“El primer grau de saviesa és
saber callar; el segon, saber parlar poc i moderar-se en el discurs; el tercer,
saber parlar molt sense parlar malament ni parlar massa”
L'art de callar. Abbé Dinouart
30/7/16
29/7/16
28/7/16
El nedador del mar secret- William Kotzwinkle
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El nedador del mar secret
Títol original:Swimmer in the Secret Sea
Autor: William Kotzwinkle
Traducció: Yannick Garcia
Any: 1975
Navona Editorial
Aquest és un llibre minúscul, un relat concentrat en poques pàgines on
l’autor ens descriu de forma breu i intensa la mort del seu fill, que no va
arribar a néixer viu, després d’un part llarg i dolorós. Kotzwinkle va
aconseguir fer-ne el dol escrivint la història de cop.
No és un llibre per regalar, ni llegir en condicions d’extrema
sensibilitat o si algú espera un fill. Tot i així, no cau en la llàgrima fàcil.
És asèptic, gairebé impersonal. La mort del fill és explicada amb dolor
contingut, amb sentiments objectius i alguna traça poètica. L’autor n’ha polit
la subjectivitat mantenint el patiment. Cru, real, directe, sense ornaments ni
floritures, amb un plor silent que et trenca el cor. Explica la mort de forma senzilla,
natural, fàcil, animal, freda. No es recrea en la sentimentalitat. Commou com
és capaç de descriure el seu fillet mort. Les descripcions es transformen en
imatges que s’incrusten. És un llibre que remou. És massa dur ser testimoni de
la mort de cap nen.
27/7/16
“Li havia fugit tota la bellesa i semblava una criatura asexuada que
lluitava per la més gran de les empreses, maldant per deslliurar el principi
del món. Els riures, les petites alegries, els plans, tot el que al seu dia
havien conegut es va veure engolit per aquell esforç, una obra que de cop i
volta va desitjar que no haguessin emprès mai, de tan contreta com la veia, de
tan diferent de la dona que coneixia”
El nedador de mar secret. William Kotzwinkle
26/7/16
25/7/16
24/7/16
23/7/16
La ventana- Mario Soldati
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La ventana
Títol original: La finestra
Autor: Mario Soldati
Traducció: Amelia Pérez de Villar
Any: 1950
La Fuga Ediciones
Un petit retall de diari em va atraure, potser per nom de
l’editorial i les no més de trenta paraules que el descrivien, a llegir-me La ventana de Mario Soldati.
Un italià jubilat es retroba a Londres amb la seva estimada amiga
Twinkle, de la qual va estar enamorat sense ésser correspost i la qual no li és
indiferent encara, vint anys després de no veure’s i una guerra pel mig. Tot i
així, han mantingut una amistat epistolar real, íntima i amb un gran afecte.
Ell, realista, vol passar uns mesos amb la seva companyia, tranquil·la i
serena, però no deixa de somiar, com ha fet tota la seva vida, en què encara és
possible estimar-se i compartir junts la vellesa.
El que no s’espera el protagonista, és que Twinkle, que coneix tan
bé i amb qui creu no tenir secrets, té una història desconeguda per a ell.
Aquesta es desencadena en una galeria d’art quan ella veu un quadre, concretament el quadre d’una finestra, però que
no és una finestra qualsevol. Twinkle reconeix la finestra del seu pis i la
vista que s’hi observa en mirar a l’exterior. Només un pintor pot haver pintat
aquella finestra: l’home de la seva vida, un pintor que ella estimava amb
bogeria i que un bon dia va saltar per aquella
finestra i va desaparèixer. Han passat molts anys i Twinkle no l’ha oblidat, el
seu record l’acompanya cada dia.
El protagonista, tot i saber que aquest assumpte l’allunya de
l’esperança que ella l’accepti com a company, ajudarà a la seva Twinkle a
esbrinar el misteri de la desaparició del pintor.
No és ben bé una novel·la de misteri, tampoc ben bé una novel·la
d’amor, i és totes dues coses alhora. El tres personatges principals viuen
l’amor de formes diferents (possessiva i apassionada, serena i racional, lliure
i màgica). Quina d’elles és amor? Tot és amor? Les obligacions i convencions
allunyen l’amor? I a quina de les formes de l’amor allunya? No m’atreveixo a
valorar si hi ha una forma d’estimar més real que les altres perquè no hi ha
una única manera vàlida d’estimar.
Mentre la llegeixo tinc la
impressió que he llegit aquesta història o alguna de semblant en algun lloc i
sé del cert que no. Té el misteri dels somnis, la sensació de déjàvu¸ de record viscut. Això n’incrementa la vaguetat i la fa
més atraient encara. És un relat per llegir d’una tirada. Amb emocions in crescendo, quan es resol el misteri,
em deixa el gust penetrant d’un vi que escalfa al passar per la gola. Sí, un
bon vi negre pot acompanyar aquest relat que s’ha de llegir en solitari i en
silenci.
22/7/16
21/7/16
20/7/16
“Y así, con la lejanía, con la nostalgia y con la
necesidad misma que tenía de mantener con ella una relación epistolar, logré
quitarle la razón a mi materialismo mediterráneo y dársela a su espiritualidad
anglosajona: entre hombre y mujer era posible la amistad, claro que sí. Logré,
en una palabra, transformar en amistad incluso mi propio sentimiento amoroso”
La ventana. Mario Soldati
19/7/16
“-
Twinkle, Twinkle- le dige agarrándole una mano-. Tienes que ser sincera contigo
misma: ¿lo eres cuando dices que te amaba y te lo crees?
-
Si, porque cuando estaba conmigo era feliz. No tengo la menor duda.
¿Qué
objeción podía ponerle yo a Twinkle? ¿Qué realidad puede vencer a la realidad
del amor?”
La ventana. Mario Soldati
18/7/16
17/7/16
“¡Cómo vemos todo lo relativo al ser amado con una
luz distinta, más piadosa! Y el rencor por las ofensas sufridas… ¡cómo se
transforma de pronto en un remordimiento sin límite por no haberlas perdonado!
Sus culpas ya no son culpas sino actos de ligereza, inocentes y hasta generosos
que, por no ser lo bastante inteligentes, o por puro egoísmo, no hemos sabido
reconocer como tales. ¿Qué no daríamos para que él estuviera de nuevo aquí
ofendiéndonos, hiriéndonos, sí, pero devolviéndonos la vida!”
La ventana. Mario Soldati
16/7/16
15/7/16
14/7/16
13/7/16
Contra tota esperança- Nadejda Mandelstam
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Contra tota esperança
Autor: Nadejda Mandelstam
Traducció: Jaume Creus
Any: 1970
Quaderns Crema
Nadedja significa esperança
en rus. És l’esperança que l’autora mai va perdre. Una esperança que es va
convertir en fita: preservar l’obra del seu marit, el poeta Óssip Mandelstam. Ell
fou un poeta representant del moviment acmeista, junt amb la seva amiga poeta-
ànima bessona intel·lectual, Anna Akhmàtova. Ambdós van ser perseguits pel
règim de Stalin, que els considerava contrarevolucionaris. L’acmeisme fou un
moviment poètic rus de principis de segle XX que s’oposava al simbolisme i que
valorava l’ordre, la claredat i el sentit pictòric.
Óssip va caure en desgràcia per un poema que va fersobre el
dictador que, tot i que només fou llegit a coneguts, va arribar a altres
esferes. Se’l va considerar enemic del poble. Fou detingut el 1934 i deportat a
Voronej, amb l’ordre d’aïllar-lo, però
conservar-lo. Nadedja (Nàdia) el va acompanyar a l’exili i, amb penes i
misèries, hi visqueren tres anys. Més endavant, un cop retornats a Moscou, el
van tornar a detenir el 1938, un 1 de maig, data en què 19 anys abans s’havien
conegut. No es van veure més, doncs ell va morir en un camp de treball de
trànsit, camí d’un gulag cap a la Sibèria.
Les memòries de la Nàdia estan escrites vint anys després de la
mort d’Óssip, un cop li va ser possible retornar a Moscou després d’haver estat
fugint i malvivint. Va aconseguir salvar els poemes del seu company gràcies a
fer-ne còpies que repartia entre coneguts i familiars que en van fer custòdia i
també mitjançant la repetició diària fins a memoritzar-los tots, evitant que
caiguessin en l’oblit. Segons Joseph Brodsky, que fa la introducció del llibre,
les memòries contenen traces de la veu del poeta, ja que la Nàdia, al anar reproduint
els poemes, va interioritzar-los i se li creà un estil similar al del seu
marit.
El testimoni de la Nàdia, transformat en llibre, està dedicat també
a la lluita per a la recuperació de la memòria d’una època marcada pel terror,
fruit de l’estat totalitari de Stalin. Uns fets terribles, que no vol oblidar ni
ignorar. Nàdia ens exigeix que mirem de dret la maldat humana per veure i saber
del què som capaços de fer als nostres semblants. I malgrat
tot el que va viure, ens ofereix una narració sincera, objectiva, sense odi. No
deixa de confiar en cap moment en el futur, que serà millor perquè ha de ser-ho. No perd la fe en la
humanitat.
Nàdia descriu de forma crua i amb detall el clima d’espant que es
vivia en els anys 20- 30 a la Rússia de Stalin, la por que generava l’Estat, la
malfiança de tothom contra tothom (inclosos amics), el pànic a ser detingut en
qualsevol moment, la intranquil·litat d’uns pares que havien de controlar les
paraules desconfiant d’uns possibles fills delators, les màscares somrients que
la gent es posava al sortir al carrer per tal de despistar als denunciants (que
ho feien a qualsevol preu o fins i tot de forma gratuïta, tan sols per no
formar part de la llista dels desapareguts). Un terror que va estar integrat en
la vida diària de la gent durant molts anys.
Desgrana el sistema soviètic de repressió: els interrogatoris, els
bandejaments, les deportacions i exilis, els treballs forçats, la brutalitat
policial, les detencions arbitràries en massa del conegut article 58 que condemnava
activitats contrarevolucionàries... Durant el període 1937-38 anomenat del
“Gran terror o purga”, encapçalat per Iejov, va haver-hi gairebé 2 milions de
víctimes. Narra la vida dels deportats, impedits de viure a les 12 grans
ciutats (no hi podien residir ni dormir, a risc de ser detinguts) o els centverstistes, que havien d’estar allunyats
a 100 verstes (una versta és poc més d’un quilòmetre) de Moscou. Explica com aquests
se situaven en pobles propers a les vies de tren per poder fugir en qualsevol
moment o poder estar ben comunicats amb la capital per poder anar a demanar
diners als pocs amics amb el neguit i risc de comprometre’ls. Relata la misèria
de la vida aïllada, sense feina i sense futur i la convivència amb “espietes”
que els controlaven fins i tot a l’exili. No refiar-se mai de ningú i
acceptar-ho com a normal. Crítica amb contundència als intel·lectuals afins al
règim o a aquells que s’hi adherien per aconseguir places o feines. Els
productors de l’horror avui, eren les víctimes de demà del propi sistema que
els fagocitava a un ritme delirant.
Nàdia també ens instrueix sobre el procés de creació poètica d’Óssip,
ens acosta a la melodia interna murmurada durant dies o mesos fins que
cristal·litzava en poemes que ell li dictava a ella. Óssip, de caràcter generós
i malaltís, fou un poeta descuidat amb les versions i esborranys del què escrivia,
no guardava gaire res. Sense la Nàdia, l’obra d’Óssip no existiria.
Finalment, després de la profunda reflexió sobre els actes dels
humans que ha viscut, es pregunta i ens pregunta: com va poder la revolució
russa acabar així?
Ens calen llibres com aquest. Durs i reals.
“¿En nom de quina idea, concretament,
calia enviar tots aquells inacabables combois de presos cap a l'Extrem Orient,
i entre ells l'home que jo tenia al meu costat? L'Óssip sempre deia que al
nostre país es detenia sense errors:
exterminaven no només l'home, sinó el pensament”
Contra tota esperança. Nadejda Mandelstam
12/7/16
11/7/16
“L'Óssip actuava com si tingués poder
i això encara excitava més els que el volien veure destruït. Per a aquests, el
poder consistia en els canons, en els òrgans repressius, en la possibilitat de
racionar-ho tot, fins la glòria, i a encarregar els seus retrats als pintors.
Però l'Óssip continuava insistint: si per la poesia maten, vol dir que li tenen
el degut respecte, vol dir que la temen... vol dir que la poesia és poder...”
Contra tota esperança. Nadejda Mandelstam
10/7/16
9/7/16
8/7/16
7/7/16
6/7/16
5/7/16
“Sovint he meditat llargament si un ha
d'udolar quan li peguen i el trepitgen. ¿Llavors no val més refugiar-se en un
diabòlic orgull i oposar als botxins un silenci carregat de menyspreu? I m'he
dit que s'ha d'udolar. En aquest planyívol udol, que de vegades penetra qui sap
des d'on a través de les sordes parets, gairebé impenetrables, d'una cel·la,
s'hi contenen els darrers vestigis de la dignitat humana i de la fe en la vida.
En aquest udol l'home deixa la seva empremta a la terra i comunica als altres com
ha viscut i com mor. Amb l'udol defensa els seu dret a viure, enviar un
missatge als que són lliures, invoca ajuda i crida a la resistència. Si no
queda cap altre recurs, s'ha d'udolar. El silenci és un veritable crim contra
el gènere humà”
Contra tota esperança. Nadejda Mandelstam
4/7/16
3/7/16
Cau de llunes- Maria Mercè Marçal
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Cau de llunes
Autor: Maria Mercè Marçal
Any: 1977
Proa
La lectura d’Una cambra pròpia de la Virginia Woolf m’ha portat a voler llegir més sobre dones i feminisme. I de
sobte em trobo a les mans El segon sexe
de la Simone Beauvoir, l’assaig mare de la concepció feminista. Però les més de
900 pàgines per endavant em pesen molt, així que bescanvio l’assagista francesa
per una poeta catalana que també nodreix la temàtica feminista: la Maria Mercè
Marçal.
Cau de llunes va ser la
primera publicació de la poeta, prologada per Joan Brossa. Marçal va entrar directament
per la porta gran ja que obtingué el premi Carles Riba l’any 1976. El poemari és
una presentació del que serà la seva poesia, és un primer contacte amb la matèria
que vertebrarà la seva obra. Se’ns presenta amb una potent declaració
d’intencions a l’inici amb “Divisa”:
A
l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de
classe baixa i nació oprimida.
I el
tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Ens adverteix que es rebel·larà contra aquells qui vulguin silenciar
els tres eixos que formen part d’ella (feminista, el sentiment de classe i de nació
catalana) i que l’acompanyaran al llarg de tota la vida a través dels seus poemes.
Ens diu que ja n’hi ha prou de silenciar la veu dels oprimits.
És un llibre d’aprenentatge on la poeta experimenta amb poemes molt
diversos. Hi ha 4 parts ben diferenciades: una primera més íntima, la segona de
caire polític, la tercera dedicada a la dona i l’opressió que pateix, i l’última
que recorda a un cançoner.
En el títol, Cau de llunes, fa
un homenatge a la dona utilitzant la lluna com a símbol femení, un astre tan
protagonista a les nostres vides com el sol, de connotacions més masculines.
Els iguala i fa una vindicació de la seva condició de dona com a ésser
independent i no com a objecte.
2/7/16
Subscriure's a:
Missatges (Atom)