“De vegades ens llevem i no tenim cap
certesa.
No sabem què és millor, què és bonic,
què és cert:
necessitem afegir
<<sembla>>,
<<crec>> o <<em
penso>>
a l'hora de dir alguna cosa”
És morta la poesia? - Joseba Sarrionandia
29/9/19
28/9/19
27/9/19
26/9/19
25/9/19
24/9/19
23/9/19
Lulu - Mircea Cartarescu
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Lulu
Títol original: Travesti
Autor: Mircea Cartarescu
Traducció: Marian Ochoa de
Eribe
Any: 1994
A Lulu de Mircea Cartarescu retrobo el narrador que podria ser el
precursor (i també el complement) del narrador de Solenoide, escrit 20 anys més tard. Tots dos narradors estan
fusionats amb l’autor i s’intueix que, en els fragments menys fantàstics, Cartarescu
hi deixa entreveure part de la seva biografia, sobretot la que correspon a la
seva infància i adolescència.
En aquesta novel·la, Víctor
un escriptor de 34 anys s’escriu a ell mateix, al Víctor de 17 anys, per intentar
esbrinar una veritat que es troba oculta al seu interior. Víctor home rememora la
vivència en uns campaments d’estiu on el van obligar a assistir quan era jove.
El noi s’hi sent fora de lloc, no encaixa amb els seus companys, els quals
considera vulgars i ridículs i es dedica a llegir i recitar versos a tothora,
vorejant la neurosi. Només es troba còmode quan s’endinsa al bosc, on Cartarescu
ens regala unes belles descripcions de la natura que contrasten amb la
decadència de tota la resta. Aïllat, però envejant la companyia, a Víctor se li
dispara una alarma al veure a Lulu, un company que s’ha disfressat de noia per
a la festa de clausura del campament. Lulu l’atreu però li fa pànic i esdevindrà
una obsessió que el perseguirà durant anys fins el moment en què començarà a
escriure’s.
Cartarescu, per explicar
l’ànima turmentada i perduda del Víctor adult, fa servir una multitud d’imatges
oníriques i il·lusòries que configuren el seu univers literari. Condueix al seu
personatge a través de l’infern perquè pugui accedir al cel, cercant la relació
entre allò sublim i allò horripilant. I serà mitjançant l’escriptura
terapèutica que l’escriptor anirà desgranant la veritat quan s’atreveixi a mirar rere la porta que no volia obrir:
la porta del record.
Lulu no és un
llibre gaire extens, però pot fer-se una mica dens pel grau de patiment i
tortura mental del narrador. Potser és una lectura que s’avé millor amb una
estació tardorenca o hivernal. És una novel·la rodona i ben lligada. Un llibre
per iniciar-se en l’autor i el seu món desbordant de deliris i malsons.
22/9/19
“Encerrado en esta minúscula
habitación, arranco este texto de la carne de mi mente como si me extirpara un
trauma antiguo, engañoso, escondido bajo miles de capas de piel, cegador como
la perla entre las lenguas de la ostra. Cuando más me ensaño con él, más me
espanta la idea de que no corto un tumor, sino un órgano vital, como si el
texto fuera mi verdadera vida y yo mismo, tan solo una ilusión”
Lulu - Mircea Cartarescu
21/9/19
20/9/19
19/9/19
“Si la escritura es, como
dicen, una terapia, si puede curar, debería poder hacerlo ahora. Voy a
emborronar una página tras otra, voy a utilizar las hojas como vendas
impregnadas no de tinta, sino de lo que mi vieja herida supura. Quizá,
finalmente, todo se empape en ellas y, a medida que se vuelvan más y más
purulentas, más burbujeantes, yo mismo me vaya vaciando de veneno”
Lulu - Mircea Cartarescu
18/9/19
“Entonces me transformaba en
otro, me sentaba en la tierra salpicada por los rayos ardientes y sentía cómo
me invadía una especie de felicidad delirante, como si el cielo intensamente
azul que palpitaba entre las ramas, las telarañas tendidas entre los troncos e
hinchadas por el viento y, sobre todo, el olor a savia y a corteza, a resina y
tierra, fueran un fuerte alucinógeno inyectado en vena”
Lulu - Mircea Cartarescu
17/9/19
16/9/19
“Me levanté de la cama y
corrí al espejo de encima del lavabo porque los ojos se me habían inundado de
lágrimas y quería verme llorar. Sabía que también Baudelaire solía hacerlo. Me
vi pequeño, moreno, con la cara delgada y sin pizca de espiritualidad en la
mirada. Empañé mi imagen con el aliento y escribí sobre el espejo con el dedo,
tal y como escribía cada día, como en un diario sin memoria: DESAPARECE”
Lulu - Mircea Cartarescu
15/9/19
14/9/19
“Esa era toda mi vida: versos
escritos en cuadernos, versos recitados por calles amarillentas y ruinas
mohosas. Por las noches no podía dormir, me levantaba de la cama y contemplaba
la luna, que arrojaba oleadas de luz sobre el viejo Bucarest, un mar de tejados
de barro atravesado por las llamas amarillas de los álamos. Era el dolor de las
vísceras inútiles, de la carne pálida, del verano interminable. Ese dolor me
ahogada, era como un amor destructivo pero sin objeto, amor y languidez por
nadie”
Lulu - Mircea Cartarescu
13/9/19
Mentre em moria - William Faulkner
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Mentre em moria
Títol original: As I lay dying
Autor: William Faulkner
Traducció: Esther Tallada
Any: 1930
William Faulkner no m’és
senzill i, tal i com ja em va passar amb El
brogit i la fúria, sé que just acabi Mentre
em moria hauré de fer una segona lectura per aclarir-me amb els
personatges. Malgrat l’esforç, per a mi Faulkner és un autor imprescindible.
Costa de creure que aquest llibre fos escrit només en sis setmanes. Quin
prodigi!
La novel·la està ambientada
als anys de la Gran Depressió a l’Amèrica rural i profunda, en el comtat fictici
de Yoknapatawpha (nord-est de l’estat de Mississipi) on Faulkner sol situar
alguns dels seus llibres. La història gira al voltant de l’espera col·lectiva i
cruel de la mort de l’Addie, una malalta que està agonitzant, i la posterior
odissea del trasllat del cos per a ser enterrada al lloc on li van prometre,
tot i les condicions climatològiques adverses. Coneixerem l’Anse, el marit de
l’Addie, un granger dropo, tossut i egoista, que sap fer-se ajudar per tothom
sense voler deure res a ningú; i els seus cinc fills: en Cash, perfeccionista,
pacient i serè, que construeix el taüt sota la finestra des d’on la moribunda
l’observa; en Darl, un noi estrany a qui la gent té por per la manera com els
mira; en Jewel, el fill predilecte de la mare, visceral i violent, que sempre
fa la seva; la Dewey Dell, sorruda i gelosa dels últims moments de la malalta
que no vol compartir amb la família o els veïns que venen a vetllar-la; i en
Vardaman, el fill petit i l’únic que
encara és menor d’edat i que es nega acceptar la mort de l’Addie. Tots ells
emprenen el llarg camí cap a Jefferson, amb la difunta amunt i avall esquivant
la pluja descomunal, creuant guals on perden les mules, enmig d’una calor
xafogosa que accelera la descomposició del cos i acosta els voltors. Durant el
trasllat, els personatges es despullen i mostren els motius pels quals es
mouen: la compassió, l’orgull, l’amor, l’odi, l’egoisme, la tossuderia o el respecte.
Faulkner descriu la mort
sense maquillatge ni eufemismes. En parla obertament. La fa autèntica i propera.
Molt prosaica, gens transcendental. La mort és com la vida al camp: agresta,
dura, pragmàtica i descarnada. No deixa lloc al sentimentalisme. Però, de forma
increïble i (aquí apareix la grandesa de Faulkner) encara que el que explica sigui
cru i aspre, ho fa amb un llenguatge ornamentat, amb imatges que toquen la
poesia. Combina la riquesa de les descripcions amb la parla barroera i
col·loquial dels personatges i sorprenentment... lliga molt bé. No es fa
estrany. Com ho fa? Penso també en el mèrit de la traductora.
La narració és múltiple. Cada
capítol és explicat per un personatge diferent (fins i tot l’Addie un cop morta!).
Encara que cada capítol sigui la veu d’un dels personatges, es fa difícil identificar-ne
la resta i el lector es veu obligat a desenvolupar la intuïció. A més, Faulkner
ho complica perquè el narrador no sempre està present físicament en el lloc on
passen els fets que descriu, això sumat a un cert decalatge temporal en alguns
capítols, fan necessària una segona lectura. Els narradors tampoc són
explícits, no ho expliquen tot. Obvien coses que ells saben i que el lector no,
però que anirà descobrint més tard, sense presses, gairebé sense voler, com si llisqués
de forma natural. Faulkner superposa capes de lectura i el resultat final és
fantàstic. La seva escriptura és addictiva (aviso, no he dit fàcil). No us la
perdeu.
“no acabo de veure qui té el dret de
decidir que algú s'ha begut l'enteniment o que no. De vegades penso que no n'hi
ha cap de nosaltres que sigui del tot boig ni que giri del tot rodó fins que la
resta de nosaltres el convenç d'una cosa o de l'altra. És com si la qüestió no
fos ben bé el que un pugui fer, sinó com es miren la majoria de la gent el que
un fa”
Mentre em moria - William Faulkner
12/9/19
11/9/19
10/9/19
“pensava que les paraules s'enfilen de dret amunt
dibuixant una línia fineta, ràpides i innòcues, i que en canvi el fer va
obstinadament arran de terra, arrapant-s'hi, de manera que al cap d'una mica
les dues línies s'han allunyat tant que una mateixa persona ja no pot passar de
l'una a l'altra”
Mentre em moria - William Faulkner
9/9/19
“el pare i en Vernon i en Vardaman i
la Dewey Dell són les úniques coses a la vista que no formen part d'aquella
monotonia de la devastació que tot ho doblega amb aquell gest terrible una mica
de dreta a esquerra, com si haguéssim arribat a l'indret on el moviment
d'aquest món malaguanyat s'accelera just abans del precipici final. I tot i
això se'ls veu empetitits. És com si l'espai que ens separa fos temps: una
dimensió irrevocable”
Mentre em moria - William Faulkner
8/9/19
7/9/19
“No diu re; només em mira amb aquells
ulls estranys que té i que fan que la gent en parli. Jo sempre he dit que no és
tant el que hagi pogut fer o el que hagi dit ni re, sinó més aviat la manera
que té de mirar-te. És com si se t'hagués ficat a dintre, segons com. Com si
d'alguna manera t'estiguessis veient a tu mateix i les teves accions a través
dels ulls d'ell”
Mentre em moria - William Faulkner
6/9/19
5/9/19
“Comença a ploure. Les primeres quatre
gotes, veloces i punyents, llisquen per les fulles i cauen a terra en un llarg
sospir, com d'alleujament després d'una incertesa insuportable. Són grosses com
perdigons, calentones com si sortissin d'una escopeta; s'escorren pel vidre del
llum amb una malícia sibilant”
Mentre em moria - William Faulkner
4/9/19
“La dona ens mira. No se li mouen més
que els ulls. És com si ens toquessin, no amb la vista ni amb l'enteniment,
sinó tal com us tocaria el raig d'aigua d'una mànega, un raig que en el moment
de l'impacte està tan desvinculat del broc d'on ha sortit com si no hi hagués
passat mai. L'Anse, no se'l mira ni de passada. Em mira a mi, i encabat al
nano. Sota la flassada, aquella dona no és més que un feix de branquillons
podrits”
Mentre em moria - William Faulkner
Mentre em moria - William Faulkner
3/9/19
Retrotopia - Zygmunt Bauman
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Retrotopia
Títol original: Retrotopia
Autor: Zygmunt Bauman
Traducció: Josep Sampere
Martí
Any: 2017
Al prestatge d’exposicions de
la biblioteca trobo l’actual Retrotopia de
Zygmunt Bauman al costat d’Utopia, el
llibre de Thomas More escrit fa cinc segles. Sabent que començo la casa per la
teulada, i perquè conec Bauman d’altres llibres, em salto l’optimista societat
fictícia del pretèrit humanista anglès per l’assaig pòstum del sociòleg
polonès.
Retrotopia
és un concepte inventat per Bauman per
expressar la deriva de les societats que han deixat de tenir fe en un futur
alternatiu i retornen a les idees abandonades del passat. A diferència de la
societat entusiasta que proposava Utopia,
la retrotopia recull perillosament el sentiment nostàlgic d’un futur idíl·lic
que no va arribar a existir però que sembla que ja hem perdut. L’autor
considera la globalització com la conseqüència del frenesí que ha dut el
progrés i repassa quines tendències incertes del passat s’estan gestant com a
mecanismes de defensa en detriment del pensament crític.
On estem? Bauman diagnostica
una època de retorns. Retorn al món cruel de Hobbes un cop el seu Leviatan
(govern) no ha funcionat perquè l’Estat ha renunciat al paper de defensor i
guardià. Retorn a les tribus aconseguit per la diferència entre “nosaltres” i
els “altres” que els populismes s’apressen a alimentar. Retorn a la desigualtat
quan s’ha trencat la dependència entre el capital i el treball que ha provocat
la privatització de la societat (deixant un terreny propici per a una situació
revolucionària) i la seva individualització (cosa que alhora disminueix les
probabilitats per a que la revolució es doni). Retorn a l’úter amb el refugi
il·lusori de l’egocentrisme, el consumisme i la dèria d’aprofitar el moment i
pensar en un mateix, potenciant la solitud (que els terapeutes i els
antidepressius s’encarregaran de solucionar) i l’afebliment dels llaços
afectius.
Cap on anem? En una època de
crisi provocada per la divisió entre el poder i la política caracteritzada per
la ineptitud i indolència institucionalitzades, Bauman ens convida a mirar cap
al futur malgrat que veu pocs indicis per a la millora. Polítiques mundials
integrades, renda bàsica com a solució a la greu desaparició del treball,
cultura del diàleg, respecte recíproc, pas d’una economia líquida a social...
són les propostes del filòsof, que augura un període llarg i difícil sense
dreceres i apel·la a la responsabilitat de tots (no només dels polítics) per
curar les ferides d’aquest món multicultural.
“el mercat ofereix un ampli
assortiment de tranquil·litzants, antidepressius i medicaments contra tots i
cadascun dels trastorns psicològics, que prometen i atorguen un alleujament
temporal- plaent i relaxant- de les malalties de la ment. Aquests medicaments,
però, estan destinats a un ús personal (i interior) i no fan cap efecte si hi
incideixen realitats extra o suprapersonals. Per tant, quan es consumeixen, no
fan sinó ajudar les persones a encobrir la natura dels seus sofriments, en lloc
de contribuir a erradicar l'arrel del problema”
Retrotopia - Zygmunt Bauman
2/9/19
“Gairebé tots els millennials consideren probable que el seu futur comporti
l'empitjorament de les seves circumstàncies vitals, en comptes de preparar el
terreny per a les millores progressives que van caracteritzar la vida dels seus
pares, unes millores en què aquests mateixos pares els van ensenyar a tenir
confiança i van encoratjar-los a treballar per aconseguir-les”
Retrotopia - Zygmunt Bauman
1/9/19
“Els emigrants de l'era post colonial
han intercanviat, i encara ho fan, els seus mitjans hereditaris de guanyar-se
la vida amb penes i treballs, mitjans destruïts per la modernització triomfant
que van promoure els seus antics colonitzadors, a la recerca d'una oportunitat
de construir un niu entre les escletxes de les economies nacionals d'aquells
colonitzadors”
Retrotopia - Zygmunt Bauman
Subscriure's a:
Missatges (Atom)