28/2/19

“Quan mor Einstein, Bohr, el seu grandíssim rival, té paraules d'admiració commovedora. Quan, al cap de pocs anys, mor Bohr, algú fa una fotografia de la pissarra del seu estudi: hi ha un dibuix. Representa la capsa plena de llum de l'experiment mental d'Einstein. Fins a l'últim moment, les ganes de debatre i entendre més. Fins a l'últim moment, el dubte”
Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

27/2/19

“¿Què hi té a veure, el que sabem o no, amb les lleis que regeixen el món?”
Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

26/2/19

“Hi ha obres mestres absolutes que ens emocionen intensament: el Rèquiem de Mozart, l'Odissea, la Capella Sixtina, El rei Lear… Copsar-ne l'esplendor pot requerir un aprenentatge. Però el premi és la pura bellesa. I no tan sols això: també que s'obri als nostres ulls una nova mirada del món. La relativitat general, la joia d'Albert Einstein, n'és una”
Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

25/2/19

Mirall trencat - Mercè Rodoreda


© Bocins Literaris
Títol: Mirall trencat
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1974
Edicions 62


Mirall trencat de la Mercè Rodoreda és una novel·la complexa i ambiciosa que tracta de la decadència i l’esfondrament a diferents nivells: el personal, el familiar i el de l’estament burgés. A diferència d’altres llibres de l’autora, com La Plaça del Diamant o Aloma on se centra en una narradora, aquí Rodoreda brega amb multitud de personatges, tots ells ben elaborats. Els dona una mirada i una veu protagonista en funció de cada capítol amb un estil que no he reconegut en ella, però que m’ha sorprès i agradat. El llibre s’estructura en tres parts ben diferenciades: la primera, on es presenten els personatges i es desenvolupa la trama; una meravellosa segona part, que complementa i enriqueix la primera amb records i sentiments dels personatges; i la tercera i última, amb elements fantàstics, en contrast amb les anteriors que són de tall realista.

La novel·la narra la vida de Teresa de Goday i de la seva família burgesa fins a tres generacions. La història se situa principalment a Barcelona a finals del segle XIX o principis del XX i finalitza després de la Guerra Civil. La multitud de personatges que intervenen en la novel·la són un reflex de la societat que Rodoreda vol descriure. D’aquesta manera, coneixem l’exuberant Teresa, que aconsegueix escalar de classe social amb un primer matrimoni amb el vell Nicolau, i després amb l’elegant i turmentat Salvador Valldaura, la seva filla Sofia freda i classista, el seu gendre Eladi faldiller i mediocre, i els seus nets, la Maria, en Ramon i el Jaume, subjugats per sentiments primaris que els marcaran l’existència. Acompanyant la família, la criada fidel Armanda, l’amant i notari de la Teresa, la institutriu, els amics de veritat i els de conveniència i tot un reguitzell de criades, entre molts altres. Les descripcions de la torre de Sant Gervasi on viuen són tan detallades que ens podem imaginar el vestíbul, la biblioteca, l’habitació de la senyora Teresa, etc. Però és sobretot en l’exterior on Rodoreda posa tota la seva força descriptiva i em veig arribar pel passeig de castanyers cap a la casa, prenent te a l’ombra de les glicines vora la pèrgola, observant el mític llorer a tocar de la casa, la caseta dels safarejos, la bassa d’aigua estancada, els tres cedres centenaris al final del terreny... Se’m fa record, com si hi hagués estat. Rodoreda escampa símbols (objectes, flors) que aniran apareixent a vegades de forma directa, a vegades de forma difosa, fent de la relectura gairebé una obligació si no es volen perdre els detalls que s’hi amaguen.

La novel·la m’ha atrapat, així que he encadenat una segona lectura tot just finalitzada la primera. Al acabar, m’he preguntat mig incrèdula com he deixat passar tants anys sense haver-la llegit abans. Però analitzant-ho en fred, penso que potser és un llibre que s’aprofita més en la maduresa doncs per entrar en la pell d’algun personatge, és millor que prèviament el lector hagi viscut un bon tros de vida.

“La seva vida potser sí que era una vida trista, però ¿no són tristes totes les vides es visquin com es visquin?”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

24/2/19

“Estaven l'un al davant de l'altre, sense retrets, amb una mena d'alegria escanyada. Déu meu, tant de patir, per què? La vida estava allí, ratllada d'arrugues, amb les mans que li tremolaven lleugerament, encara carregades de brillants, amb els ulls plens d'intel·ligència i d'espera. 'Seu.' Eren mig estrangers i mig coneguts, amb les paraules d'amor enllà del temps com impactes de metralla en una paret cansada”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

23/2/19

“estimar-se amb bogeria com si el món s'acabés en tardes glorioses de postes vermelles i de núvols negres”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

22/2/19

“li passà la mà pel front ¿tens febre? i tota la pau del món es féu entre la mà de la Maria i la pell del seu front tota la pau tu i jo per sempre sota els arbres on les tórtores diuen coses que no s'entenen perquè són enraonaments amb tota la innocència del matí de la vida... Maria... què en saben els altres”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

21/2/19

“A la tardor, quan les fulles es tornaven de color de foc, jugaven a enterrar-se. S'ajeien a terra sota els arbres, es posaven grapats de fulles al damunt i esperaven que en caiguessin més. Quan en baixava una cridaven: 'Vine!' I la Maria deia que la fulla sempre queia damunt del que l'havia sabut cridar més bé. Respiraven amb delícia aquella olor de podrit i arrencaven els bolets de les soques. La Maria ja sabia que aquell món d'ombres i de branques no duraria sempre”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

20/2/19

“A les fosques, entrà a la biblioteca. Quan era molt petita li agradava pujar a l'escala que servia per abastar els llibres dels prestatges més alts. Tenia rodes i el seu pare la hi feia pujar i l'empenyia d'una banda de paret a l'altra: 'T'ensenyo de viatjar...', li deia rient”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

19/2/19

“El llorer, amb les branques que el vent feia gemegar, era més fosc: ple de braços, ple de veus, amb una esgarrifança de llum a cada fulla. De la soca, si la rascava amb una pedra cantelluda, en sortia suc a poc a poc. Digué baixet: 'Les fulles del llorer ens miren.' I en Ramon li pessigà el clatell: 'No comencis a dir coses estranyes.' La Maria girà el cap, apartà una mica la cortina per veure la branca que anava d'una banda a l'altra darrera els vidres. En Jaume s'adonà que els cabells de la Maria ja no li fregaven la pell de la galta i se sentí molt sol”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

18/2/19

“No es queixava mai de la seva vida perquè, segons a quines hores, a tres passos del cavallet, sentia una escalfor al cor i una mena de bogeria al cervell que res del món no hauria pogut donar-li fora de la seva feina. Des del seu colomar, tot mirant l'estesa de terrats plens de roba blanca que la marinada feia gronxar, pensava que no s'hauria volgut canviar amb ningú”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

17/2/19

“Al seu pare, quan era petita, li agradava que li anés a donar el bon dia, ben vestida, polida, amb els tirabuixons lluents. Un matí que estava malalta l'anà a veure d'amagat. Ell se l'assegué a la falda i, al cap d'una estona, tot posant-li la galta damunt dels cabells, li digué: 'Filla meva, hi ha gent que amb un record en té per tota la vida.' Ella li preguntà: '¿Què vol dir, un record?' ' Prou que ho sabràs; potser això d'ara en serà un per a tu, d'aquí a molts anys.' A l'església, el dia dels funerals, la Sofia sentí com si alguna cosa se li enfonsés per dintre i es veié, petita, asseguda a la falda del seu pare, aquell matí. '¿Què vol dir, un record?'”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

16/2/19

“qui sap fins a quin punt som morts quan morim”
Mirall trencat - Mercè Rodoreda

15/2/19

Un hotel a la costa - Nancy Johnstone


© Bocins Literaris
Títol: Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939)
Títol original: Hotel in Spain / Hotel in Flight
Autora: Nancy Johnstone
Traducció: Miquel Berga
Any: 1937- 1939
Tusquets Editores


Rescato Un hotel a la costa de Nancy Johnstone comprat fa anys, d’on el vaig relegar sense haver-me’l llegit, perquè tinc necessitat d’una història altruista i real. Tot i que a Anglaterra es va editar en dos llibres separats, l’editorial catalana ha recollit en un sol volum el testimoni autobiogràfic de l’escriptora anglesa sobre Tossa de Mar i els seus habitants en el període convuls entre 1934 i 1939.

Nancy Johnstone i el seu marit Archie s’enamoren de Tossa de Mar durant una estada a la primavera de 1934 i decideixen fer un canvi radical de vida. S’hi estableixen com a hotelers, un ofici que els ve de nou ja que provenen del món literari i periodístic. Els Johnstone, que són decidits, optimistes i es mouen per impulsos, troben el paradís blau perfecte. La Nancy, entusiasta i activa, desprèn una vitalitat imparable i l’Archie es deixa arrossegar pels projectes que li proposa la seva dona. És així com en menys d’un any, tutelats per un hoteler del poble i un arquitecte del grup de refugiats alemanys (que fugint de l’amenaça nazi també s’han instal·lat a Tossa) la Casa Johnstone és una realitat. Aïllat i alçat enmig d’un turonet amb vistes al poble amb capacitat per a vint hostes, l’hotel és un èxit fins i tot abans d’obrir. Els clients habituals solen ser periodistes, escriptors i artistes anglesos, i algun altre turista estranger despistat.

A l’esclatar la Guerra Civil, els Johnstone s’ho prenen com una aventura emocionant i no donen massa importància a un conflicte que creuen curt. Al principi, el relat de Nancy està impregnat de paternalisme i tòpics respecte els catalans. El to de la narradora és irònic, desenfadat, amb alguna espurna de distinció i prepotència anglosaxona. Conforme va coneixent i estimant a la gent de Tossa, anirà polint els vestigis de superioritat i deixarà pas a l’admiració, malgrat que no deixarà de sentir-se responsable d’ells en cap moment.

Durant el transcurs de la guerra, els Johnstone es neguen a abandonar Tossa quan el govern britànic els ve a recollir. Decideixen quedar-s’hi perquè se senten involucrats amb la seva gent i perquè no volen renunciar a la vida alternativa que han vingut a buscar. Des de la posició còmoda que els dona la seva nacionalitat, poden relacionar-se amb les diferents escissions del bàndol republicà sense ser mal vistos per la resta. Tossa, allunyada de Barcelona i autosuficient, no es veu afectada d’entrada per les mancances que pateixen a la capital, però la llarga durada de la guerra farà estralls també a la costa. Els protagonistes acabaran reconvertint el seu hotel en un refugi per a nens republicans d’arreu d’Espanya que han hagut d’abandonar les seves famílies amb l’avançament feixista.

A mesura que transcorre la narració, el to de la Nancy s’endureix i voreja el sarcasme. Els bombardejos indiscriminats, la dificultat per trobar menjar, l’abandonament de les democràcies europees, entre d’altres, van minant l’ànim de l’hotelera, però no les ganes de lluitar. Quan la situació es fa irreversible, amb la caiguda de Barcelona i les tropes de Franco guanyant terreny costa amunt, emprenen la fugida cap a França. Un cop deixen els nens fora del perill, els Johnstone es quedaran a Perpinyà com a voluntaris en els camps de concentració, on viuran amb desesperança el tracte despietat que rep la massa de refugiats. Els últims capítols són molts durs, i més si pensem que són un reflex de les inacabables tragèdies humanitàries que es continuen perpetuant.

“<<¿Què tal els camps de concentració? ¿Com ens tracten els francesos?>>, em preguntaven. A mi em venia el cap la imatge dels que vaig veure a la sorra d'un camp, cruspint-se el que podien d'una mula morta. Em venia la imatge dels seus ganivets punxant la carn crua i posant-se a la boca aquells trossos sangonents. <<No cal que tingueu pressa per arribar a Argelers>>, els vaig dir”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

14/2/19

“Ens vam abocar en el treball humanitari a Perpinyà, no pas perquè penséssim que aconseguiríem alguna cosa- no hi havia futur per a aquells milers de refugiats i no hi havia futur per a Europa-. Ho fèiem perquè auxiliar els altres era l'única manera d'auxiliar-nos a nosaltres”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

13/2/19

“No hi ha visió més penosa al món que la dels refugiats que marxen de pressa amb quatre pertinences, que marxen de pressa però no saben on van. Només n'hi ha una que la supera: veure com, damunt, els van metrallant des de l'aire”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

12/2/19

“els barcelonins ja no prenien més precaucions que entrar en un portal. Ja no feien cas de les sirenes, només es guiaven pel foc dels canons antiaeris. Es limitaven a mirar enlaire, localitzar els avions i esperar a veure d'on acabaven sortint les columnes de fum. A diferència del març, era fàcil localitzar els avions perquè volaven baix i en perfecta formació. Allà, refugiats al portal amb els barcelonins, esperàvem sentir la detonació de les bombes. Era la prova que ja havien passat i que, de moment, no ens havien tocat”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

11/2/19

“Era una situació extraordinària. Nosaltres dos, a la terrassa, sentint-nos responsables del destí d'uns quants centenars de persones. Si els haguéssim dit <<¡Marxeu!>>, aquella gent hauria fet les maletes i hauria abandonat casa, poble i país. Més refugiats al món. Si els haguéssim dit <<¡Quedeu-vos!>>, aquella gent s'haurien quedat a confrontar un règim feixista, a patir bombardejos, misèries. Era una posició espantosa. Com si no n'hi hagués prou d'haver de pensar què havíem de fer nosaltres i què havíem de fer amb aquella trentena de criatures”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

10/2/19

“A Barcelona la situació era molt més dramàtica. S'intentava organitzar el racionament, però, a la pràctica, l'únic sistema d'obtenir coses era l'intercambio, el bescanvi. Gràcies al bescanvi, els que tenien la sort de tenir vals de racionament podien aconseguir el que volien. Els del govern central parlaven de les corrupteles de la Generalitat, i la Generalitat acusava el govern central de robar el menjar dels barcelonins. No sé de qui era la culpa, però en algunes botigues trobaves fruita caramel·litzada i pastissos de xocolata a uns preus exorbitants malgrat que, en teoria, no hi havia sucre enlloc”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

9/2/19

“Sovint em costava d'agafar el son. Em quedava desperta després d'haver sentit les notícies sobre algun bombardeig repugnant o una massacre de refugiats i em quedava cavil·lant sobre la paraula <<civilització>>”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

8/2/19

“ells creien cegament en Anglaterra: una democràcia amiga i justa que mai no abandonaria el poble espanyol.
Nosaltres sí que ens havíem tornat cínics. L'única fe que no havíem perdut era la fe en el poble espanyol. Quan va començar la invasió de les potències feixistes vam creure que França i Anglaterra s'hi oposarien ni que fos per interessos materialistes. Ara, quan es va fer evident que la no-intervenció era una farsa i que Anglaterra no podia, o no volia, fer res que molestés els dictadors, vam entendre que això significava que, per guanyar, els feixistes haurien de matar gairebé tots els espanyols”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

7/2/19

“Gràcies al que explicava aquest oficial, ens vam poder fer una idea de quines eren les informacions a la premsa anglesa sobre la situació a Espanya. Vam quedar parats de saber que estàvem atrapats entre ferotges bolxevics que no paraven d'udolar al voltant de les nostres cases clamant per una ració de sang fresca, mentre que els rebels (anomenats amb molt de tacte <<insurgents>> al Times) estaven fent tots els possibles per arribar a temps de salvar-nos d'alguna cosa més paorosa que la mort”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

6/2/19

“L'home va procedir a llegir el decret que s'havia publicat a Barcelona feia tres dies i que deixava clar que quedava prohibit anar pel carrer en grup i que, de fet, dues persones ja constituïen un grup i, per tant, se'ls podria disparar sense previ avís. Un cop acabada la revolució, doncs, arribava el decret a Tossa. De moment es va produir un silenci d'estupefacció mentre s'anaven assimilant les paraules de l'agutzil. Després, una vella va agafar un manat de pastanagues del cistell i les va apuntar cap a un grupet de tres dones que s'havien quedant badant davant l'agutzil. <<¡Pum! ¡Pum!>>”
Un hotel a la costa - Nancy Johnstone

5/2/19

Rainer & Lou Cartes seleccionades Volum II - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas- Salomé


© Bocins literaris
Títol: Rainer & Lou- Cartes seleccionades Volum II
Títol original: Briefwechsel Rainer Maria Rilke- Lou Andreas-Salomé
Autors: Rainer Maria Rilke- Lou Andreas-Salomé
Traducció: Joan Fontcuberta
Any: 1897-1926
Editorial Límits

Bolcant els bocins del llibre, m’adono que he llegit el segon volum de la correspondència entre Rilke i la Lou Andreas-Salomé,  dos anys després (clavats) de la lectura de Rainer & Lou Cartes seleccionades Volum I. Ni fet expressament! Les cartes es reprenen allà on les vaig deixar, al 1912 i continuen fins al 1926, any en què Rilke mort, a l’edat de 51 anys. Les cartes són el testimoni d’una amistat que perdura en el temps encara que en aquest període s’escriuran i es veuran molt poc.

En aquest segon volum, un seguit de fets desestabilitzen Rilke: la separació de la seva dona, la Primera Guerra Mundial, l’encadenament de diversos desenganys amorosos i la dificultat creadora, que portaran al poeta a llargs moments d’introspecció, amb la tranquil·litat de saber que Lou sempre hi serà quan ell reprengui el contacte. Lou és una dona forta, ajuda a Rilke quan es deixa i li respecta la llunyania quan la necessita. S’estimen malgrat els silencis. Lou va saber aturar la relació amorosa abans que Rilke l’abandonés com feia (i va continuar fent) amb totes les seves amants. A part del vincle emocional que els lliga, intel·lectualment són molt propers i s’enriqueixen buscant l’opinió de l’altre en tot allò que escriuen o llegeixen.

El poeta s’entossudeix a veure la poesia apartada de la vida i durant una dècada pateix amb escreix la sequera de les muses, que finalment el recompensen amb les Elegies de Duino, i Sonets a Orfeu de regal. En la maduresa, Rilke aconsegueix ser el poeta que somiava, en part gràcies a Lou que va ho copsar  des d’un inici. Per la seva banda, Lou continua amb una activitat imparable i descobreix en la psicoanàlisi (com alumna de Freud), una branca professional que la captivarà i en la qual s’hi bolcarà del tot. Lou, davant el neguit existencial del seu amic, li proposa tractament terapèutic, però aviat tots dos s’adonen que la creació de Rilke es nodreix del seu patiment de forma indissociable. Rilke escull la poesia, i mentre  transforma (per als seus lectors) l’aflicció en bellesa, ell no és capaç de trobar-hi consol.

He de dir que aquest volum se m’ha fet una mica feixuc. L’intercanvi d’opinions sobre el procés creatiu i la psicoanàlisis m’han costat de seguir a estones, i l’estat anímic depressiu de Rilke amb l’agreujant del dolor físic provocat per la leucèmia tampoc ho ha fet fàcil. Per contra, s’agraeixen els consells balsàmics de Lou que van alleujar les asprors vivencials de Rilke i la lectura dels bonics fragments on s'evidencia la gratitud i l'estimació que es tenien.

“el silenci a les esglésies abandonades. Jo m'hi assec sovint tot sol, i em salten les llàgrimes, simplement de felicitat per aquest silenci íntim; fora canta un petit gall de pagès escarransit i després tot l'espai esdevé encara més silenciós, és el silenci sagrat del camp.... Ah, estimada Lou, això és el que hauria de poder tenir al cor durant mig any”
Rainer & Lou Volum II - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

4/2/19

“ara augmenten les divergències, les sumes dels errors ja són incalculables de tantes xifres com tenen; desconcert, desesperació, falsia i l'afany actual de treure profit àdhuc d'aquestes calamitats, fins i tot d'elles: aquestes pèrfides forces empenyen el món...”
Rainer & Lou Volum II - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

3/2/19

“penso trobar l'indret que em fa la impressió de no ser meta ni atzar”
Rainer & Lou Volum II - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

2/2/19

“Jo també estic girat sense remei cap enfora i per això distret per tot, no rebutjant res; els meus sentits, sense demanar-m'ho, s'enganxen a qualsevol destorb; si hi ha un soroll, m'hi abandono i sóc aquell soroll, i com que tot, un cop disposat per als estímuls, vol ser estimulat, en el fons jo vull ser destorbat, i sens fi. D'aquesta exposició cap enfora, se n'ha salvat alguna mena de vida de dintre meu, s'ha retirat a un lloc molt íntim del meu interior i hi viu com la gent durant un setge”
Rainer & Lou Volum II - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

1/2/19

“de tant llegir, em passa com algú que s'asseu a menjar amb delit, però a mesura que el plat apareix més i més escurat s'esgarrifa de la seva barata, defectuosa i escardada vaixella”
Rainer & Lou Volum II - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé