31/1/20

Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa


© Bocins Literaris
Títol: Un disfraz equivocado
Autor: Fernando Pessoa
Traducció: Martín López- Vega
Il·lustració: Adolfo Serra
Nórdica Libros


Un disfraz equivocado és una antologia poètica de l’enigmàtic Fernando Pessoa seleccionada per Nórdica Libros. De la infinitat (més d’un centenar) d’escriptors heterònims, personalitats senceres amb biografia inventada inclosa que Pessoa va crear, el poemari recull poemes dels heterònims més coneguts. Em fascina l’excentricitat de l’autor per idear i mantenir tantes vides, com si fossin reals, orbitant al seu voltant.

Un poema-divisa d’Álvaro de Campos (l’avantguardista) encapçala el llibre per donar pas a El guardador de rebaños d’Alberto Caeiro (el pastor), un extens poema que traspua la intensa discussió filosòfica amb la qual l’autor devia lluitar de forma constant. Seguidament, alguns poemes de Ricardo Reis (el clàssic) amb l’enèrgic Para ser grande, per tornar a Álvaro de Campos i els seus versos d’estil elegant que alternen la capacitat de somniar amb l’acceptació de la derrota. D’aquest, destacaria Estanco en el qual exposa la insignificança humana, l’honestedat de Poema en línia recta i la insatisfacció de Al volante del Chevrolet por la carretera de Sintra... Tanca el poemari l’Autopsicografía, on el propi Pessoa intenta fusionar-se amb el lector.

Malgrat no tenir prou bagatge poètic per diferenciar els heterònims, com a conjunt, Pessoa m’ha agradat. És un autor ben curiós!

“dadme la celda que queráis; que yo recordaré la vida”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

30/1/20

“Lo esencial es saber ver,
saber ver sin pensar;
saber ver cuando se ve
y no pensar cuando se ve
ni ver cuando se piensa”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

29/1/20

“Quién pudiera escuchar de alguien la voz humana
que confesase no un pecado, sino una infamia;
que contase, no ya una violencia, pero ¡una cobardía!...
No, todos son el Ideal cuando me dirigen la palabra.
¿Quién en este largo mundo me confesaría haber sido vil
una vez?
Oh príncipes, mis hermanos,

¡arre, estoy harto de semidioses!
¿Dónde hay gente en el mundo?”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

28/1/20

“siempre falta algo, un vaso, una brisa, una frase,
y la vida duele cuanto más se goza y cuanto más se inventa”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

27/1/20

“Para ser grande, sé entero: nada
tuyo exageres ni excluyas.
Sé todo en cada cosa. Pon cuanto eres
en lo mínimo que hagas.
Así en cada lago la luna toda
brilla, pues alta vive”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

26/1/20

“No soy nada.
Nunca seré nada.
No puedo querer ser nada.
Aparte de eso, tengo en mí todos los sueños del mundo”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

25/1/20

“Sentir todo de todas las maneras,
tener todas las opiniones,
ser sincero contradiciéndose a cada minuto,
desagradarse a uno mismo por la plena libertad de espíritu
y amar las cosas”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

24/1/20

“Antes el vuelo del ave, que pasa sin dejar rastro,
que el paso del animal, que deja huella en el suelo.
El ave pasa y olvida, y así debe ser.
El animal, donde ya no está y por eso de nada sirve,
muestra que estuvo, lo que no sirve de nada.

El recuerdo es una traición a la Naturaleza,
porque la Naturaleza de ayer ya no es Naturaleza.
Lo que fue ya no es nada, y recordar es no ver.

¡Pasa, ave, pasa, y enséñame a pasar!”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

23/1/20

“El mundo es para quien nace para conquistarlo
y no para quien sueña que puede conquistarlo, por más razón
que tenga”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa



22/1/20

“El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que llega a fingir que es dolor
el dolor que de veras siente”
Un disfraz equivocado - Fernando Pessoa

21/1/20

La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi


© Bocins Literaris
Títol: La mort d’Ivan Ilitx
Títol original: Smert Ivana Ilitxà
Autor: Lleó Tolstoi
Any: 1886
Traducció: Anna Estopà Casals
Quaderns Crema


Prometo deixar els russos durant una temporada, però després de Turguénev amb Dos amics i de Dostoievski amb Memòries de la Casa Morta, no he pogut evitar fer triplet amb Tolstoi i La mort d’Ivan Ilitx. En aquesta breu novel·la, Lleó Tolstoi ens obliga a mirar la mort de cara, posant-nos en la pell d’Ivan Ilitx, membre d’un tribunal i pare de família de mitjana edat. Un home corrent que ha sabut progressar professionalment fins a una posició còmoda i que ha format la llar (també còmoda) que s’esperava d’un home del seu rang, concentrant-se en els bons moments i escapolint-se dels dolents per tal que no se li desmunti l’aparador que ha aconseguit amb més esforç que il·lusió.

A causa d’una caiguda sense importància (ridícula fins i tot), Ivan Ilitx començarà a patir un fort dolor al costat, que en lloc de dissipar-se amb el temps, es manifestarà cada cop amb més intensitat. El mal creix igual que la preocupació d’Ilitx, que no troba en els metges cap resposta convincent. El pas en el protagonista, de la condició de malalt a saber-se moribund està molt ben aconseguit. Tolstoi exprimeix el neguit de l’individu davant aquesta conscienciació fatal, així com la relació complexa que estableix la mort, que s’acosta mica en mica però inexorablement, amb les persones de l’entorn d’Ilitx, sobretot les més properes.

Amb la mort rodant a la vora, aquesta ja no es pot veure més com una aliena. El pensament de la pròpia mort és arraconat per la incomoditat que provoca i s’ajorna tota confrontació amb ella fins que no queda cap altre remei. Ilitx s’adona amb horror que la mort és només seva, que companys i familiars es dediquen a ignorar-la, a menysprear-la, a fer com si no existís, a continuar vivint com si res, a rebaixar-la a categoria de malaltia o de molèstia, com una nosa de la qual no cal ni parlar-ne. Ilitx tan sols troba consol en Gueràssim, un criat que el plany i no dissimula, i que sap estar al seu costat amb la dignitat que manca a la resta. Illitx no entén perquè ha de morir justament ell i busca respostes (com si n’hi hagués alguna) i culpabilitats, es qüestiona com ha obrat i es desespera pensant si ha viscut una mentida. Però no deu semblar falsa i malaguanyada qualsevol vida a qui es troba a les portes de la mort?

“<<I si resulta que és així>>, va dir-se a ell mateix, <<i me'n vaig d'aquesta vida amb la consciència d'haver destruït tot el que em va ser donat i que ja no s'hi pot fer res, ¿aleshores què?>>”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

20/1/20

“La vida, un seguit de patiments creixents, rodola cada cop més i més de pressa cap a la fi”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi


19/1/20

“Anava al despatx, s'estirava i es tornava a quedar sol amb ella. Cara a cara amb ella, i amb ella no hi havia res a fer. Només esguardar-la i enfredorir-se”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó  Tolstoi

18/1/20

“Allà, a la infantesa, hi havia alguna cosa realment agradable amb què sí que hauria pogut viure si l'hagués recuperada. Però aquella persona que havia experimentat aquelles coses agradables ja no existia: eren com els records d'algú altre”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

17/1/20

“Sempre igual. Tan aviat brillava una gota d'esperança com s'esvalotava un mar de desesperació”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

16/1/20

“S'adonava que el terrible, l'horrorós acte de la seva agonia havia estat rebaixat per tots els qui l'envoltaven a l'altura d'una eventual situació desagradable, gairebé d'una incorrecció (més o menys de la mateixa manera que actuarien amb una persona que fes ferum en entrar a la sala), havia estat rebaixat per aquella mateixa correcció que ell havia servit tota la seva vida. S'adonava que ningú no el planyia perquè ningú no volia ni tan sols comprendre la seva situació”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

15/1/20

“Intentava foragitar aquell pensament com si fos fals, incorrecte i malaltís, i substituir-lo per altres pensaments correctes i sans. Aquell pensament, però, i no només el pensament, sinó, com si diguéssim, la realitat, tornava a venir i es plantava davant seu”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

14/1/20

“L'endemà al matí havia de tornar a llevar-se, vestir-se, anar cap al Tribunal, parlar, escriure i, posat cas que no hi anés, estar-se a casa les mateixes vint-i-quatre hores al dia, cadascuna de les quals era un suplici. I viure així, amb un peu a la tomba, ho havia de fer tot sol, sense ni una sola persona que l'entengués i que el compadís”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

13/1/20

“es queda sol conscient que la seva vida està emmetzinada, que ell emmetzina la vida dels altres i que aquesta metzina no minva, sinó que va penetrant en tot el seu cos cada cop més”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

12/1/20

“havia dut a terme conductes que de primer li  havien semblat grans vileses i que li inspiraven repulsió envers ell mateix en l'època en què les cometia; més tard, però, en observar que aquestes conductes eren dutes a terme fins i tot per persones de bona posició i que no les consideraven pas immorals, Ivan Ilitx no és pas que les tingués aleshores per bones, però sí que se'n va oblidar del tot i no s'afligia gota en recordar-les”
La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

11/1/20

Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski


© Bocins Literaris
Títol: Memòries de la Casa Morta
Títol original: Записки из Мёртвого дома
Autor: Fiódor Dostoievski
Any: 1862
Traducció: Jaume Creus
Adesiara Editorial


A Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski converteix en narració la seva experiència a una presó de Sibèria, on va complir una condemna de treballs forçats (commutada d’una condemna a mort) presumptament per conspirar contra el tsar de Rússia. Les memòries no les explica com a Dostoievski, sinó que utilitza un personatge fictici, en Aleksandr Petróvitx Goriàntxikov, un colon siberià que ha passat deu anys a presidi per haver matat la seva dona i que coincideix amb ell en una petita vila.

Les memòries no estan escrites en forma de diari. Dostoievski dona més pes als records del primer any, que són els més vívids, i els ordena per capítols temàtics per no fer-se repetitiu. L’estada a la presó, que anomena casa morta, la viu com una mort en vida. Mentre resten allí, els condemnats senten que han perdut la connexió amb el món anterior. Membres amputats de la societat, viuen de records.

Comença explicant la impressió abominable que li fa el penal quan arriba i veu un grup d’homes engrillonats que es dirigeixen a treballar mentre ell es recupera de la duresa del viatge. Durant el trajecte, el protagonista ja ha participat en vivències que l’han marcat, com per exemple quan descobreix que hi ha desgraciats (alguns voluntaris, altres intimidats o enganyats) que es canvien la identitat amb d’altres presos, complint penes molt més llargues i dures a canvi de diners. Ell, que és de classe noble, observa que no serà mai vist com un del grup i des del primer moment es pregunta com ha de comportar-se. La sensació d’aïllament causada pel seu origen, que el separa de la resta, serà un dels turments morals que el rosegaran, així com la impossibilitat d’estar sol en cap moment durant tot el temps que passarà a la presó. El protagonista, que es jutja de forma implacable, qüestiona l’eficàcia del sistema penal perquè no observa penediment real en molts dels seus companys, que encara han après més maleses.

Dostoievski explica com passen el temps a presidi: treballs forçats, baralles, robatoris, insults, jocs de cartes, borratxeres, contraban, intents de fuga... mentre eviten la bestialitat del major i els seus temibles càstigs corporals a cops de baqueta. Mostra la brutícia dels banys públics i la roba infecta de l’hospital. Relata amb cruesa la desesperació prèvia dels presos a l’execució del càstig i com cometen noves faltes o s’autolesionen per tal d’ajornar el moment fatídic. Blasma amb dolor la indignitat de deixar morir homes greument malalts amb els grillons posats. Però també recorda la compassió sincera dels metges, la necessitat d’esperança per no embogir, les bones persones que va descobrir tard per haver-les mesurat erròniament amb el patró de la vilesa, la il·lusió del Nadal i les representacions teatrals que els ajuden a no oblidar que continuen sent homes, amb desitjos i anhels. I sobretot, que darrere aquesta monotonia a vessar de dies idèntics, els espera, talment com una forma de resurrecció, la llibertat.

“agreujat, denigrat i tot… sí, l'home sobreviu! L'home és un ésser que s'acostuma a qualsevol cosa, i aquesta, em penso, és la seva millor definició”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

10/1/20

“Els moments més tristos de tot el dia venien al capvespre, a la vora de les espelmes, al començament de la nit. Ens retirem a dormir d'hora. Una feble llàntia crema allà baix, a tocar de la porta, com un puntet brillant, però el nostre racó està en la penombra. L'ambient es torna fètid i asfixiant. Algú no aconsegueix agafar el son i es passa una hora i mitja assegut al llit, acotant el cap amb la gorra de dormir com si estigués reflexionant. I te'l mires tota una hora, intentant endevinar en què deu pensar”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

9/1/20

“Qualsevol, sigui qui sigui, i per humiliat que es trobi, vol, ni que sigui de forma instintiva i inconscient, que se li respecti la dignitat humana. El presoner sap que és un presoner, un proscrit, i sap quin és el seu lloc davant de l'autoritat; però cap marca ni cap grilló no li faran oblidar que és una persona. I, com que efectivament és una persona, se l'ha de tractar com a tal ésser humà”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

8/1/20

“el dret al càstig corporal, atorgat a un per exercir-lo sobre uns altres, és una de les plagues de la societat, és un dels mitjans més poderosos de destruir en ella qualsevol embrió, qualsevol temptativa de civisme, i la base més sòlida de la seva absoluta i irreversible descomposició”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

7/1/20

“Un mata perquè era un vagabund i es veia assetjat per un regiment d'agents de policia, defensant la seva llibertat, la vida, i sovint mort de gana; un altre degolla nens petits per la sola satisfacció de degollar, de sentir a les mans la sang calenta de les criatures, de complaure's en llur terror, en el darrer estremiment sota el ganivet. ¿I què? Doncs que l'un i l'altre van a petar al penal. Certament hi ha variacions en la durada de les penes imposades. Però aquestes variacions són relativament poques; en canvi, la diferència entre un crim i l'altre és infinitament més gran”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

6/1/20

“Després d'haver-s'ho begut tot, fins l'últim drapot, el borratxo s'estira a dormir la mona, i l'endemà, tan bon punt es desperta amb el cap terriblement enterbolit i feixuc, demana en va al taverner un glop d'aiguardent per fer passar la ressaca. Suporta l'adversitat amb tristor i el mateix dia es posa a treballar novament, i continua treballant durant mesos amb el cap cot, somiant aquell feliç dia de gresca que ja s'ha esvanit per sempre, irremeiablement. De mica en mica es va animant i comença a esperar un altre dia semblant, encara molt llunyà, però que tard o d'hora arribarà”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

5/1/20

“només al cap de molt temps em vaig adonar que la duresa i el caràcter de forçat d'aquells treballs no estaven tant en la dificultat i en la continuïtat com en el fet que eren obligatoris, imposats per la força. Un mugic en llibertat treballa incomparablement més, sens dubte, de vegades fins i tot a la nit, sobretot a l'estiu; però treballa per a si mateix, treballa amb un objectiu racional i per a ell incomparablement més lleuger que el d'un presidiari que fa un treball imposat i totalment inútil per a ell”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski


4/1/20

“¿Què hi fem, aquí? Per estar vius, no semblem homes; per estar morts, no semblem difunts”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

3/1/20

“Si passava que volies mirar a través de les escletxes de la palissada cap al món de Deu, ¿és que potser veies alguna cosa? Només veies un tros de cel i l'alt desnivell de terra, cobert de males herbes, i a banda i banda del terraplè, dia i nit, feien la ronda els sentinelles; tot seguit pensaves que passarien anys sencers i tu encara aniries igualment a mirar per les escletxes de la palissada per veure el mateix terraplè, els mateixes sentinelles i aquell mateix tros de cel, no pas el cel que teníem sobre el presidi, sinó l'altre, el llunyà, el cel lliure”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

2/1/20

“En el criminal, el presidi i els treballs forçats més durs únicament desenvolupen l'odi, la set de plaers prohibits i una terrible indolència. Però estic fermament convençut que el famós sistema cel·lular només aconsegueix objectius falsos, il·lusoris i aparents. Xucla el suc vital de l'home, li enerva l'ànima, l'afebleix, l'intimida, i després presenta una mòmia moralment seca, mig guillada, com un exemple de redreçament i de penediment”
Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

1/1/20

Vint-i-set poemes - W. H. Auden


© Bocins Literaris

Títol: Vint-i-set poemes
Autor: W. H. Auden
Any: 1928- 1973
Traducció: Salvador Oliva
Quaderns Crema


En el poemari És morta la poesia? Joseba Sarrionandia esmenta un poeta anglès que encara no he llegit, W. H. Auden. Per fer-ne un tastet, agafo la selecció de Vint-i-set poemes, una edició bilingüe de Quaderns Crema traduïda per Salvador Oliva.

Els poemes escollits són una aproximació a l'obra d'Auden, que abasta diferents estils i temàtiques, i es presenten en l’ordre temporal en què van ser escrits. Diuen d’ell que va ser un poeta que es va sentir còmode en l’època en la qual va viure i com a bon observador que en fou, ho plasma de forma crítica tant en els seus poemes com en la resta de la seva escriptura, que va ser prolífica. Però la seva poesia no és només descriptiva, té un fort component filosòfic. Auden es fa preguntes constantment i sembla que conversi amb el lector. Els poemes tracten sobre la guerra i el dolor, la mort de les persones estimades, l’acceptació d’un mateix, el pas del temps en l’amor i la vida en comú. També homenatja els seus mestres, a destacar un poema dedicat a W. B. Yeats. La part de versos curts- aforismes són sentències que interpel·len directament a l’intel·lecte. L’estil modern i versàtil de l’escriptura, així com el compromís social i polític d’Auden m’ha recordat a la poeta Wislawa Szymborska.

Fent la ressenya, m’assabento que Edicions 1984 ha fet una tria més àmplia dels seus poemes a Un altre temps. Ara que l’he descobert, hi tornaré segur.

“Nothing can be loved too much,
but all things can be loved
in the wrong way”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden