien de la plenitud del seu saber. Era com si en la seva memòria s'alcessin cent herois i s'aboquessin al sacrifici”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“El seu veritable desenvolupament es produïa en paral·lel, concentrat en les breus pauses i les hores vespertines, expandit en el silenci solitari de la nit, i l'artista va haver de suportar durant anys aquesta divisió de l'energia que portava a dins. Posseïa la força d'aquells a qui espera una gran obra, la perseverança taciturna dels qui són necessaris”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“¿potser havia de ser justament aquest art, l'escultura, que encara vacil·lava atemorida per un gran passat, l'art cridat a trobar allò que els altres cercaven a les palpentes  i delejant? L'escultura havia de poder ajudar una època turmentada pel fet que tots els seus conflictes es produïen en l'invisible”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“Només hi havia incomptables superfícies vives, només hi havia vida, i el mitjà expressiu que havia trobat s'adreçava justament a aquesta vida. Ara es tractava d'apoderar-se'n, d'aquesta vida i de la seva abundància. Mirés on mirés, Rodin aferrava la vida omnipresent. L'aferrava als indrets més petits, la contemplava, la perseguia. L'esperava en les transicions on vacil·lava, l'atrapava allà on corria i la trobava en qualsevol lloc, per gran, poderosa i arrabassadora que fos. No hi havia cap part del cos que no tingués valor o significació: tot el cos era viu”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“Rodin tampoc no va cometre la temeritat de voler fer arbres. Va començar amb la llavor, talment sota terra. I aquesta llavor va créixer cap ensota, va enfonsar les arrels, va ancorar abans de començar a treure un rebrot cap amunt. Això demanava temps i més temps. <<No hem de tenir pressa>>, deia Rodin als pocs amics que tenia al voltant quan l'apressaven”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

“Recordem com són de petites les mans dels homes, que poc triguen a cansar-se i que breu és el temps que els és donat per a bellugar-se”

Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

L'amistat - Ciceró

© Bocins Literaris

Títol: L’amistat

Títol original: Laelius de amicitia

Autor: Marc Tul·li Ciceró

Traducció: Ana Gómez Rabal

Any: 44 aC

Adesiara Editorial

Ciceró ens exposa en l’assaig L’amistat, que Adesiara publica en llatí i català, les característiques que ha de tenir una amistat veritable. El llibre està estructurat en un monòleg dialogat de quatre personatges: tres que dialoguen, Escèvola (que fou mestre de Ciceró), Fanni i Leli; i un altre, Escipió, sobre el qual parlen i ànima del Cercle dels Escipions, grup que estudiava la filosofia grega i la literatura. Ciceró es forneix dels personatges de l’ambient del Cercle per parlar sobre l’amistat. A través d’aquests individus de diàleg inventat, però real, autor concep la seva tesi sobre l’amistat agafant de referència la seva pròpia.

Ciceró, polític conegut per les seves grans dots d’orador, escriu l’assaig després d’un període de desànim causat per la retirada obligada de la vida pública i la mort de la seva filla. Als últims tres anys de la seva vida troba consol en la  filosofia, investiga tots els sistemes filosòfics sabent que cap no és perfecte i defensa que qualsevol persona pot assolir la veritat, independentment del sistema que esculli. És en aquest darrer període quan escriu l’assaig L’amistat.

Per a Ciceró l’amistat és sinònim de bondat i virtut, és una relació necessària i indispensable a la vida per compartir, siguin situacions brillants o adverses. Ha de ser un sentiment recíproc, espontani, lliure, assossegat, dolç, basat en el respecte i en la franquesa. Ens diu que a un amic no se li pot demanar res ignominiós, només coses honestes, sent durs quan convé, però tendres i flexibles alhora, que no podem limitar l’afecte i la generositat, que hem de donar sense tenir en compte el que rebem. Per a amics ens recomana que escollim persones fermes, estables i constants, i que abans de considerar a algú amic nostre hi hem d’haver compartit moltes mesures de sal (àpats) ja que l’amistat sorgeix de la constància. L’amistat, segons Ciceró, ens obliga a conduir l’amic a l’esperança i a pensaments millors, a la senzillesa, a no difondre acusacions ni a creure-les. En resum, si som bons amics, tindrem bons amics.

Ara que la paraula amistat està tan usada i que de seguida anomenem amic a qualsevol contacte que se’ns cola al telèfon, està bé llegir-se assajos com aquest, per recordar-nos que d’amistats veritables n’hi ha poquíssimes i costen tant de trobar com de mantenir. Aquesta forma de relació generosa que és l’amistat, no és una cosa lleugera, s’ha de cultivar com l’amor si volem conservar-la. Ara més que mai (que no tenim temps per a res) no hem d’omplir el nostre temps amb persones buides i lleugeres deixant de banda els pocs amics que tenim. Si ens dediquéssim de forma sincera a les poques amistats reals no ens serien necessàries amistats superficials i sense arrel.

Després de la lectura, repasseu quins aspectes valoreu més d’un amic o amiga. L’escolta atenta, l’acceptació de la pròpia persona sense condicions, compartir afinitats, poder pensar en veu alta... Feu un repàs a aquells que considereu amics, i demaneu-vos si sou un amic de debò per a ells i si ells ho són veritablement per a vosaltres. I si teniu alguna joia d’aquestes, cuideu-la i mimeu-la, i estigueu ben agraïts amb la sort que teniu.

“convé estimar després d'haver jutjat, no jutjar després d'haver estimat”

L'amistat - Ciceró