31/8/17


“¡Que durara! Me aterroriza la idea de que algo pueda ser reducido por completo a la nada; que una cosa, una persona, un sentimiento o siquiera una costumbre puedan desaparecer de hoy para mañana, y me obsesiona, en el paso de las cosas, solo su posible eternidad, la señal de que podrían detenerse y permanecer”
Mujeres. Mihail Sebastian

30/8/17


“Se habían quedo solos en medio de la lluvia, sentados en la mesa, y no sabían cómo separarse. No se conocían, no se habían hablado nunca, de hecho no podían hacerlo y, a pesar de todo, les costaba irse cada uno por su lado. Semejante decisión iba más allá de su imaginación y de su capacidad. ¿Estaban juntos? Pues tenían que seguir juntos. Así que echaron a andar los dos, en medio de la tormenta, sin decirse nada”
Mujeres. Mihail Sebastian

29/8/17


“Eres, en mi pequeño mundo, la única persona con quien puedo hablar claramente y no quiero perder la ocasión de hacerlo. Tengo a veces yo, que me he acostumbrado a las mentiras piadosas de los demás y a las mías propias, tengo, a veces, digo, un deseo de sinceridad que me hace llorar. Me abruman todas las pequeñas consideraciones sobre las que he construido mi vida y entonces querría vengarme- así, inútilmente, a lo tonto- y decir de una vez por todas la pura verdad, hasta los detalles, sin reservas, indiferente a lo que pueda pasar”
Mujeres. Mihail Sebastian

28/8/17


“Es asombroso constatar cómo los días en que sucede algo definitivo en la vida de alguien no se diferencian en absoluto de aquellos en los que nada sucede. Ninguna señal”
Mujeres. Mihail Sebastian

27/8/17


“- Renée, eres la mujer más desnuda del mundo.

- ¡Qué tonterías dices! ¿Cómo puede estar una mujer desnuda más desnuda que otra mujer desnuda?

- Puede estarlo. Quizá tú no lo entiendas, pero puede. Porque estar desnudo no significa estar sin ropa. Hay mujeres desnudas y mujeres sin ropa. Tú eres una mujer desnuda”
Mujeres. Mihail Sebastian

26/8/17


“Ella es encantadora. Ha bajado con timidez, con una huella de descuido en su vestimenta y Stefan ha imaginado, por sus ojos, la noche tan ardiente que ha debido de pasar. Se diría que arrastra por toda la casa un aroma de alcoba, de almohadas calientes, sensuales, con un cuerpo de amante dormida, con una luz matinal difusa que te sorprende amando”
Mujeres. Mihail Sebastian

25/8/17


“Está bien, está muy bien escuchar el sonido de los propios pasos en la tierra húmeda, toparse con los árboles de alrededor, apoyarse en la balustrada de la terraza dominando todo el valle, no esperar a nadie y no desear nada”
Mujeres. Mihail Sebastian

24/8/17

Esperant Mister Bojangles - Olivier Bourdeaut


© Bocins Literaris
Títol: Esperant Mister Bojangles
Títol original: En attendant Bojangles
Autor: Olivier Bourdeaut
Traducció: Yannick Garcia
Any: 2015
Ediciones Salamandra


El jove autor francès, Olivier Bourdeaut, s’ha fet famós gràcies al seu primer llibre, Esperant Mister Bojanges, que ha estat superventes al seu país. Llegeixo que el llibre està inspirat en la vida de l’autor nord-americà Francis Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda que, com la protagonista d’aquesta novel·la, no encaixava dins els cànons del que s’anomena normalitat. Escoltant la veu greu de la Nina Simone cantant MisterBojangles, la cançó que enamora els protagonistes, em deixo portar cap a la història protagonitzada pel Georges, la seva dona i el fill de tots dos. El llibre està narrat per la veu lúcida i molt ben aconseguida del nen, d’edat indeterminada, combinat amb fragments en cursiva, on Bourdeaut pot lluir el seu llenguatge més acurat, que representen les notes del pare.

En Georges, un home amb debilitat per les històries increïbles i mentider compulsiu que es guanya prou bé la vida sense que sapiguem com, coneix en una festa una dona fascinant, excèntrica i divertida de la qual se n’enamora malgrat que ben al principi és conscient que la raó no és una qualitat de la seva enamorada i que la vida amb ella ho serà tot menys avorrida. Del seu amor neix un fill que és qui ens explicarà la convivència sorprenent i estrafolària de la família. Mica en mica, a través del nen, el lector va entenent que l’originalitat de la família està emparada per la bogeria de la mare i que el pare ha reconvertit en un dia a dia ple d’amor. Els tres s’estimen i gaudeixen d’una vida peculiar.

La novel·la descriu la bogeria amb poca transcendència, gairebé amb alegria, de forma natural, sense fer-ne un drama encara que ells el tinguin instal·lat. Bourdeaut ens distreu amb aquest amor boig, fantasiós, inesgotable, irreal, i potser per això, bonic. Però si jutgem, no ens arribarà el llibre. No ens podem preguntar com ho fa en Georges per aguantar aquesta situació, ni ens podem qüestionar si en Georges prioritza l’amor a la seva dona al del seu fill, ni demanar-nos com viurà el fill la seva vida adulta. No. Per llegir-lo cal deixar prejudicis fora, no valorar l’educació del nen ni els límits de l’amor. Els protagonistes no raonen ni massa ni gens les accions que emprenen, però són accions mogudes per l’amor que es tenen. La malaltia de la mare està tan infiltrada en el modus de vida de la família, que s’hi han acostumat i forma part d’ells. Estimen aquesta vida boja, descontrolada, sense horaris, normes ni obligacions. Tot i això, gradualment la convivència s’anirà complicant i hauran de prendre decisions necessàries. Perquè l’amor no sempre és positiu per aquells que un estima.


“Mirant-me'ls com reien i parlaven asseguts al peu d'una olivera, oferint les seves cares blanques al sol, em vaig convèncer que no em recaria mai haver comès una bogeria com aquella. Un quadre tan bonic no podia ser fruit d'un error, d'una mala tria. Una llum tan perfecta no podia arrossegar cap remordiment. Mai”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

23/8/17


“- Parli-li amb les mans, els ulls i el cor. Encara no hem trobat res de millor per comunicar-nos!”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

22/8/17


“El meu  fill és una erudita au nocturna que ja s'ha llegit tres cops el diccionari i vostè el vol transformar en una gavina empastifada de petroli, estancada en una marea negra d'avorriment! És per evitar-se tot això que només ve de tarda!”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

21/8/17


“li va ensenyar a parlar a tothom de vostè, perquè creia que tutejar algú era la fórmula perfecta per mostrar-te al seu arbitri. Li va explicar que a la vida el vostè era la primera barrera de seguretat, a més d'una marca de respecte que devíem a tota la humanitat”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

20/8/17

“ja m'agradaria saber a mi com s'ho fa la resta de gent per viure sense vostè- va dir fluixet, amb la veu esberlada pels sanglots, passant d'una còlera feixuga a una lleu tristesa en l'espai d'unes quantes síl·labes”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

19/8/17


“En un racó del rebedor, hi havia una muntanya de correu que els pares havien format llançant-t'hi, sense obrir, totes les cartes que rebien. La muntanya era tan imponent que m'hi podia llançar de cop sense fer-me mal; era una muntanya alegre i esponjosa que formava part del mobiliari. De vegades el pare em deia:

- Si no et portes bé, et faré obrir el correu i destriar-lo!

Però no m'ho va fer fer mai, no era mala persona”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

18/8/17


“El seu comportament extravagant em va omplir la vida per complet; va fer niu a cada racó, va ocupar l'esfera del rellotge i en va devorar cada instant. Vaig acollir aquella bogeria amb els braços oberts, però després els vaig tancar per abraçar-la ben fort i quedar-ne impregnat, tement que una bogeria tan forta no duraria per sempre”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

17/8/17



“Va ser així que vaig arribar a aquell moment tan particular en què encara es pot triar, el moment en què es pot triar el futur dels sentiments propis. En aquell instant era al capdamunt del tobogan: encara podia decidir baixar per l'escala, marxar, fugir-ne ben lluny amb l'excusa d'algun imperatiu tan fal·laç com important. O bé em podia deixar endur, asseure'm a la barana i lliscar amb aquella impressió dolça que fa que no puguem decidir res més ja, que no ens puguem aturar, que confiem el nostre destí a un camí que no hem traçat nosaltres”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

16/8/17


“- Sé perfectament que m'estima, vostè, però què n'he de fer jo, d'aquest amor de bojos?”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

15/8/17


“- Quan la realitat sigui banal i trista, inventi's una història bonica. Té vostè molta traça mentint, seria una llàstima que no ho aprofités”
Esperant Mister Bojangles. Olivier Bourdeaut

14/8/17

L'aigua és això - David Foster Wallace


© Bocins Literaris
Títol: L’aigua és això
Títol original: This is Water
Autor: David Foster Wallace
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Any: 2009
Edicions del Periscopi

Del David Foster Wallace fa massa que tinc pendent, descoratjada per la seva extensió, la lectura de La broma infinita i fa un parell d’anys ho vaig intentar amb el seu assaig Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer motivada per un títol tan prometedor i del qual no vaig arribar gaire enllà. Les referències que tinc de l’autor són prou solvents perquè ho torni a provar (aquesta vegada amb èxit) amb L’aigua és això, un assaig sintètic, intel·ligent i agut. L’origen del llibret és un parlament que va fer en Wallace a una universitat d’Ohio a la promoció que es graduava l’any 2005. A l’autor era la primera vegada, i l’única, que se li encarregava una tasca com aquesta i la seva conferènciavadonar lloc a aquest compendi.

El discurs que ofereix Wallace és molt diferent als discursos esperats de les graduacions, on se sol parlar d’il·lusions, passions, ambicions, esforços. Wallace, contràriament, descobreix les decepcions i trinxeres quotidianes de la vida adulta: la rutina, la frustració i l’avorriment. Vol fer conscients als joves del que es trobaran al llarg d’una vida que ara els pot semblar fàcil, però que ben aviat patiran i hauran de prendre decisions i actuar mitjançant el seu pensament humanista. Exposa els seus pensaments (i paràboles) per tal de donar-los les eines que ha acumulat perquè no cometin els mateixos errors. Ensenyar a pensar. Fer l’esforç de triar el què es vol pensar. Adquirir una consciència crítica i plena. Ser humils. Saber dubtar del jo i valorar altres opcions diferents a la pròpia, observar el nostre voltant i decidir què té sentit i què no en té. Cercar la veritable llibertat a partir dels petits gestos, les petites accions i la compassió. Viure amb discerniment, sense que la disposició original egocèntrica (plena de banalitats, arrogàncies, dogmatismes, veneracions i falses conviccions) ens arrossegui.

Una recepta incòmoda però molt necessària per a joves i no tan joves.


“La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia. És aquesta, la veritable llibertat. És això, que t'ensenyin a pensar”
L'aigua és això. David Foster Wallace

13/8/17


“l'així dit <<món real>> mai no et dissuadirà de funcionar a partir de la teva disposició natural, perquè l'així dit <<món real>> dels homes, els diners i el poder rutlla la mar de bé amb la gasolina de la por, el menyspreu, la frustració, l'anhel i la veneració d'un mateix”
L'aigua és això. David Foster Wallace

12/8/17


“el problema dels dogmàtics religiosos és exactament el mateix que el de l'ateu de la nostra història: l'arrogància, la convicció cega, un tancament mental que constitueix una presó tan absoluta que el presoner ni tan sols sap que està tancat”
L'aigua és això. David Foster Wallace

11/8/17


“A les trinxeres quotidianes de la vida adulta, l'ateisme no existeix. No existeix la possibilitat de no venerar. Tothom venera alguna cosa. L'única elecció que tenim és la de què volem venerar”
L'aigua és això. David Foster Wallace

10/8/17


“és qüestió de si decideixo emprendre la tasca de modificar o alliberar-me de la meva disposició natural per defecte, que és ser profundament, literalment egocèntric i veure-ho tot i interpretar-ho tot a través de la lent del jo”
L'aigua és això. David Foster Wallace

9/8/17

“<<ensenyar-me a pensar>>: ensenyar-me a ser una mica menys arrogant, a contemplar-me a mi i les meves certeses amb una certa << consciència crítica>>… perquè un gran percentatge del que tendeixo a donar per segur s'acaba demostrant que és fals i del tot il·lusori”
L'aigua és això. David Foster Wallace

8/8/17


“l'aprenentatge que se suposa que hem de fer en un lloc com aquest en realitat no té a veure amb la capacitat de pensar, sinó amb la tria dels temes sobre els quals hem de pensar”
L'aigua és això. David Foster Wallace

7/8/17


“les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar”
L'aigua és això. David Foster Wallace

6/8/17


“el perill més gran d'una formació acadèmica, almenys en el meu cas, és que alimenta la meva tendència a sobreintel·lectualitzar-ho tot, a perdre'm en pensaments abstractes en comptes de limitar-me a parar atenció al que  passa davant meu. En comptes de parar atenció al que passa dins meu”
L'aigua és això. David Foster Wallace

5/8/17


“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: <<Bon dia, nois. Com està l'aigua?>>. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l'un mira a l'altre i fa: <<Què collons és, l'aigua?>>”
L'aigua és això. David Foster Wallace

4/8/17

La ridícula idea de no volver a verte - Rosa Montero


© Bocins Literaris
Títol: La ridícula idea de no volver a verte
Autora: Rosa Montero
Any: 2013
Editorial Seix Barral


Fa tres o quatre anys una amiga em va parlar d’aquest llibre i se’m va quedar -a la llista de llibres que algun dia em llegiré- fins que ara, motivada per la pel·lícula Marie Curie, em va tornar a la memòria, i finalment, l’he llegit. La ridícula idea de no volver a verte de Rosa Montero, autora de la qual no havia llegit res encara, és un llibre que he classificat com de memòries, per catalogar-lo d’alguna manera, on l’autora explica en primera persona el dol patit per la pèrdua del seu marit i el relaciona amb el dol patit per la Marie Curie quan va perdre el seu. Amb aquest nexe comú, Rosa Montero no pretén assimilar-se amb la científica, però sí que s’hi sent unida i aconsegueix propagar el vincle d’afectivitat i comprensió entre les persones que han sofert la pèrdua d’ésser estimats.

Rosa Monterova llegir el diari que Marie Curie va escriure l’any posterior a la mort de Pierre Curie, un diari molt breu on es concentra el buit, el dolor sord, la incredulitat, l’enyorança, el record i l’acceptació. És un diari bonic, trist i real. Arran de la lectura, va voler saber més coses de la científica i, gràcies a la seva documentació, va anar sorgint la idea d’aquest llibre terapèutic i ple de reflexions de Montero. És un llibre emotiu, vital, fresc, optimista.

Montero ens descobreix la vida de Marie Curie de forma amena amb una prosa viva i penetrant. El seu origen polonès, la marxa a Paris, la coneixença del seu marit també científic, la vida dedicada al treball que compartia amb ell, la passió per la ciència, el descobriment de la radioactivitat, les dificultats econòmiques i laborals, les seves filles i el seu sogre-mainadera que els va permetre desenvolupar-se professionalment, el premi Nobel de Física, la mort d’en Pierre, la dedicació absoluta a la feina salvadora, els inconvenients de ser dona en un món masculí, l’amor adúlter amb el seu amic i col·laborador Paul Langevin, l’escàndol que va seguir l’afer mentre ella obtenia i no renunciava (tot i les pressions) al premi Nobel de Química, la tenacitat per continuar endavant, la debilitat provocada pels efectes del propi radi del qual Marie no va sospitar mai, les renúncies de la vida i l’arribada de la mort. Tota la vida de Curie a través dels ulls de Montero que de forma íntima i directa ens apropa a la seva pròpia vida.


“la Felicidad es minimalista. Es sencilla y desnuda. Es una casi nada que lo es todo”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero

3/8/17


“Culpa por no haber dicho, por no haber hecho, por haber discutido por tonterías, por no haberle mostrado más tu cariño. Uno sería infinitamente generoso con los muertos amados: pero claro, siempre es mucho más difícil ser generoso con los vivos”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero

2/8/17


“Y con esta sencillez acabó todo. Salvo en las óperas y los melodramas, la muerte es un anticlímax”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero

1/8/17


“la vida nos empuja sin que nos demos cuenta hacia las vías muertas. La última vez que uno sube a una montaña. La última vez que bucea. La última vez que juega un partido de fútbol con los amigos. Por lo general, uno no sabe que es la última vez mientras lo hace. Es el tiempo el que se encarga de despedirnos retrospectivamente de nuestras posibilidades. La última vez que uno hace el amor”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero