“De drogues n'hi ha de moltes menes. N'hi ha per recordar i n'hi ha per oblidar. Golconda serveix per oblidar. Però no és un oblit permanent. Pot semblar que oblidem una persona, un lloc, una manera de ser, una vida passada, però el que fem mentrestant és triar un nou repertori per reproduir el mateix drama, busquem la rèplica més perfecta de l'amic, l'amant o el marit que ens esforcem a oblidar. I un dia obrim els ulls i estem atrapats en el mateix patró, repetint la mateixa història. Com podria ser d'una altra manera? És un esquema que ens surt de dins. És intern”

La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

“Al lloc d'on venia la Lillian la gent semblava decidida a no veure's. Només els nens la miraven amb una curiositat lliure de vergonya. Pobre home blanc, perdut  i a la deriva en l'orgull de posseir una dimensió que fa invisibles els cossos a l'ull nu, com si el simple acte de mirar fos una indecencia”

La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

“És perillós, confrontar la gent amb una imatge de si mateixos que no volen reconèixer”

La seducció del Minotaure. Anaïs Nin

L'aquari- David Vann

© Bocins Literaris

Títol: L’aquari

Títol original: Aquarium

Autor: David Vann

Traducció: Yannick Garcia

Any: 2015

Edicions del Periscopi

A L’aquari, David Vann es posa a la pell d’una nena de 12 anys, molt madura per a la seva edat, i el seu petit món narrat per ella mateixa vint anys després. La Caitlin cada dia al sortir de l’escola es passa bona part de la tarda a l’aquari esperant que la seva mare, una treballadora del port que amb prou feina arriba a final de mes, la reculli després de treballar una pila d’hores. L’aquari li fa de ciutat acollidora, en contrast amb la ciutat real, Seattle, que ens la descriu lletja, trista, humida i freda.

La Cailtin, que cerca en la majoria de les seves experiències la similitud amb la vida aquàtica, viu amb la Sheri, la seva mare. No té pare i no sembla que tingui més família ni coneguts, a part d’una amiga de l’escola. Mare i filla tenen una bona relació, però això no impedeix que la Caitlin es trobi molt sola, que tingui una por tenallant a perdre la mare, únic punt de suport, en qualsevol moment, i que necessiti més components en aquest univers tan reduït.

Aquesta fràgil bombolla de les dues es trenca amb l’entrada de la Shalini, l’amiga de la Cailtin, que li desperta el desig i la sexualitat. Però el detonant es  produeix quan la Caitlin coneix a l’aquari a un senyor gran, amb qui comparteix la passió pels peixos, que es converteix en amic seu i que resultarà ser el seu avi. Un avi que ella no coneix, el pare de la Sheri, que va abandonar-la quan més el necessitava i que odia (perquè l’estimava) amb totes les seves forces. A partir d’aquest moment, la Sheri es converteix en una bomba d’odi. Tota la ràbia acumulada durant anys i anys del que no hauria d’haver estat la seva vida, l’amargor sedimentada, ara li explota en forma d’ira. Que dura i que cruel la manera que té d’ensenyar-li a la Caitlin el seu patiment passat i com vol la convèncer (ratllant l’abús) perquè rebutgi el seu avi. La Sheri es comporta com una  nena, potser com la nena que no va poder ser (però malvada), i ho fa pagar a la Caitlin, que l’únic que vol és poder estar amb ell, un home amable i que l’estima i que no li ha fet cap mal. L’avi no intenta defensar-se de les acusacions de la Sheri, n’assumeix la culpa. No es justifica, només aspira al seu perdó.

Vann ha aconseguit atemorir-me amb el personatge de la Sheri, però no me l’acabo de creure. A partir d’aquesta desconfiança que ha començat amb ella, se m’ha anat estenent cap a la resta de la novel·la. Per què no es relacionaven gairebé amb ningú? Mai la Caitlin va intentar indagar en la vida de la seva mare? I la Sheri, que al principi sembla una persona centrada i que amb la irrupció del seu pare es desequilibra del tot, com ha pogut contenir fàcilment tota aquesta rancúnia que ara la podreix? Per què la mare de la Sheri va actuar així amb ella? Per què la Sheri té aquest rebuig tan exagerat, fins i tot violent amb la relació de la Caitlin i la seva amiga? Se’m fa poc creïble.

Em sap greu perquè m’ha agradat l’escriptura de Vann, autor que no coneixia, i la història és potent.Té alguns fragments fins i tot poètics. Els personatges de la Caitlin i de l’avi tenen molta força, estan ben construïts, però per a mi la història s’ha quedat curta en versemblança i els tempos són desproporcionats. Li dóna un pes específic important (massa pàgines, sembla que s’hi recreï) en explicar la ira i l’odi provinent d’una situació injusta i que ha produït un dany que sembla irreparable (si el dany és irreparable, és possible el perdó?), però se salta explicar-nos el perdó. M’han faltat converses de pare i filla. Tinc la sensació que ha fet trampes i s’ha saltat la part difícil, que ha tirat pel dret.

Fins i tot podria agradar-me el final,  si l’hagués tallat amb la Cailtin-nena de 12 anys i no amb la Caitlin-dona de 32. Per què Vann no finalitza la història molt abans? Quina necessitat té d’explicar-nos els anys posteriors així de passada amb tota la feinada del perdó resolta de cop i sense saber com s’ho van fer per perdonar-se? I van viure feliços... sí, però com ho van aconseguir? Tenim necessitat de saber que acaba bé la història? Tan ben explicada la ràbia, m’interessava que hagués desgranat el perdó tan necessari, sobretot per la persona que odia, per poder fer les paus amb el món.

“Potser és el màxim perdó al qual podem aspirar. No esborrar el passat, sense anul·lar res, sinó una mena de voluntat dins del present, un reconeixement, una acceptació, un alentiment”

L'aquari. David Vann

“No hi ha cap vida capaç de conèixer la d'algú altre”

“Cadascun un pelet diferent, però tallats amb el mateix patró vés a saber on. Com si tots haguéssim sortit d'un mateix croquis. Com si en algun lloc existís la forma de la meva vida, i jo tingués l'opció de triar-ne unes quantes variacions, però sense allunyar-me gaire del patró”

L'aquari. David Vann

“una mena d'interruptor que s'apaga per sempre, el final de la confiança, la seguretat o l'amor, i com ens ho fem de fer per tornar a trobar aquest interruptor?”

L'aquari. David Vann

“Em notava el cor fet de pedra, fosc i dur, però les meduses estaven fetes d'una altra cosa més plàcida, reconfortant. Una deriva lenta i interminable, iniciada feia molt de temps. Eren precioses i, si te les quedaves mirant prou estona, acabaves creient que estaven fetes únicament de bellesa”

L'aquari. David Vann

“Hi ha cap feina que no t'obligui a renunciar a la vida?”

L'aquari. David Vann

“Ahir el vas veure, oi? Vas sortir corrents.

Sí.
I avui el podràs veure també?
Sí.
Doncs llavors. Tot va bé.
Però no vull fer-ho d'amagat i en secret.
Caitlin, em va dir. Fixa't bé en el que estem fent ara. De secrets en tindràs”

L'aquari. David Vann

“Ens vam quedar tots en silenci, la mare amb la mirada fixa a la taula, immersa en una altra època, i recordo que vaig pensar que era clavada a mi, com si la vida jo ja l'hagués viscuda més de vint anys abans”

L'aquari. David Vann

“em va treure tota la roba i ella es va quedar només amb les polseres i ens vam moure per la foscor guiades pel tacte, sense idees, el desig més pur, i com m'agradaria tornar a aquell primer instant, el nostre Edèn particular, la innocència i el desig una única cosa”

L'aquari. David Vann

“Esperar una cosa amb candeletes ho canvia tot”

L'aquari. David Vann

La resistència íntima - Josep Maria Esquirol

© Bocins Literaris

Títol: La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat

Autor: Josep Maria Esquirol

Any: 2015

Quaderns Crema

La resistència íntima és un molt bon assaig de Josep Maria Esquirol, un pensador dels nostres dies, que ens ofereix la seva filosofia de proximitat per afrontar la nostra condició humana i el neguit que ens produeix, des de temps immemorials, assumir-ne la consciència. L’assaig ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig 2015 i el Premi Nacional d’assaig 2016.

La nostra vida està exposada a una disgregació constant causada pel nihilisme, l’absurditat, les tiranies, els totalitarismes, l’actualitat, els egoismes... Davant l’angoixa, el tedi i la por d’estar sols amb nosaltres mateixos omplim el temps d’ocupacions i entreteniments. Escapem de la quotidianitat per fugir del propi jo quan se’ns fa inhòspit. Utilitzem la curiositat i la novetat per no asserenar-nos, els viatges per evadir-nos, i les anècdotes per apartar-nos momentàniament del no-res.

Esquirol ens instrueix en l’etimologia de la paraula nihilisme i descobreixo que el seu origen ve de ne-hilum que vol dir sense fil. Per tant, nihilisme és perdre el fil de la vida. Ens ho descriu com una experiència que cal haver viscut per entendre. La imatge que se’m projecta, quan hi penso, és la d’una inundació d’aigua marronosa i remoguda que arrossega tot allò que troba o bé de lava que baixa lentament i que va cremant al seu pas, però Esquirol ho visualitza com la boira que ens fa perdre, temporalment, el nostre fil amb la vida. M’agrada molt més la seva imatge, més benèvola, que la meva, perquè encara que la humitat ens produeixi angoixa mentre hi som, la boira s’escampa i deixa lluir el sol, així que l’adopto. Gràcies.

La filosofia, que com la pregària no té respostes, ha ideat sistemes per arrecerar-nos del poder destructor del nihilisme. L’autor ens acosta als pensaments de Sartre, Nietzsche, Montaigne, Pascal, Heidegger, Arendt, Camus entre d’altres. Esquirol ens exhorta a ser forts perquè ens fa suportable l’adversitat i ens ajuda a emprendre, recomençar, perseverar i a resistir també davant la tristesa i el desànim. Existir és resistir, però des d’una resistència íntima i propera. Posa com exemple Càndid de Voltaire i el retorn a la proximitat (casa, hort, intimitat, companyia...), a un món potser més modest i imperfecte, però real. La boira del nihilisme mai s’esvairà del tot, però la proximitat ens pot salvar.

Contra aquest setge, intemporal i etern, ens cal doncs construir un refugi. Fer-nos resistents i forts a la corrosió de l’entorn i de nosaltres mateixos. Per poder plantar cara al no-res, que tot ho abraça, ens fa un mapa previ dels seus contorns, del buit, de l’absència. Ens construeix una petita cabana on puguem resguardar-nos de les seves poderoses xarxes. La casa ens salva de la immensitat. No el confort ni el luxe, sinó el recolliment i l’acolliment. Casa com a sinònim d’hospitalitat, de donar i donar-se. Tenir cura de si i cura de l’altre. Ens urgeix a repensar la comunitat, perquè l’acollida és la que ve del proïsme i no la indiferència, a valorar la senzillesa de la vida, a no cercar sempre l’extraordinari, a arrelar-nos en l’escalfor humana, en els àpats compartits, en la repetició dels gestos, en la paraula càlida, en la mirada atenta que és la mirada que ens toca.

“Les paraules brollen de l'ànima. I l'ànima no és sinó el nom de l'aixopluc. Sense ànima, la paraula no és paraula. Amb ànima, tota paraula és un consol”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“admirem-nos del senzill i aprenem a preuar-lo perquè, segons com es miri, és el més sublim de tot”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“Resguard o acollida es refereixen, justament, a allò que emergiria colpidorament de la pregunta <<¿Com estàs?>> si fóssim capaços de restar-hi el moviment inercial que tants cops la dirigeix. Una pregunta gens banal tot i que tantes vegades s'usi buidament. Que en la trobada personal una de les primeres expressions sigui  <<Com estàs?>> és una sort i una revelació”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“Solitud i companyia van juntes i s'oposen, ambdues, a massificació i a ramat”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“Una certa plenitud de la vida corrent és a l'abast de la majoria de la gent, i va en una altra direcció que la lògica de la propietat, la del poder o la de la fama”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“El resistent es resisteix a l'acontentament massiu. El resistent es resisteix al domini i a la victòria de l'egoisme, a la indiferència, a l'imperi de l'actualitat i a la ceguesa del destí, a la retòrica sense paraula, a l'absurd, al mal i a la injusticia”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“La vida en comú depèn del fet de menjar plegats”
La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“El nihilisme no se supera, de la mateixa manera que no se supera la finitud; s'afronta. Ens movem entre la proximitat i l'abisme, i la proximitat ja és una resposta a l'abisme”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“<<Si us plau, toqueu tant com pugueu>>. Toqueu la terra, els troncs dels arbres, les pedres, la fruita, els cossos desitjats…, acaroneu l'aire i abraceu els fills i agafeu-vos a la manta i feu-vos el menjar”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

“Viure no és viure, sinó adonar-se'n”

La resistència íntima. Josep Maria Esquirol

Rainer & Lou Cartes seleccionades Volum I - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

© Bocins Literaris

Títol: Rainer &Lou- Cartes seleccionades Volum I

Títol original: Briefwechsel Rainer Maria Rilke- Lou Andreas-Salomé

Autors: Rainer Maria Rilke- Lou Andreas-Salomé

Traducció: Joan Fontcuberta

Any: 1897-1926

Editorial Límits

Rainer & Lou és l’evolució d’una amistat de gairebé 30 anys entre el malenconiós i profund poeta Rainer Maria Rilke i la moderna i lliure pensadora russa, Lou Andreas- Salomé, condensada en una selecció de cartes que engloben dos volums.

Rainer i Lou es coneixen a Munic el 1897. Ell té 21 anys i l’ambició de ser poeta i ella en té 15 més, està casada i ha influït a uns quants intel·lectuals, entre ells Nietzsche del qual rebutjà una proposta matrimonial (més endavant coneixerà Freud i serà la seva deixebla). Rilke i Lou s’enamoren a primera vista, es fan amants durant tres anys fins que ella trenca la relació amorosa. Després d’un silenci de dos anys, admirablement retroben la seva amistat epistolarment fins la mort del poeta.

Tot i que la correspondència és un dels gèneres literaris que més m’agraden, perquè accedim a pensaments i sentiments reals, que pertanyen de debò a algú; per primera vegada, llegint les cartes de Rainer i Lou (sobretot les primeres), m’he sentit una intrusa. Les cartes d’amor no s’haurien de fer públiques. Eren d’ells dos i no hi hauríem de tenir accés. Són d’una intimitat i privadesa tal que em sap greu llegir la part tendra i vulnerable del Rilke enamorat. Malgrat això, quina delícia! No les hauríem de poder llegir i que bé poder llegir-les.

Abans de criticar la cursileria del pobre Rilke, si us plau, rememorem les cartes d’amor pròpies, si és que n’hem escrit o si és que n’hem rebut, i ens adonarem que l’enamorament aliè sempre sembla carregós, embafant, amb un excés de sentimentalisme, i en canvi el propi sembla autèntic, únic, bonic, extraordinàriament bonic i aleshores amb aquesta nova lectura, tornem a agafar les cartes. Que bonic llegir les cartes d’amor que Rilke li envia a Lou, encomanen l’enamorament que sentia per ella. Ara voldria llegir o  saber més coses de la Lou.

El poeta demana constantment. Té una necessitat molt gran, insaciable de comunicar-se amb la Lou. Es conserven moltes més cartes de Rilke que no pas de Lou, perquè Rilke en va escriure més i, perquè quan van tallar la relació amorosa Lou li demanà que cremessin les cartes que s’havien escrit, cosa que Rilke va fer, i ella no. Lou l’estima, però ell l’absorbeix massa. Rilke és una ànima poètica que, exhibida en la seva totalitat, atabala, satura, ofega. Lou el deixa pel bé de tots dos.

Quan es retroben dos anys després, Rilke té pendent explicar-li moltes coses, les que no li ha pogut explicar, les seves pors i neguits, la seva visió del món parisenc, gran ciutat on no hi ha està còmode i no s’hi sent acollit. No vol que quedin escletxes. Vol saber d’ella, però sobretot ell vol explicar. Observador al detall de les persones i de les seves ànimes, es comença a filtrar en les cartes el gran poeta que va ser. Rilke és un ésser ultrasensible que pateix i és capaç d’impregnar-se de patiment humà. És d’una empatia malaltissa. Com li diu Lou, és el poeta dels fatigats i afeixugats.

Lou és una dona lliure i valenta. Rilke l’admira, és el seu referent. Ella l’escolta pacientment, és el que Rilke necessita d’ella: la veu que l’escolta i que l’entén. És la seva primera lectora. Ell li confia tots els seus pensaments i ella, generosa, els acull amb amor i tolerància. Assumeix aquesta funció receptora. Li fa de guia espiritual. La maduresa d’ella encamina al jove poeta cap al seu destí. El Rilke poeta potser no hagués existit sense una Lou confident. Que diferent em sembla aquest Rilke que ara llegeixo de la maduresa que exhibia a Cartes a un poeta jove on donava consells a l’aspirant a poeta Kappus. I quina gran dona que em sembla Lou, que fou la font on Rilke bevia assedegat.

En les cartes els dos amics parlen sobretot del procés creatiu de Rilke, el seu reconeixement com a poeta, el conflicte intern de conjugar la seva vida autèntica (potència creadora) amb la seva vida real (la quotidiana vida familiar), el desfici de voler crear i no sortir-se’n. Teoritzen sobre l’art, Rilke que ha estat aprenent i secretari de Rodin a Paris, li explica què ha après del seu mestre. Rilke li bolca el seu neguit existencial i Lou l’escolta i li dóna pau, el salva d’ell mateix. Ella és el seu refugi. Rilke s’hi comunica a traves de les cartes, però també a través dels llibres que escriu. Sempre es dirigeix a Lou. Tot el que escriu, ho escriu per a ella.

Aquest primer volum inclou una selecció de cartes de 1897, quan es van conèixer, fins el 1912. Tret del buit de dos anys, la resta de correspondència és continuada. Al ser una selecció de cartes, apareixen talls de mesos o anys i em molesta no saber si és per la selecció o perquè no es van dir res en aquell període. Si m’he volgut llegir la seva correspondència, ara la voldria tota sencera, tan m’és si ocupa tres-centes pàgines o dues mil. Em consola saber que encara em queda el segon volum per gaudir d’aquesta amistat íntima i intel·lectual entre dos éssers que es tenien una estima veritable.

“Perdona que irrompi en els teus dies clars amb les meves cabòries. No tinc ningú més a qui demanar-li consell; només tu saps qui sóc”

Rainer & Lou Volum I - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

“Durant setmanes he viscut amb un sol pensament: la teva proximitat, amb l'esperança, ara creixent ara minvant, de trobar-nos; per això ara em resulta difícil escriure't, perquè tot havia estat ja convertit en paraules, tot el que havia de dir-te, en paraules i en silenci davant teu, en mirades, en realitat: ara cal que torni a ser escriptura, i no pot ser, no pas tan de pressa”

Rainer & Lou Volum I - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

“m'ha assaltat de nou un esborronament davant de tot això que, com en un estat de confusió indescriptible, es diu vida”

Rainer & Lou Volum I - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

“Quan miro enrere, tinc la impressió que la meva vida ha crescut tants anys com n'han passat. I, tanmateix, no m'he fet més gran, ni més capaç ni més hàbil per a la vida quotidiana. Continuo essent un novici de la vida”

Rainer & Lou Volum I - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé

“quan un ésser ha d'agrair-ne a un altre quelcom de preciós, aquest agraïment ha de romandre com un secret entre ells dos”

Rainer & Lou Volum I - Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé