“¿El fin del mundo?
Una de las bromas del antropocentrismo: describir el fin de la especie como algo que implica la muerte de la naturaleza vegetal y animal, el fin mismo de la Tierra. La caída del cielo”

 Dissipatio humani generis – Guido Morselli

 “Es necesario partir de la premisa realista de lo que significa para nosotros "estar muertos". Ausencia de participación en el mundo exterior, insensibilidad, indiferencia. Una vez establecido que la muerte es eso, se llega a la conclusión de que la vida se le asemeja, siendo la diferencia puramente cuantitativa”

 Dissipatio humani generis – Guido Morselli

 “nuestra aspiración a poseer materialmente una cosa o una persona, disimula, más o menos aproximadamente, nuestra intención de liberarnos de ella, de pasar a otra cosa. Lo que hemos poseído lo podemos dejar atrás, confinarlo en el pasado, en lo ya hecho”

 Dissipatio humani generis – Guido Morselli

 “el silencio pesaba y yo lo percibía con un sentido diferente del auditivo, quizá emocional, quizá reflejo y racional a la vez. Lo que "hace" el silencio y su contrario es, en último término, la presencia humana, agradable o desagradable; y su falta. Nada la sustituye, de ahí su efecto.
Y el silencio de la ausencia humana es, me daba cuenta, un silencio que no fluye. Se acumula”

 Dissipatio humani generis – Guido Morselli

 “no me he prohibido implicar a Dios. Incluso me he sentido impulsado a pedirle, con notable impiedad, que me "reserve" su mundo”

 Dissipatio humani generis – Guido Morselli

 “mi valle, al que vuelvo a subir está desierto, las casas no tienen luces. Puedo apagar también las luces del coche, no encontraré a nadie, nadie tendrá que ceder el paso. No veré ningún rostro ni oiré ninguna voz.
Y esto me parece injusto y malvado. En la ciudad era espectador, aquí tengo que vivir”

 Dissipatio humani generis – Guido Morselli

 “la sociedad era simplemente, después de todo, una mala costumbre”

 Dissipatio humani generis – Guido Morselli

Aquest serà el principi - Anna Murià

© Bocins Literaris

Títol: Aquest serà el principi

Autora: Anna Murià

Any: 1986

Lleonard Muntaner Editor

 “El que se'n va sempre deixa presència en els qui resten, però ell no s'emporta res de la dels abandonats, perquè el seu present en marxa l'abassega”

 Aquest serà el principi – Anna Murià

 “per què no podem ancorar en la interinitat?”

 Aquest serà el principi – Anna Murià

 “L'orgull de l'home és molt exigent, però la seva indignitat és infinita quan el reclam pot més”

 Aquest serà el principi – Anna Murià

 “Sempre acaba per fatigar que els propis pensaments només mereixin de l'altre curiositat o atenció, però no desig de barrejar-s'hi”

 Aquest serà el principi – Anna Murià

 “tota la vida s'aguanta damunt de tòpics. Oh, la vida moral encara més!”

 Aquest serà el principi – Anna Murià

 “Pèrdua, desengany, altra vegada, cada vegada. Per tornar a la felicitat del turment. Així anava aprenent a viure: a poc a poc aprendria que els èxtasis cessen, que els turments deixen el lloc vacant, que la nàusea trista se supera amb l'hàbit”

 Aquest serà el principi – Anna Murià

 “els qui semblen valents, només és que saben tancar-se la por a dins”

Aquest serà el principi – Anna Murià

 “Tot el que és nostre és nosaltres. L'individu no és solament l'esquelet i els òrgans. És també tot el que fa, tot el que pensa, tot el que el volta, tot el que posseeix… La seva família és ell, els seus avantpassats és ell, els seus vestits és ell, el compte corrent al banc també és ell. Potser l'únic que no és ell és la seva descendència”

Aquest serà el principi – Anna Murià

 “Que sols estem dins del soroll dels altres!”

Aquest serà el principi – Anna Murià

 “Amunt, la riuada. Amunt, contra natura, aquella aigua tèrbola i agitada arrossegant i abandonant desfer res. Érem sonàmbuls, tots nosaltres, empesos per un anhel d'obrir els ulls a l'estranya pau de l'altra banda d'unes cadenes frontereres”

Aquest serà el principi – Anna Murià

La dama del gosset - Anton Txékhov

© Bocins Literaris

Títol: La dama del gosset

Títol original: Дама с собачкой

Autor: Anton Txékhov

Any: 1899

Traducció: Xènia Dyakonova

Viena Editorial

 “Per una coincidència de circumstàncies misteriosa, potser casual, tot el que era important, interessant, necessari per a ell, tot allò en què era sincer i en què no s'enganyava, tot el que constituïa el centre de la seva vida, passava d'amagat dels altres”

La dama del gosset – Anton Txékhov

 “se li va encogir el cor i va entendre clarament que enlloc del món no hi havia cap persona més propera, més estimada i més important per a ell; ella, perduda enmig de la multitud provinciana, aquella dona petita que no tenia res d'especial, amb uns binocles vulgars a la mà, omplia tota la seva vida, era el seu dolor, la seva alegria, la seva felicitat, l'única felicitat que desitjava”

La dama del gosset – Anton Txékhov

 “en realitat tot, si ens hi fixem, és bell en aquest món, tot menys allò que nosaltres mateixos pensem i fem quan ens oblidem dels objectius suprems de la vida i de la nostra dignitat humana”

La dama del gosset – Anton Txékhov

 “s'aniria cobrint de boira en el seu record, i només de tant en tant apareixeria en els seus somnis amb un somriure entendridor”

La dama del gosset – Anton Txékhov

 “El tren va partir ràpid, les seves llums van desaparèixer de seguida, i un minut després ja no se'n sentia el brogit, com si tot s'hagués posat d'acord per posar fi ràpidament a aquell deliri dolç, a aquella bogeria”

La dama del gosset – Anton Txékhov

 “quanta timidesa i imperícia hi havia en el seu riure, en la seva manera de parlar amb un desconegut; segurament era la primera vegada que es trobava sola, en una situació així, que algú li anava al darrere, se la mirava, li parlava amb un sol objectiu secret, que ella no podia deixar d'endevinar”

La dama del gosset – Anton Txékhov

 “als cims de les muntanyes, s'alçaven, immòbils, uns núvols blancs. Les fulles dels arbres no es bellugaven, els grills cantaven, i la remor sorda i monòtona del mar, que arribava de baix, parlava de la calma, del son etern que ens espera”

La dama del gosset – Anton Txékhov

Poesies - Màrius Torres

© Bocins Literaris

Títol: Poesies

Autor: Màrius Torres

Any: 1933 - 1942

Edicions 62

 “No li cal vent a la mar perquè l'ona
trobi amotllat el seu camí.
Tota la meva llibertat em porta
a la teva platja, Destí”

Poesies – Màrius Torres

 “Per què qualsevol posta em fa plorar
si sé que cap no serà la darrera?”

Poesies – Màrius Torres

 “Tu, jove moribund que ara m'has dit Amarga,
amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d'una vida més llarga,
quan em diries Dolça també fores injust.
El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la teva amargor”

Poesies – Màrius Torres

 “Ah! Si el cel del meu cor pogués ser blau
després d'un dia tèrbol”

Poesies – Màrius Torres

 “¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel·lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn d'una altra immensitat;
i tota vida és camí de soledat”

Poesies – Màrius Torres

 “No soc avar sinó del que he viscut”

Poesies – Màrius Torres

 “Que sigui la meva ànima, la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa”

Poesies – Màrius Torres