“Coi pensieri degli altri non si può parlare, sono sordi”
Il
giorno prima della felicità – Erri de Luca
“Es va estirar a l'herba, va tancar els ulls i de cop va tenir deu anys: estava ajaguda en un prat i notava contra la galta aquella olor de terra i verd. Per què era tan commovedor un record d'infància? Perquè el temps es dilatava a l'infinit”
Malentès
a Moscou – Simone
de Beauvoir
“Quan s'és jove, amb una il·lusòria eternitat al davant, se salta d'una gambada a l'altra punta de la carretera. Més tard, a un ja no li queden forces per superar el que se'n sol dir els costos imprevistos de la història, que es jutgen terriblement elevats. Havia confiat en la història per justificar la seva vida”
Malentès
a Moscou – Simone
de Beauvoir
“s'havia jurat que contravindria el seu destí: escriuria una tesi espaterrant, guanyaria una càtedra a la Sorbona, demostraria que un cervell de dona val igual que el d'un home. No va arribar res d'això. Havia fet cursos i militat en moviments feministes. Però, com les altres- aquelles altres que no li agradaven gota-, es va deixar cruspir pel marit, pel fill, per la casa”
Malentès
a Moscou – Simone
de Beauvoir
“de vegades, al despertar-se de la migdiada, experimentava un estupor pueril: per què soc jo? Com si la seva consciència, emergint anònimament de la nit, dubtés abans de reencarnar-se. El que la sorprenia- com el nen quan pren consciència de la pròpia identitat- era retrobar-se al cor de la seva pròpia vida i no d'una altra: per quin atzar?”
Malentès
a Moscou – Simone
de Beauvoir
“Era un sexagenari, un vell jubilat que no havia fet res. Més val això que una altra cosa. La recança que l'havia colpit ja s'havia dissipat. Si hagués sigut un professor de la Sorbona o un historiador conegut, es trobaria amb el pes d'un altre destí damunt seu, i no li resultaria més lleuger. L'escàndol consisteix en trobar-se definit, aturat, fet, de manera que els instants efímers s'addicionen i formen al nostre voltant un embolcall que ens atrapa”
Malentès
a Moscou – Simone
de Beauvoir
“Quants cops havien solcat l'espai plegats, amb tren, amb avió, amb barco, asseguts de costat amb un llibre als dits? Sovint encara lliscarien l'un a la vora de l'altre en silenci sobre terra, mar i aire. Aquest instant tenia la dolçor d'un record i l'alegria d'una promesa”
Malentès
a Moscou – Simone
de Beauvoir
“Només nosaltres veiem la mort. L'animal
lliure
té el seu final sempre al darrere,
i al davant, Déu; i quan camina,
camina
en l'eternitat, com brollen les fonts”
Elegies
de Duino – Rainer
Maria Rilke
“I nosaltres: espectadors, sempre, a
tot arreu,
girats cap a les coses del món, però
mai no enllà!
El món ens desborda. L'ordenem.
S'enfonsa.
El tornem a ordenar i ens enfonsem
nosaltres.
¿Qui ens ha modelat de tal manera que,
fem el que fem, adoptem l'actitud
d'un que se'n va? Com aquell que, des
de
l'últim turó que li mostra encara un
cop
tota la vall, es gira, s'atura,
s'atarda:
així vivim nosaltres, a cada pas dient
adeu”
Elegies
de Duino – Rainer
Maria Rilke
“Porque está claro que juzgar, incluso con la conciencia más desinteresada, implica al final condenar algo, a alguien. No existe moralidad o justicia que no juzgue y condene”
Dissipatio
humani generis – Guido Morselli
“Me siento en el deber de volver a sembrar (sí, volver a sembrar) la especie, simbólicamente, con el método de Deucalión. El que utilizó piedrecitas que luego se transformaron en seres humanos. Utilizando comprimidos de meprobamato, confío en dar origen a una raza más tranquila, menos pendenciera”
Dissipatio
humani generis – Guido Morselli
“Es necesario partir de la premisa realista de lo que significa para nosotros "estar muertos". Ausencia de participación en el mundo exterior, insensibilidad, indiferencia. Una vez establecido que la muerte es eso, se llega a la conclusión de que la vida se le asemeja, siendo la diferencia puramente cuantitativa”
Dissipatio
humani generis – Guido Morselli
“el silencio pesaba y yo lo percibía
con un sentido diferente del auditivo, quizá emocional, quizá reflejo y
racional a la vez. Lo que "hace" el silencio y su contrario es, en
último término, la presencia humana, agradable o desagradable; y su falta. Nada
la sustituye, de ahí su efecto.
Y el silencio de la ausencia humana
es, me daba cuenta, un silencio que no fluye. Se acumula”
Dissipatio
humani generis – Guido Morselli
“mi valle, al que vuelvo a subir está
desierto, las casas no tienen luces. Puedo apagar también las luces del coche,
no encontraré a nadie, nadie tendrá que ceder el paso. No veré ningún rostro ni
oiré ninguna voz.
Y esto me parece injusto y malvado. En
la ciudad era espectador, aquí tengo que vivir”
Dissipatio
humani generis – Guido Morselli
“El que se'n va sempre deixa presència en els qui resten, però ell no s'emporta res de la dels abandonats, perquè el seu present en marxa l'abassega”
Aquest
serà el principi – Anna Murià
“Tot el que és nostre és nosaltres. L'individu no és solament l'esquelet i els òrgans. És també tot el que fa, tot el que pensa, tot el que el volta, tot el que posseeix… La seva família és ell, els seus avantpassats és ell, els seus vestits és ell, el compte corrent al banc també és ell. Potser l'únic que no és ell és la seva descendència”
Aquest
serà el principi – Anna Murià
“Per una coincidència de circumstàncies misteriosa, potser casual, tot el que era important, interessant, necessari per a ell, tot allò en què era sincer i en què no s'enganyava, tot el que constituïa el centre de la seva vida, passava d'amagat dels altres”
La dama
del gosset – Anton
Txékhov
“se li va encogir el cor i va entendre clarament que enlloc del món no hi havia cap persona més propera, més estimada i més important per a ell; ella, perduda enmig de la multitud provinciana, aquella dona petita que no tenia res d'especial, amb uns binocles vulgars a la mà, omplia tota la seva vida, era el seu dolor, la seva alegria, la seva felicitat, l'única felicitat que desitjava”
La dama
del gosset – Anton
Txékhov
“quanta timidesa i imperícia hi havia en el seu riure, en la seva manera de parlar amb un desconegut; segurament era la primera vegada que es trobava sola, en una situació així, que algú li anava al darrere, se la mirava, li parlava amb un sol objectiu secret, que ella no podia deixar d'endevinar”
La dama
del gosset – Anton
Txékhov
“No li cal vent a la mar perquè l'ona
trobi amotllat el seu camí.
Tota la meva llibertat em porta
a la teva platja, Destí”
Poesies
– Màrius
Torres
“Tu, jove moribund que ara m'has dit
Amarga,
amargs són els teus llavis per
comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d'una vida més
llarga,
quan em diries Dolça també fores
injust.
El meu sabor és fet de milions de
vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la
fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu
que em crides,
seré un instant amarga de la teva
amargor”
Poesies
– Màrius
Torres
“Com una aigua tranquil·la reflecteix,
cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del
teu esguard
l'ombra de les teves paraules.
Fins la paraula més difícil, els teus
ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons dels silencis, la
busques i et reculls,
la teva mirada ja parla”
Poesies
– Màrius
Torres
“més dies perduts,
dies banyegats,
dies evaporats.
més dies malgastats,
dies dilapidats,
dies bufetejats,
mutilats.
el problema és
que els dies acaben sumant
una vida,
la meva”
Els
plaers del condemnat – Charles Bukowski
“ves amb compte que la ceba no et faci
plorar
ni et piqui la serp
ni els escarabats s'apoderin de casa
teva
ni l'amant de la teva dona
ni el govern del teu fill
ni el vi negre de la teva voluntat
ni el metge del teu cor
ni el carnisser de la teva panxa
ni el gat de la teva cadira
ni l'advocat de la teva ignorància de
la llei
ni la llei vestida d'home uniformat et
mati”
Els
plaers del condemnat – Charles Bukowski
“És l'absència de sentit del que vivim en el moment en què ho vivim el que multiplica les possibilitats d'escriptura”
Memòria
de noia – Anniex
Ernaux