“Els fets passats els anem portant a l'esquena les noves generacions com si fossin propis”
Els
silencis de Derrís – Bartomeu Cruells
“No sabia que aquestes coses anessin d'aquesta manera. Perquè el servei que volia el senyor el vaig entendre de seguida, que és del que s'ha de fer més de nit que de dia, i vostès ja m'entenen. Jo, això no m'ho esperava, però no paro de pensar que vostès sí que sabien on m'estaven enviant. També sé que només la misèria els ha empès a fer de mi una cosa per vendre. Només tinc curiositat per saber el preu”
Els
silencis de Derrís – Bartomeu Cruells
©
Bocins Literaris
|
“Allí, de la terra llòbrega i del Tàrtar boirós, del mar estèril i del cel estrellat, hi ha en rengle les deus i els termes de totes les coses- feixucs, rovellosos, que fins i tot els déus avorreixen, un gran abisme: hom no n'aconseguiria el fons en un any sencer, ni que abans arribés a traspassar-ne els portals, ans d'ací d'allà l'arrabassaria huracà rere huracà feixuc-. Esfereïdor, fins i tot per als déus immortals, és aquest prodigi”
Teogonia
– Hesíode
“la Nit i el Dia s'acosten l'un a l'altre i s'entresaluden quan traspassen el gran llindar de bronze: l'una està a punt de tornar a dins que ja l'altre surt per la porta, i el casal no els reclou mai tots dos alhora, ans sempre n'hi ha un que és fora de casa, rodant per la terra, mentre que l'altre, dins el palau estant, espera que arribi l'hora de posar-se en camí”
Teogonia
– Hesíode
“conteu com, en el principi, nasqueren els déus i la terra, els rius i el mar immens d'inflor violenta, les estrelles lluminoses i l'ample cel en l'altura; i els qui van nàixer d'aquells, els déus atorgadors de béns, com es van dividir la riquesa i com es van repartir els honors; i com, en el començ, habitaren l'Olimp de moltes fondalades. Conteu-me això des del principi, Muses”
Teogonia
– Hesíode
“Feliç aquell que les Muses estimen: de la seva boca raja una veu dolça. Car si un hom, amb l'ànima aclaparada per un neguit recent, es corseca afligit, llavors l'aede servent de les Muses celebrarà les proeses dels homes primigenis i els déus benaurats que habiten l'Olimp, i ell tantost oblida les tristors i no recorda la seva angoixa: de seguida l'han capgirat els presents de les deesses”
Teogonia
– Hesíode
La
ciutat cansada – Maria Cabrera Callís
“En todo largo periplo hay un momento en que percibes que el viaje ha comenzado de veras, y no suele suceder al principio, sino cuando sientes que tu alma ha escapado definitivamente de la rutina, que ha huido de los hábitos de la vida cotidiana”
Corazón
de Ulises – Javier
Reverte
“El dios griego era un depravado ser todopoderoso al que los hombres temían y trataban de calmar con costosos sacrificios y levantando en su honor ricos templos. Los hombres griegos vivían solos, abandonados a su propia suerte, sin esperanza en ningún paraíso que los acogiera tras la muerte. Tuvieron que inventarse un universo de valores meramente humanos para explicarse el mundo y hacerlo más habitable”
Corazón
de Ulises – Javier
Reverte
“sempre incerta, inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga…”
Josafat
– Prudenci
Bertrana
“Era un urc de grandesa el que sentia; urc de salvatgina que viu segura al seu catau inaccessible. Nombroses portes, poderosos forrellats i estretors laberíntiques el guardaven de part de dintre; vertiginoses altures el feien inabordable per defora. I els homes a baix eren minúsculs, fàcils d'exterminar”
Josafat
– Prudenci
Bertrana
“quan els ministres de l'altar celebraven les misses en llur capella, pareixien inquiets, com si pressentissin volves de pecat surant per l'aire; i en aixecar l'hòstia, ho feien amb fervor de desagreujament, amb mirar contrit, pidolant clemència per al causant de la tremebunda infecció de l'església”
Josafat
– Prudenci
Bertrana
“Arribà a creure's que era un home necessari, perillós, destinat a fer grans coses, i que el reservaven per a una ocasió oportuna. I esperava sense impaciència, segur que a l'avenir podria pagar les consideracions que li tenien, i servir, amb tota la seva bona voluntat i amb el que més podia, el seu Déu i aquells admirables protectors”
Josafat
– Prudenci
Bertrana
“A la seva faç empolvorada semblava dur, estergides, un munt d'històries de llibertinatge; els seus llavis petits, desperfilats per innombrables besades, aixafats per la continuada impressió d'altres llavis sedents i lúbrics, es contreien amb expressió lassa; i el seu nasset delicat i elàstic, de badius impetuosos, semblava rastrejar de continu sentors de luxúria”
Josafat
– Prudenci
Bertrana
“era un home d'aquests que no fan nosa ni servei enlloc, que els mireu i no els veieu, que hi parleu i no els sentiu, d'una mida regular, d'unes fesomies esborradisses, d'uns gestos amesurats, d'una veu més prima que gruixuda i d'unes idees tan normals que semblen de tothom i no són de ningú”
Josafat
– Prudenci
Bertrana
“La voce del fiume è appena un sussurro: una pozza, una rapida, una pozza, poi l'ansa dove cambia direzione. Come la vita che gira”
Giú
nella valle – Paolo
Cognetti
“sempre hi ha un estat d'emergència en algun lloc. Som innocents si creiem que la vida no és l'hòstia de surrealista normalment per a la majoria de gent que mira de guanyar-se la vida”
Estiu –
Ali
Smith
“Sempre estem buscant la fulla totalment oberta, l'escalfor oberta, la promesa que un dia proper serem capaços de jeure i tenir l'estiu fet per a nosaltres; un dia proper el món ens tractarà bé. Com si fos realment un final més amable i no fos només possible sinó segur, una harmonia natural que s'escamparà als teus peus, es desenrotllarà com un paisatge il·luminat només per a tu”
Estiu –
Ali
Smith
“podria passar-me tota la vida fent
llistes de coses i parlant-ne, i demostrant, amb fonts, gràfics, exemples i
estadístiques, el que la història ha demostrat que passa quan som indiferents i
quines conseqüències té el cultiu polític de la indiferència, i tot això,
qualsevol que vulgui negar-ho ho despatxarà en un instant amb el seu petit i
contundent
i?”
Estiu –
Ali
Smith
“mantenir l'esperança costa; és una resistència i un combat contra la desesperança. Un combat de resistència que, evidentment, es juga sense armes de foc, al bell mig de les nostres vides diàries. Que no sigui un combat violent no vol dir que no sigui intens i, de vegades, dur. Sentir que estàs a punt de perdre'l no és perdre'l. Sentir que estàs a punt de perdre'l, però no perdre'l, és de fet la resistència, és a dir, l'esperança”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“La veritat- la veracitat, l'intent de parlar en veritat- ha de ser amable. El zel amarg fa mal. Abans que els retrets rigorosos, la paraula suau reconeix el fet i alhora estén la mà i mira cap endavant. Qui només fa reprimendes, encara que aparentment estigui en la veritat, no ho madurat prou”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“cal despullar el dia per quedar-se només amb l'essencial- la musculatura discreta de la repetició- i atansar-nos intencionadament a la nit fosca, en dosis homeopàtiques, per madurar aquesta experiència i perquè així, les vegades que la nit fosca caigui sobre nosaltres, puguem resistir una mica millor el seu embat”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“en la seva significació més genuïna, manar és confiar alguna cosa que, amb la teva mà, poses a la mà de l'altre. Aquesta és la significació en l'horitzontalitat i la gravetat de la vida. Però les coses, desgraciadament, les hem dut cap al poder vertical, on la mà ja no dóna res, sinó que, amb diversos moviments rígids, pretén sotmetre. El que és genuí és posar-se- voluntàriament- a les mans d'algú. La degeneració és que algú, sense que nosaltres ho vulguem, ens tingui a les seves mans, exercint control i domini”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“El tu no aixafa: et regala horitzó. Si aixafa, ja no és tu, o no ho ha estat mai: és una degeneració tirànica. La grandesa del tu sempre té a veure amb l'espai que et deixa, amb el regal que et fa. És així com s'han caracteritzat les persones sàvies i espirituals de totes les èpoques: pel bé que et fan, per l'espai que t'obren, per la confiança que et donen”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“la venjança segueix la lògica d'una acció que ja ha estat iniciada- la venjança és una <<reacció>> que continua la lògica del mal rebut-, el perdó, en canvi, és un nou inici. La venjança és més <<natural>> que el perdó. Però el perdó és superior i més humà que la venjança”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“per referir-se als éssers humans l'expressió els que neixen és una determinació més ajustada que la clàssica els mortals. En el fet d'haver vingut a la vida hi ha quelcom més sorprenent i definidor encara que en el fet d'estar destinat a morir”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“Cantem per celebrar, i cantem, també, per no tenir por. Per celebrar les coses de la vida, i per no tenir tanta por de la mort. És per això que l'essència de la paraula és el cant, i que en tota paraula valuosa hi batega o bé la celebració, o bé l'empara. O bé el xiuxiueig de les paraules dolces que cuiden i emparen, o bé el cant”
Humà,
més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria
Esquirol
“canta sense parar, fins que el so troba el buit que té dins seu, i s'hi escampa i l'inunda ben inundat però evidentment no l'omple mai del tot perquè és un buit sense forma ni límits”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“tenir la sensació de dissoldre's, convertir-se només en una mà que agafa una ploma plena de tinta, mirar les paraules que es despleguen sobre el paper. I a mesura que li venen les paraules, una darrere l'altra, és capaç de sortir d'ell mateix i trobar una pau tan absorbent, tan apaivagadora, tan íntima, tan plaent, que no vol res”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“No pot suportar el seu esguard, no pot creuar-hi la mirada. No vol la seva compassió, ni les seves pregàries, ni les seves paraules murmurades. Odia la manera com la gent es disgrega per deixar-los passar i després, darrere seu, es reagrupa i esborra el seu pas, com si no fos res, com si no hagués existit. L'Agnes voldria rascar el terra, potser amb una aixada, per deixar senyalats els carrers que trepitja, perquè hi quedi una marca permanent, perquè se sàpiga sempre que el Hamnet va passar per aquí, va ser aquí”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“Tot en va. El que t'és donat se t'ho poden endur en qualsevol moment. La crueltat i la devastació t'esperen al tombar la cantonada, dins dels baguls, darrere les portes: et salten a sobre a la impensada, com un lladre o un bandit. La clau és no abaixar mai la guàrdia. No pensar mai que estàs fora de perill”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“la casa de Henley Street té una estructura ben definida: hi ha els pares, després els fills, després la filla, després els porcs del corral i les gallines del galliner, després l'aprenent i després, a baix de tot, les criades. L'Agnes creu que la posició que ocupa ella, com a nova jove de la casa, és ambigua, entre les gallines i l'aprenent”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“De sobte sap dues coses. No té ni idea de com les sap: senzillament les sap. L'Agnes no es qüestiona mai aquests moments de lucidesa, la manera com la informació li arriba al cap. Els accepta de la mateixa manera que una persona accepta un regal inesperat, amb un somriure amable i una sensació de sorpresa benigna”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“creix sentint-se equivocada, fora de lloc, massa fosca, massa alta, massa rebel, massa tossuda, massa silenciosa, massa estranya. Creix amb la consciència que tot just la toleren, que és una nosa, una inútil, que no mereix amor, que haurà de canviar substancialment, que si es vol casar s'haurà d'anul·lar a ella mateixa. També creix amb el record de què vol dir ser estimada de veritat, ser estimada pel que ets, no pel que hauries de ser”
Hamnet –
Maggie
O’Farrell
“prou bé fas a la humanitat llevant-te cada matí, estant tan present com pots, preservant el seny en aquest món”
El dia
de l’alliberament – George Saunders
“¿De debò anava així la cosa? Tot
funcionava al revés, perquè ningú volia ferir els sentiments de ningú, ningú
estava disposat a dir el que realment pensava, ningú mostrava prou compromís
per lluitar pel que tocava fer.
I tot plegat anava pel pedregar sense remei”
El dia
de l’alliberament – George Saunders
“When I am dead, my dearest,
sing no sad songs for me”
El
mercado de los duendes – Christina Rossetti