16/7/24

 “- Ogni tanto mi chiedo cosa mai stiamo aspettando.
Silenzio.
- Che sia troppo tardi”

Oceano mare – Alessandro Baricco

15/7/24

 “Uno si costruisce grandi storie, questo è il fatto, e può andare avanti anni a crederci, non importa quanto pazze sono, e inverosimile, se le porta adosso, e basta. Si è anche felici, di cose del genere. Felici. E potrebbe non finire mai. Poi, un giorno, succede che si rompe qualcosa, nel cuore del gran marchingegno fantastico, tac, senza nessuna ragione, si rompe d'improvviso e tu rimani lì, senza capire come mai tutta quella favolosa storia non e l'hai più addosso, ma davanti, come fosse la follia di un altro, e quell'altro sei tu”

Oceano mare – Alessandro Baricco

14/7/24

 “Cambiava l'aria, cambiavano le aurore, e i cieli, e le forme delle case, e gli uccelli, e i rumori, e le facce della gente, sulla riva, e le parole della gente, sulle loro bocche. Acqua che scivolava verso l'acqua, corteggiamento delicatissimo, le anse del fiume come una cantilena dell'anima. Un viaggio impercettibile”

Oceano mare – Alessandro Baricco

13/7/24

 “La natura ha una sua perfezione sorprendente e questo è il risultato di una somma di limiti. La natura è perfetta perché non è finita. Se uno conosce i limiti, capisce come funziona il meccanismo”

Oceano mare – Alessandro Baricco

12/7/24

 “È una specie di mistero, ma bisogna cercare di capire, lavorando di fantasia, e dimenticare quel che si sa in modo che l'immaginazione possa vagabondare libera, correndo lontana dentro le cose fino a vedere come l'anima non è sempre diamante ma alle volte velo di seta”

Oceano mare – Alessandro Baricco

11/7/24

 "non capite niente di uomini e di padri e di figli, niente. E per ciò io vi credo. La verità è sempre disumana. Come voi. Io so che non vi sbagliate. Ho pena de voi, ma le vostre parola le ammiro. E io che non ho mai visto il mare, fino al mare me ne andrò”

Oceano mare – Alessandro Baricco

10/7/24

Si una emergència - Mireia Calafell

© Bocins Literaris
Títol: Si una emergència
Autora: Mireia Calafell
Any: 2023
Proa

 “com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar    en silenci    discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia    aquesta vida

així voldria jo una biografia”

Si una emergència – Mireia Calafell

9/7/24

 “la molsa
que s'obre a la pedra    que ocupa la tomba    que tapa la data
que cobreix el nom    que amaga el llinatge    i envela la mort
que s'enfili aquí     i sigui el que escric:
l'aposta discreta    per ser vida sempre    entre tanta fi”

Si una emergència – Mireia Calafell

8/7/24

 “per deslliurar-nos d'incendis
calia fer fogueres    cremar del tot el sotabosc
és per això que ho sé:
aquestes flames d'ara que ens rodegen
que ens ofeguen    que ens asfixien
també ens salven”

Si una emergència – Mireia Calafell

7/7/24

 “no calen telescopis    lents    ni ciència
per saber que l'extinció és al centre
d'aquest futur que arriba exhaust
d'allò que un cop senzillament va ser
del temps    del tròpic    les glaceres
de tanta precaució i tant de silenci
al centre    exactament al centre
d'aquesta vida meva al teu costat”

Si una emergència – Mireia Calafell

6/7/24

 “en quin moment vam oblidar que els finals cauen     de dalt a baix
que no es poden preveure     són pura verticalitat amb insistència
com un tro     com un tro     com un tro sense llamp”

Si una emergència – Mireia Calafell

5/7/24

 “som els ocells que no han marxat
els que viuran l'hivern al port
i d'aquest tros de cel en faran cel

si és compromís amb el paisatge
o en canvi la desídia     una renúncia
ningú no ho sabrà mai”

Si una emergència – Mireia Calafell

4/7/24

 “hi ha relats hi ha llegendes    memòria
una llengua remota que convoca la vida
la vehemència tenaç de qui creu en el sí
de qui vol resistir i vol fer demà

res d'això no sabia
fins que he mirat de prop    aquests teus ulls”

Si una emergència – Mireia Calafell

3/7/24

 “que els pantans són quasi buits
que no plou amb constància suficient
que no hi ha prou aigua de reserva
i que les previsions tampoc no apunten canvis
-diuen avui com deien ahir a la ràdio

i jo quan ho escolto penso en tu
en tots aquests diluvis que provoques”

Si una emergència – Mireia Calafell

2/7/24

Obras completas - Wolfgang Borchert

© Bocins Literaris
Títol: Obras completas
Títol original: Das Gesamtwerk
Autor: Wolfgang Borchert
Any: 1945 - 1947
Traducció: Fernando Aramburu
Editorial Laetoli

 “El hombre de la bata blanca escribía cifras en un papel. A ellas añadía letras muy pequeñas y delicadas.
Después se quitó la bata blanca y estuvo cuidando durante una hora las flores que había en el alféizar de la ventana. Al ver que una flor se había muerto se sintió muy triste y lloró.
Y en el papel estaban las cifras, según las cuales era posible matar con medio gramo, en dos horas, a miles de seres humanos.
El sol alumbraba las flores.
Y el papel”

Obras completas – Wolfgang Borchert

1/7/24

 “Por supuesto que no teníamos un espejo. Con espejos se podía uno cortar las venas de las muñeca. No nos los permitían. No nos merecíamos una cándida y secreta muerte por corte de venas. A cambio había un pedazo de hojalata reluciente fijado con clavos a nuestro armario. En caso de apuro se podía uno mirar allí. Sin reconocerse. Sólo verse lo justo. Y estaba muy bien que uno no se pudiera reconocer. Uno no se hubiese reconocido de ninguna manera”

Obras completas – Wolfgang Borchert

30/6/24

 “Y nadie, nadie puede reconocernos, a nosotros ancianos de veinte años. Hasta tal punto nos han destrozado los estruendos. ¿Alguien nos conoce? ¿Dónde están los que todavía nos conocen? ¿Dónde están? Los padres se esconden en lo hondo de sus caras y las madres, las madres asesinadas siete mil quinientas ochenta y cuatro veces, se ahogan en su impotencia ante el suplicio de nuestros corazones alienados”

Obras completas – Wolfgang Borchert

29/6/24

“Pero Dios nos ha hecho así.
Pero Dios tiene una disculpa, dijo el otro. No existe.
¿No existe?, preguntó el primero.
Ésa es su única disculpa, respondió el segundo.
Pero nosotros…, nosotros existimos, susurró el primero.
Sí, nosotros existimos”

Obras completas – Wolfgang Borchert

28/6/24

 “Hay demasiados muertos en el aire. No tienen sitio. Entonces se ponen a hablar por las noches y buscan un corazón. Por eso no hay quien duerma, porque los muertos, por la noche, no duermen. Son demasiados. Sobre todo por las noches. Por las noches hablan, cuando reina el silencio. Por las noches están ahí, cuando todo lo demás ya se ha marchado. Por las noches es cuando tienen voz. Por eso se duerme tan mal”

Obras completas – Wolfgang Borchert

27/6/24

“Nuestra caída se anuncia, irrevocable. Y construimos. Nuestra desaparición, nuestra disolución, nuestro no ser es cosa segura, anotada, imborrable…, nuestro ya-no-ser-aquí es inminente. Y somos. Todavía somos. Tenemos una valentía inconcebible”

Obras completas – Wolfgang Borchert

26/6/24

 “Quizá todo sería distinto si quien va delante se volviera a mirar a quien va detrás a fin de llegar a un entendimiento con él. Sin embargo, a cada hombre posterior le ocurre que sólo ve a su anterior y lo odia. En cambio, niega a su propio hombre posterior. Entonces se siente anterior. Así es en nuestro círculo, detrás de los muros grises. Pero así parece ser en otras partes, acaso en todas”

Obras completas – Wolfgang Borchert

25/6/24

 “Estamos llenos de encuentros, encuentros sin duración y sin despedida, como las estrellas. Se acercan, permanecen segundos luz unas junto a otras, se vuelven a alejar: sin rastro, sin vínculo, sin despedida”

Obras completas – Wolfgang Borchert

24/6/24

 “Éramos setenta y siete hombres en la pista y una jauría de doce uniformados provistos de revólver nos rodeaba lanzando ladridos. Algunos debían de llevar veinte años o más realizando aquel servicio vociferante, ya que sus bocas habían adquirido, al cabo de los años y con miles de pacientes, más bien aspecto de hocicos. Pero esa adaptación al reino animal no les había restado nada de su presunción. Cada uno de ellos podía haber sido utilizado, tal como era, a modo de estatua con la inscripción: L'État c'est moi

Obras completas – Wolfgang Borchert

23/6/24

 “La puerta se cerró detrás de mí. Ocurre con frecuencia que una puerta se cierre detrás de uno. Cabe asimismo imaginar que la cierren con llave. Las puertas de casas, por ejemplo, suelen cerrarse con llave y entonces uno se queda dentro o fuera. También las puertas de las casas tienen algo de definitivo, de clausurado, de expulsor”

Obras completas – Wolfgang Borchert

22/6/24

Traduir com transhumar - Mireille Gansel

© Bocins Literaris
Títol: Traduir com trashumar
Títol original: Traduire comme transhumer
Autora: Mireille Gansel
Any: 2012
Traducció: Dolors Udina
Lleonard Muntaner Editor

 “la poesia és això: una veu humana que et pot salvar”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

21/6/24

 “camins trashumants de la traducció, aquest pas lent i pacient, totes les fronteres abolides, d'un país a un altre, d'una cultura a una altra, d'una llengua a una altra. El desplaçament d'aquest gran ramat de paraules a través dels dialectes d'aquesta <<llengua-ombrel·la>> que és la poesia del món”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

20/6/24

 “Vaig entendre que la traducció era prendre riscos i posar-ho tot contínuament en qüestió, encara que sigui una paraula: un delicat sismògraf al cor del temps”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

19/6/24

 thu- carta
tho- poesia
i això sempre m'ha complagut, com si traduir un poema fos sempre una mica traduir una carta llunyana i infinitament propera”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

18/6/24

 “el poeta denuncia la petrificació que a poc a poc s'apodera dels cors i els esperits”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

17/6/24

 “La traducció com a eina d'aprenentatge. La traducció com a àmbit on exercir l'escolta i aprendre a ajustar els matisos més ínfims. La traducció com argila on modelar la meva veu interior”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

16/6/24

 “aquella manera d'escoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

15/6/24

 “cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

14/6/24

 “Les paraules de les llengües que ens envoltaven s'escolaven dins la nostra sense que ens n'adonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matissos, contrastada, satírica, plena d'humor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

13/6/24

 “en els camins de la nostra vida, a les hores de les tenebres, ens trobem amb éssers lluminosos que perforen l'opacitat”

Traduir com transhumar – Mireille Gansel

12/6/24

La porta - Magda Szabó

© Bocins Literaris
Títol: La porta
Títol original: Az ajtó
Autora: Magda Szabó
Any: 1987
Traducció: Imola Nikolett Szabó / Jordi Giné de Lasa
La Segona Perifèria

 “em va estimar de veritat, sense reserves però amb gravetat, com si hagués pres consciència que l'amor és un compromís, a més d'una passió perillosa i arriscada”

La porta – Magda Szabó

11/6/24

 “Però qui no se sent sol en aquest món, pregunto jo. S'hi sent fins i tot aquell que té algú amb qui compartir la vida, per més que no se n'hagi adonat encara”

La porta – Magda Szabó

10/6/24

 “A parer d'ella, qualsevol que no treballava amb les pròpies mans, sinó que pretenia que altres treballessin per a ell, queia en la categoria d'intel·lectual, tant en l'Àntic Règim com en el Nou, en què la rebregadissa de l'estructura social ja anunciava l'aparició d'una nova capa social de plutòcrates”

La porta – Magda Szabó

9/6/24

 “Deixi'm en pau, no m'agrada que m'alliçoni. Si li demano res i vostè m'ho consent, que sigui sense discursos; si no, tot plegat no té cap valor”

La porta – Magda Szabó

8/6/24

 “es va posar a rumiar què passaria si la nostra vida s'enregistrés i quedés gravada en una cinta per poder rebobinar-la, aturar-la en un punt determinat o, fins i tot, repetir-ne certs moments a voluntat”

La porta – Magda Szabó

7/6/24

 “Veia els nostres noms en els llibres, però després d'haver-ne tret la pols els desava a la prestatgeria com hauria tornat a col·locar un candeler o una capsa de llumins. Als seus ulls, tot això només delatava un vici imperdonable, com la golafreria o l'afició a la beguda”

La porta – Magda Szabó

6/6/24

 “Hauria volgut escriure, però la creativitat requereix un estat de gràcia i es necessiten moltes coses per assolir-lo - tranquil·litat, pau interior, algun estímul i l'impacte d'alguna emoció agredolça- i totes em mancaven”

La porta – Magda Szabó

5/6/24

 “Vostè es pensa que la vida durarà sempre i que val la pena que duri, que sempre hi haurà qui li faci la neteja, qui li cuini, que no li mancarà mai un plat ple de menjar, paper per fer-hi gargots ni un marit que se l'estimi i amb qui viuran feliços i menjaran anissos, com en les rondalles, i que no tindrà mai cap altre maldecap que les males crítiques que li puguin escriure als diaris, que és, sens dubte, una terrible infàmia, però qui li ha manat triar un ofici en què qualsevol brètol la pot cobrir de llot?”

La porta – Magda Szabó

4/6/24

 “l'afecte no sempre es pot expressar de manera calmada, ordenada i articulada, i jo no tinc cap dret a determinar la forma com surt del cor dels altres”

La porta – Magda Szabó

3/6/24

 “Fins que no tinguem clar el sentiment que ens provoca una persona, qualsevol definició serà imprecisa”

La porta – Magda Szabó

2/6/24

La presonera I - Marcel Proust

© Bocins Literaris
Títol: La presonera I
Títol original: La Prisonnière I
Autor: Marcel Proust
Any: 1923
Traducció: Josep Maria Pinto Gonzàlez
Viena Edicions

 “Trobem innocent desitjar, i atroç que l'altre desitgi”

La presonera I – Marcel Proust

1/6/24

 “mostrar sense orgull que tenim bons sentiments, en comptes d'amagar-ho tan fortament. I seria fàcil si sabéssim no odiar mai, estimar sempre. Perquè aleshores, seríem tan feliços pel fet de dir només les coses que poden fer feliços els altres, entendrir-los, fer que ens estimin!”

La presonera I – Marcel Proust

31/5/24

 “Allò que ens lliga a les persones són aquelles mil arrels, aquels fils innombrables que són els records de la vetllada del dia abans, les esperances de la celebració de l'endemà: és aquesta trama contínua d'hàbits de què no ens podem desprendre”

La presonera I – Marcel Proust

30/5/24

 “que poca cosa que és en si mateixa una persona quan ja no és, o encara no és, permeable a les nostres emocions”

La presonera I – Marcel Proust

29/5/24

 “el seu son feia realitat, en una certa mesura, la possibilitat de l'amor; sol, podia pensar en ella, però l'enyorava, no la posseïa. Present, li parlava, però estava massa absent de mi mateix per poder pensar. Quan ella dormia ja no havia de parlar, sabia que ella no em mirava, ja no necessitava viure en la superfície de mi mateix. Tancant els ulls, perdent la consciència, l'Albertine havia despullat, un rere l'altre, els seus diferents caràcters d'humanitat que m'havien decebut des del dia en què l'havia coneguda”

La presonera I – Marcel Proust

28/5/24

 “la constància d'un hàbit sol estar en relació amb la seva absurditat. Les coses extraordinàries generalment només les fem amb rampells”

La presonera I – Marcel Proust

27/5/24

 “Les coses de què es parla tan sovint tot fent broma, solen ser, al contrari, les que més amoïnen, però que es vol que no sembli que amoïnen, potser amb l'esperança inconfessada de l'avantatge suplementari que, justament la persona amb qui es parla, en sentir que es fa broma sobre això, es pensi que no és veritat”

La presonera I – Marcel Proust

26/5/24

 “No hauria estat gelós si ella hagués gaudit de plaers a prop meu, encoratjats per mi, que jo hauria mantingut enterament sota la meva vigilància, estalviant-me amb això el temor de la mentida; potser tampoc no ho hauria estat si ella se n'hagués anat a un país prou desconegut per a mi i allunyat per tal que jo no pogués imaginar, ni tenir la possibilitat ni la temptació de conèixer la seva manera de viure. En tots dos casos el dubte hauria quedat suprimit per un coneixement o una ignorància igualment complets”

La presonera I – Marcel Proust

25/5/24

 “L'amor potser no és més que la propagació d'aquests remolins que, a conseqüència d'una emoció, commouen l'ànima”

La presonera I – Marcel Proust

24/5/24

 “la realitat, fins i tot si és necessària, no és completament previsible, aquells que s'assabenten d'un detall exacte sobre la vida d'un altre n'extreuen immediatament conseqüències que no ho són i veuen en el fet que acaben de descobrir l'explicació de coses que precisament no hi tenen cap relació”

La presonera I – Marcel Proust

23/5/24

El temps en ordre - Teresa Pascual

© Bocins Literaris
Títol: El temps en ordre
Autora: Teresa Pascual
Any: 1988-2019
Institució Alfons el Megnànim

 “No saps si és el cost de la memòria
qui desgasta pel temps les circumstàncies
o és l'afany de l'oblit qui t'assegura
contra el risc de mirar massa de prop”

El temps en ordre – Teresa Pascual

22/5/24

 “No parle de promeses, ja no parle
d'una vida amb majúscules, em done
diligent a les coses o m'ature
sense més compromís que el de saber
l'amenaça de tanta solitud”

El temps en ordre – Teresa Pascual

21/5/24

 “No et vull sense passat
com no et vull sense vida,
sense arrugues, matisos
que et canvien la veu,
sense gestos sabuts
o gestos que m'inventes,
sense la forma apresa
de besar altres boques,
sense dubtes no et vull
com no et vull sense el risc
de deixar-me darrere
de nou alguna cosa”

El temps en ordre – Teresa Pascual

20/5/24

 “He de tancar la porta,
he de clavar els vidres
perquè tots els cruixits
travessen les ventalles
i em parteixen el son,
perquè tots els sorolls
han conjurat les hores
i parlen sols de tu,
perquè totes les hores
han conjurat els núvols
i han fet nocturn el dia”

El temps en ordre – Teresa Pascual

19/5/24

 “Un conte per llevar-te
l'aigua negra dels ulls,
un mar d'oli que allunye
per sempre les tempestes,
tresors ocults que facen
els teus llavis somriure”

El temps en ordre – Teresa Pascual

18/5/24

 “per què voler entendre el desencant
com si entendre fóra eliminar-lo,
com si donar raons ens permetera
també una altra mirada de les coses”

El temps en ordre – Teresa Pascual

17/5/24

 “Quan vingues,
vine sense paraules.
Anirem dibuixant-les
en el cos com un foli,
anirem inventant-les
en les formes del tacte”

El temps en ordre – Teresa Pascual

16/5/24

 “I encara vols que et sorprenguen les coses
que dia a dia vas deixant arrere,
que et sorprenguen paraules i silencis,
que et sorprenga la llum o la foscor.
I encara vols sentir en cada pas
l'esguard tranquil i sòlid d'altres ulls,
com si el temps s'aturara en cada gest,
com si el temps fóra teu i fóra llarg”

El temps en ordre – Teresa Pascual

15/5/24

 “Bastaria la veu per seduir-te.
La veu de terra fonda i escanyada,
amagatalls callats de veu secreta
sobre la teua pell com un calfred”

El temps en ordre – Teresa Pascual

14/5/24

 “Dis-me on trobes la vida
que mostres en somriure,
que dones a grapats en la mirada”

El temps en ordre – Teresa Pascual

13/5/24

Karl y Anna - Leonhard Frank

© Bocins Literaris
Títol: Karl y Anna
Títol original: Karl und Anna
Autor: Leonhard Frank
Any: 1927
Traducció: Elena Sánchez Zwickel
Errata Naturae Editores

 “no hay en el mundo nada tan cruel como el amor, en el que la máxima entrega, llevada hasta el más absoluto olvido de uno mismo, se da junto al más mortal egoísmo”

Karl y Anna – Leonhard Frank

12/5/24

 “Voces quebradas por la emoción y lágrimas contenidas. Aquellos hombres que volvían no poseían nada. Nada más que su nostalgia”

Karl y Anna – Leonhard Frank

11/5/24

 “El tiempo y la vida quedaron suspendidos en un instante de la más honda felicidad, una felicidad que nunca llega a ser otorgada al hombre, porque junto a ella se alza el dolor de la vida, la cual vuelve a emprender enseguida su ciego andar”

Karl y Anna – Leonhard Frank

10/5/24

 “poseer la conciencia de su felicidad, y con ella el presente, el momento, la profundidad y la ternura interior, que puede revelarse en cualquier instante con una mirada”

Karl y Anna – Leonhard Frank

9/5/24

 “La vida era muy hermosa. Sólo que durante algún tiempo había pasado a su lado sin tocarla”

Karl y Anna – Leonhard Frank

8/5/24

 “seguir viviendo así, día tras día, por nada y para nada. Sintiendo la continua falta de algo añorado. ¡De alguien, simplemente! Conozco muy bien esa sensación… ¿Y tú? ¿Has sentido esa nostalgia?”

Karl y Anna – Leonhard Frank

7/5/24

 “Las cosas más insignificantes llevaban en sí la totalidad”

Karl y Anna – Leonhard Frank

6/5/24

 “Anna sabía que aquel hombre no decía la verdad, pero al mismo tiempo oía palpitar en sus palabras un sentimiento verdadero. Cruzadas las manos por debajo del pecho, permaneció desconcertada al advertir que aquel desconocido, sentado allí, en su hogar, con el pecho inclinado hacia adelante, no le era totalmente ajeno”

Karl y Anna – Leonhard Frank

5/5/24

 “si el ser humano no tiene el poder de hacer surgir en él una idea determinada, es, por lo menos, capaz de mantener lejos de sí otra que trata de imponérsele”

Karl y Anna – Leonhard Frank