31/12/18

“Passionné par des mots
qui prétendent de faire
plus humain notre monde,
j'ai essayé d'habiter,
isolé, livre, fou,
dans l'espace d'un poème”
Dillatari - Ponç Pons

30/12/18

“Llegir pot ser una forma humana d'existir,
escriure una manera lliure d'estimar”
Dillatari - Ponç Pons

29/12/18

“Pensar pertot
en tu no sé si és goig
o malaltia.
És una obsessió:
Tot el que sóc
gravita al teu voltant,
Literatura”
Dillatari - Ponç Pons

28/12/18

“Tot és no-res,
ja ho sé, la vida, el món…
però m'agraden”
Dillatari - Ponç Pons

27/12/18

Meditacions en el desert - Gaziel

© Bocins Literaris

Títol: Meditacions en el desert
Autor: Agustí Calvet Gaziel
Any: 1946-1953
L’Altra Editorial


En poc temps de diferència dos amics meus (i solvents lectors) que no es coneixen entre ells, em recomanen llegir Gaziel. Si ja tenia Meditacions en el desert a la llista de llibres pendents, ara clarament prioritzo el dietari en forma d’articles de qui va ser el director de La Vanguardia del 1920 al 1936. El llibre se situa després de la Guerra Civil, amb Gaziel retornat d’un exili que va triar perquè no es volia barrejar ni amb un bàndol ni amb l’altre. Ell, que se sent demòcrata i liberal, enyora la seva professió desapareguda sota el règim franquista. No pot escriure amb llibertat, així que escriu per a ell mateix des d’aquest desert on es troba. Aquestes meditacions solitàries, que van del 1946 al 1953, són fruït de les editorials que no pot firmar ni publicar enlloc. Les notes parlen sobretot de la situació a Catalunya i a Espanya, on també inclou altres temes. No les agrupa per temàtiques, sinó que les presenta per ordre cronològic.

Gaziel en els seus articles nonats critica la burgesia espanyola que no va agafar les regnes de la segona república ni va conduir la societat, tal i com va fer la burgesia de la resta d’Europa, deixant la feble república només en mans del comunisme i l’anarquisme; i que davant l’amenaça d’aquests, va actuar amb connivència amb els militars que van provocar el cop d’estat i la subsegüent Guerra Civil. Però sobretot ataca allò en què creia i que més l’ha decebut: les democràcies europees que havien de deslliurar Espanya de la dictadura un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial i la intel·lectualitat espanyola castrada que no s’atreveix a rebutjar el règim.

De les democràcies europees, és especialment implacable amb una Anglaterra que sempre va a la seva. Començant pel pacte de no intervenció amb França l’any 1936 quan decideix no ajudar al bàndol republicà (tot i que el bàndol franquista obté l’ajuda de l’eix totalitari Berlín-Roma), seguit de la por al comunisme emergent de la que serà la gran potència russa, que fa que s’aliï amb els Estats Units mantenint el dictador espanyol. Amb aquesta aliança, sacrifiquen als demòcrates espanyols (que esperen en va una salvació que no arribarà) per consolidar un govern feixista, una vergonya que entrarà a la UNESCO i firmarà concordats amb el Vaticà, però que els podria ser d’utilitat en cas d’haver de guerrejar contra els russos en un futur.

Entremig de les reflexions polítiques, va intercalant altres temes molt interessants, com ara la intel·ligència en front l’instint de l’home, la societat humana basada en les desigualtats, la infelicitat, la font de la sexualitat i la seva repressió antinatural, els móns contraris de la imaginació i la raó que porten a la humanitat a la grandesa però també a la misèria, entre d’altres. A través de les meditacions, el  periodista analitza la situació d’Espanya i la seva relació amb Catalunya sota una àmplia perspectiva històrica que deixa poc marge als canvis (una perspectiva que potser caldria en l’embrollada actualitat). Observa com l’Estat espanyol fa segles que copia amb èxit la mateixa estratègia i com Europa se’n manté sempre al marge si no hi ha un interès econòmic.  

L’any 1953, Gaziel no suporta més aquesta gran bufonada que és tot plegat. Se sent trist i desenganyat. Ell, que defensava que per escriure cal creure en alguna cosa, arribat el moment en què se sap abandonat pel món, deixarà d’escriure les seves meditacions. Gaziel va ser un intel·lectual honest i molt lúcid, humanista i catalanista compromès. El llibre està ple de dolor i decepció. És un llibre dur de llegir per a idealistes o somniadors, obliga a tocar de peus a terra i a lluitar per aconseguir un món menys dolent (no s’atreveix a pretendre’l millor), però sense caure en la ingenuïtat ni en la candidesa. És una lectura molt, molt recomanable i diria que forçosa per a aquells que es vulguin dedicar a la política.
“La por és un fonament detestable per a assentar-hi res definitiu. La por només priva de veure què cal fer per a no tenir-ne”
Meditacions en el desert - Gaziel

26/12/18

“Gairebé es pot dir que totes les coses que ens encisen, ens transporten i ens dominen són les que veiem amb els ulls de la imaginació. I la majoria de les coses que ens contrarien i aplanen són coses raonables. El món, contemplat a la llum de la pura raó, és una insensatesa tan gran i tan òbvia, que ens obliga a encongir-nos i tancar-nos en nosaltres mateixos”
Meditacions en el desert - Gaziel

25/12/18

“El secret de la vida és no tenir en compte la mort. Viure és sentir, desitjar molt, pensar una mica, i bellugar-se o afanyar-se sempre, exactament com si fóssim eterns”
Meditacions en el desert - Gaziel

24/12/18

“El grau de fortalesa de tota societat humana depèn exactament, matemàticament, de la perfecció de l'encaix entre explotadors i explotats. Cada vegada que es produeix una commoció revolucionària, és senyal inequívoc, no que van a ser enderrocats els tirans, ni alliberats els esclaus, ni posats en pràctica els principis de llibertat i justícia que el poble reclama, sinó només (i ja és força!) que s'està fent un esforç extraordinari violent i sagnant per canviar la composició dels dos termes que formen l'eterna relació immutable: explotadors i explotats”
Meditacions en el desert - Gaziel

23/12/18

“Mancat d'un instint insuficient, l'home ha hagut d'aferrar-se a la seva precària intel·ligència, que és una mena d'instint supletori, treballosament adquirit, fal·laç i mai suficient- dubte i neguit continu, sense repòs possible”
Meditacions en el desert - Gaziel

22/12/18

“Durant tres segles llargs, que foren de progressiva decadència, els militars-conqueridors espanyols- paràsits per naturalesa- deixaren en pau la madre patria, perquè podien esplaiar-se i desfogar-se per ultramar, no solament a Amèrica, sinó també a Àsia i Oceania. Mentre durà l'ancien régime i la Xauxa colonial, amb Audiencias, capitanías y virreinatos, era un fet militar, compartit únicament amb l'Església i els seus conventos, obispados y catedrales. I així les colònies s'anaven corcant, la monarquia espanyola decandint, però Espanya vivia relativament tranquil·la, perquè el seu estrany exèrcit se les campava per terres llunyanes i no calia sofrir-lo directament: el país en sortia lliure pagant amb resignació la trencadissa que els seus sants i guerrers anaven fent a l'altra banda de la mar”
Meditacions en el desert - Gaziel

21/12/18

“L'home no serà mai feliç, de faisó durable, perquè sempre persegueix aquests dos impossibles:

Que les coses siguin diferents de com són.

Que durin més del que poden”
Meditacions en el desert - Gaziel

20/12/18

“tan sols voler que Castella, l'ànima més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat de la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva- són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somiar entre els Pirineus i Gibraltar. Pensar que una empresa semblant fos factible ja era pensar valent; però l'extraordinari era creure, com ho creia aquella burgesia inexperta en política, que la cosa podia dur-se a terme sense trencadissa”
Meditacions en el desert - Gaziel

19/12/18

“La solució pacífica del cas d'Espanya, si encara és possible, sols pot venir mitjançant unes forces tutelars foranes, tan invisibles i discretes con vulgueu, però efectives i actives- exactament com en un cas de menors d'edat, d'incapacitats o de boigs”
Meditacions en el desert - Gaziel

18/12/18

“la història és una autèntica i espantosa tragèdia. La resultant atzarosa sempre imprevisible, no pas d'una lluita noble i clarament descompartida entre el bé i el mal, sinó d'una vil i immunda barreja, per damunt de la qual són desplegats, el mateix que mirallets per caçar aloses, les banderes més enlluernadores i els lemes més purs, mentre per dessota corren i se la campen, igual que escurçons i escorpins, el crim i la traïció, l'egoisme i la mentida, la venalitat i el vici”
Meditacions en el desert - Gaziel

17/12/18

La vida de las mujeres - Alice Munro

© Bocins Literaris
Títol: La vida de las mujeres
Títol original: Lives of girls and women
Autora: Alice Munro
Traducció: Aurora Echevarría Pérez
Any: 1971
Lumen


Em sorprèn gratament descobrir La vida de las mujeres d’Alice Munro, una escriptora que tenia pendent de fa massa temps, a casa de la meva mare. Sense gairebé demanar permís, me l’apropio emparant-me en el rol de filla lectora. Observo que la novel·la  de Munro està estructurada en set capítols i un epíleg. Els capítols narren, amb un cert decalatge entre ells (doncs no ho fan de forma contínua), la vida de la Del, una  noieta que viu als afores d’un poble canadenc aproximadament als anys cinquanta del segle passat. Els capítols podrien semblar contes independents, però formen part de la història de la protagonista explicada per ella en diferents moments de la seva vida, que van des de l’inici de la pubertat fins a l’entrada a l’edat adulta.

La Del, filla d’un senzill criador de guineus platejades i una inconformista mestressa de casa plena d’inquietuds intel·lectuals, creix a la granja familiar fins que la mare, amb l’excusa dels estudis de la noia, aprofita per marxar al poble amb els fills, deixant el marit a la granja, per poder gaudir de la independència que el matrimoni i les tietes polítiques li restaven. Des de ben aviat, la Del observa amb enveja que la feina dels homes, fins i tot la generada pels seus hobbies, és respectada per tothom, mentre que la feina de les dones sembla que hagi d’anar lligada sempre a un sentit més pràctic, com si les dones no tinguessin dret (o no estigués ben vist) a utilitzar el temps per al seu propi oci. La protagonista busca el seu lloc al món. No té clar el model a seguir, és una noia molt racional, però no vol renunciar a les experiències que li anirà aportant la vida. Per un costat, es veu lluny del camí que seguiran la majoria de companyes de l’escola, encaminades a ser esposes i mares de família amb feines que deixen poc espai per a la realització personal; però tampoc es reconeix en les dones que prioritzen una carrera professional a la possibilitat de la maternitat, per molt que la seva mare intenti dirigir-la cap aquí.

Munro ens guia en el recorregut que fa la Del cap a l’adultesa, des de l’avidesa per recopilar i escoltar històries de familiars i coneguts, l’afrontament de la mort del seu tiet amb la por que li produeix, la vergonya de tenir una mare massa culta, l’amistat que acaba per viaranys divergents o a aquella que es pot confondre amb l’amor, la necessitat de creure en un déu qualsevol sense tenir la fe suficient, el descobriment del desig i la curiositat pel sexe, l’enamorament físic i la inconsistència dolorosa de l’amor romàntic. Situacions que desorientaran a la noia, però que també li permetran que trobi  en l’escriptura una solució compatible amb el tipus de vida que vol viure i en el qual es pugui sentir còmoda. Com a lectors serem testimonis del naixement d’una escriptora.
“Desconectado de la vida del amor, no coloreado por él, el mundo recobra su propia importancia, natural y cruel. Esto es de entrada un golpe y luego un extraño consuelo. Y yo ya sentía cómo mi antiguo ser- mi antiguo ser aislado, irónico y taimado- empezaba a respirar de nuevo, a extenderse y a asentarse, aunque alrededor de él mi cuerpo colgara roto y desconcertado con el estúpido dolor de la pérdida”
La vida de las mujeres - Alice Munro

16/12/18

“Habíamos visto el uno en el otro lo que no podíamos soportar, y no teníamos ni idea de que la gente lo ve y continúa, y odia, pelea y trata de matarse de varias maneras, y luego se quiere un poco más”
La vida de las mujeres - Alice Munro

15/12/18

“Contaban las mismas anécdotas y hacían las mismas bromas, ya secas y quebradizas por el uso; con el tiempo todas las palabras, todas las expresiones de su cara, todos los revoloteos de sus manos llegaron a parecer algo aprendido hacía mucho y perfectamente recordado, y cada una de sus identidades era vista como algo construido con gran cuidado; cuanto mayores se hacían, más frágil, admirable e inhumana parecía esta construcción”
La vida de las mujeres - Alice Munro

14/12/18

“¿Odiábamos a esas chicas, que siempre se mostraban servilmente amables? No. Sí. Odiábamos su inmunidad, su educada falta de curiosidad, lo que fuera que las hacía flotar, caritativas y satisfechas, sobre la superficie de la vida de Jubilee, y las haría seguir flotando hacia las fraternidades universitarias, los compromisos, los matrimonios con médicos u abogados en poblaciones más prósperas y lejanas”
La vida de las mujeres - Alice Munro

13/12/18

“Se ofrecía a sí mismo sin fingir ser un chico corriente; haciendo todo lo que haría un chico corriente pero sabiendo que los resultados nunca serían aceptables, que la gente siempre se mofaría. No podía hacer otra cosa; era lo que parecía. Yo, que tenía unos límites naturales mucho más ambiguos y absorbía siempre que podía el color de lo que me rodeaba para camuflarme, empecé a comprender que podía ser un descanso ser como Jerry”
La vida de las mujeres - Alice Munro

12/12/18

“El sexo me parecía rendición, no de la mujer al hombre, sino de la persona al cuerpo, un acto de fe pura, la libertad en la humildad”
La vida de las mujeres - Alice Munro

11/12/18

“Pero ¿por qué- no podía dejar de preguntarme, aunque sabía que no iba a satisfacerme la respuesta- iba a aborrecer Dios algo que Él había creado? Si iba a aborrecerlo, ¿Por qué lo había creado? Y si había hecho todo tal como quería, entonces no se podía criticar nada por ser como era, y eso venía a echar por tierra la idea del pecado, ¿no? Así pues, ¿por qué Cristo tenía que morir por nuestros pecados?”
La vida de las mujeres - Alice Munro

10/12/18

“Tío Craig me miró con desaprobación; no le movía la curiosidad. A menudo me tomaba por frívola y estúpida, pero no me importaba demasiado; había en su juicio algo grande e impersonal que me hacía libre. Él mismo no se sentía dolido ni menoscabado en ningún sentido por mi deficiencia, aunque la señalara. Esa era la gran diferencia entre decepcionarlo a él y decepcionar a alguien como a mi madre, o incluso a mis tías. El egocentrismo masculino hacía que me sintiera relajada en su compañía”
La vida de las mujeres - Alice Munro

9/12/18

“La habitual actitud positiva de mi madre pareció tambalearse; mi frío apetito de detalles la irritó. La seguí por la casa con el ceño fruncido, repitiendo incansablemente mis preguntas. Quería saber. No había protección como no fuera en el saber. Quería ver la muerte sujeta y aislada detrás de una pared de hechos y circunstancias particulares, y no flotando libremente alrededor, ignorada pero poderosa, lista para colarse en cualquier parte”
La vida de las mujeres - Alice Munro

8/12/18

“Siempre que la gente te dice que tendrás que afrontar algo algún día y te empuja con toda naturalidad hacia el dolor, la obscenidad o la revelación indeseada que te acecha, en sus voces hay una nota de traición, un frío y mal disimulado júbilo, algo ávido de tu dolor. Sí, en los padres también; en los padres sobre todo”
La vida de les mujeres - Alice Munro

7/12/18

Tots els cavalls - Antònia Vicens

© Bocins Literaris
Títol: Tots els cavalls
Autora: Antònia Vicens
Any: 2017
La Breu Edicions


Mentre el grup de poesia espera la meva infructuosa proposta d’escollir poeta de cara al mes vinent, la mallorquina Antònia Vicens guanya el Premi Nacional de Poesia amb Tots els cavalls, així que ens decidim per aquest brevíssim poemari d’una escriptora de llarga trajectòria, que es va iniciar com a poetessa quan tenia 65 anys i ja no ha parat.

El poemari convida a una lectura ràpida per la seva enganyosa extensió. En poca estona el tinc llegit, i he de dir que l’entrada se’m fa difícil. Són poemes aparentment independents, però semblen formar part d’una història d’accés restringit. Els poemes són nus i destil·lats. Vicens no usa signes de puntuació, tret del punt final, i entremig dels versos afegeix uns espais en blanc que primer em fan nosa, però quan torno a llegir els poemes copso un ritme gràcies a aquests espais entre versos que a la primera llegida no havia captat. No em desagrada aquest recurs.

La temàtica del llibre és dolorosa i fosca. Sobretot parla de la culpa, la mort, la maldat i la por. La poeta absorbeix el mal d’un món apocalíptic, que al llibre és simbolitzat amb els cavalls. Uns cavalls que destrueixen i que estan arreu, uns  cavalls que també representen la violència dels homes contra les dones. Vicens pateix pel mal que genera la humanitat i ho plasma de forma aspra i seca. No m’he sentit còmoda llegint-la, deixa poc lloc per a l’esperança.
“Entre   ombres no hi puc
viure   m'ofeguen
enmig   d'espelmes
tampoc   en canvi
amb la culpa   hi puc dormir”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

6/12/18

“Tenc por   de tornar a casa
l'espelma   apagada i el
silenci cruixint
a les portes”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

5/12/18

“Els cavalls   peüngles sangonoses   úlceres
a la pell   bromera a la boca es fiquen
a les cases   violen les dones   mentrestant
jo   reclosa en una pallisa
m'aliment de farratge
la panxa   inflada a punt de donar
a llum   un pollí”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

4/12/18

“tan
sols ets la dona
sordmuda dins el cotxet
de nadó que
una vella empeny
drecera   al cementiri”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

3/12/18

“intent recuperar
aquella   il·lusió dels peus
petits   camí de
l'escola   aprendre a
vèncer   els temps”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

2/12/18

“Aquest neguit   cada dia
passar l'aspiradora   per tots
els racons de casa   que no quedin
planys   engrunes
de cap veu   després m'assec
i escolt   el silenci”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

1/12/18

“He encès una espelma   damunt la seva tauleta
de nit   que hi pugui veure
si no troba   estrelles”
Tots els cavalls - Antònia Vicens