“potser la felicitat, al capdavall, es troba en aquesta il·lusió, la de pensar que no cobegem la felicitat”
El
doctor Glas – Hjalmar
Söderberg
“La gent actua diàriament amb molta lleugeresa i de bon grat en contra de les seves pròpies conviccions més sinceres i més sòlides, i la seva consciència se sent com un peix a l'aigua; però intenta actuar contra la teva estructura interna, prou que sentiràs com s'exclama la teva consciència! Serà una olla de grills!”
El
doctor Glas – Hjalmar
Söderberg
“Quan era petit era molt ambiciós. Des de molt aviat em vaig acostumar a saber dominar-me, a distingir el que era un desig íntim i constant del que era el desig d'un moment, el capritx passatger, a escoltar una veu i a menysprear l'altra. Més tard m'he adonat que en general aquest és un tret encara més excepcional que el talent o la genialitat”
El
doctor Glas – Hjalmar
Söderberg
“Com poden ser realment morts, els morts, quan encara em caminen pel cor?”
Rellotge
sense agulles – Carson McCullers
“va tenir prou serenor per rumiar sobre aquelles emocions alienes que s'havien tornat tan violentes en aquell cor seu que havia estat plàcid. Estava dividit entre l'amor i l'odi; però no quedava clar què era el que estimava i què era el que odiava. Per primera vegada va tenir la certesa que la mort rondava a prop seu”
Rellotge
sense agulles – Carson McCullers
“Aprenc i desaprenc alhora cada dia,
i visc i moro, i faig d'enuig plaer,
del mal temps faig que sigui bon
temps,
i hi veig sense ulls i sé sense saber,
i, sense estrènyer res, el món abraço”
Poesia –
Jordi
de Sant Jordi
“Pensava en els incomptables milers de grecs que morien d'inanició i se m'encongia el cor, no perquè morissin, tard o d'hora tothom es mor, sinó perquè morien com animals, perquè la gana abans els desposseïa de tota dignitat humana”
El
tercer casament – Kostas Taktsís
“Contemplava el cel i els estels i de cop i volta vaig recordar com havia vingut a Tessalònica en un vaixell hospital, vint anys abans, amb tot d'esperances i de somnis, i com me'n tornava ara. I se'm trencava el cor. Contemplava els estels, el llum verd i el vermell del pont, el clapoteig de l'aigua en la foscor, i vaig sentir una soledat com si no hi hagués, no solament en el vaixell, sinó ni en tot aquell firmament, ni una sola persona en qui poder recolzar-li el cap sobre els genolls i plorar”
El
tercer casament – Kostas Taktsís
“I et regalaré
el rastre mut
d'un silenci
a les mans.
Aquell camp de rostolls,
un ocell de nit,
i la lluna que creix perquè
somniar no costa gaire”
Platja
llarga – Roser
Guasch
“em van parlar d'un home que tenia un amic tancat a la presó i cada nit dormia al terra de la seva habitació per no tenir unes comoditats que al company estimat li estaven vedades. Qui, benvolgut senyor, dormirà a terra per nosaltres? Si jo en seria capaç? Escolti, si volgués ser-ho, ho seria. Sí, tots en serem capaços algun dia, i serà la salvació”
La
caiguda – Albert
Camus
“amb mirada penetrant, m'estic davant de tota la humanitat recapitulant les meves vergonyes, sense perdre de vista l'efecte que produeixo, i dient: <<Era el més miserable>>. Aleshores, insensiblement, passo del <<jo>> al <<nosaltres>>. Quan arribo al <<vet aquí el que som>>, ja ho tinc, els puc dir quatre veritats. Jo soc com ells, naturalment, som al mateix ball. Però jo tanmateix tinc una superioritat, que és la de saber-ho, i això em dona el dret de parlar. Estic segur que veu l'avantatge. Com més m'acuso, més dret tinc de jutjar-lo”
La
caiguda – Albert
Camus
“Cregui'm, les religions s'equivoquen des del moment que moralitzen i etziben manaments. No cal cap Déu per crear la culpabilitat ni per castigar. Amb els nostres semblants, ajudats per nosaltres mateixos, n'hi ha prou. Vostè parlava del judici final. Permeti'm que rigui respectuosament. L'espero a peu ferm: he conegut una cosa molt pitjor, i és el judici dels homes. Per ells, no hi ha circumstàncies atenuats, fins la bona intenció es considera un crim”
La
caiguda – Albert
Camus
“rarament ens confiem als qui són millors que nosaltres. Més aviat en fugiríem. Gairebé sempre, al contari, ens confiem als qui se'ns assemblen i comparteixen les nostres febleses. És a dir que no desitgem corregir-nos, ni ser millors: primer caldria que se'ns hagués considerat imperfectes. Només desitgem que ens planyin i que ens encoratgin en el nostre camí. És a dir, voldríem deixar de ser culpables i, alhora, no fer cap esforç per purificar-nos. Ni prou cinisme ni prou virtut”
La
caiguda – Albert
Camus
“Jo no era de prou bona fusta per perdonar les ofenses, però sempre les acabava oblidant. I algú que es pensava que jo l'odiava no se'n sabia avenir, de veure que el saludava amb un gran somriure. Aleshores, segons el seu caràcter, admirava la meva noblesa o menyspreava la meva poca dignitat sense pensar que tenia una raó més senzilla: havia oblidat fins i tot com es deia. El mateix hàndicap que em feia ser indiferent o ingrat, em convertia en magnànim”
La
caiguda – Albert
Camus
“la riquesa sostreu del judici
immediat, treu la persona de la multitud del metro i la tanca en una
carrosseria brillant, l'aïlla en grans parcs vigilats, vagons-llit, cabines de
luxe. La riquesa, benvolgut amic, encara no és l'absolució, però ja és la
suspensió de la pena”
La
caiguda – Albert
Camus
“sap per què som sempre més justos i més generosos amb els morts? Per una raó molt senzilla! No hi tenim cap obligació. Ens deixen lliures, podem anar al nostre ritme, podem fer cabre la mostra de respecte entre el còctel i una bonica amant, és a dir, a temps perdut. Si ens obliguessin a alguna cosa, seria a recordar, i tenim poca memòria. No, el que estimem en els nostres amics és el mort recent, el mort dolorós, la nostra emoció, o sigui, nosaltres mateixos!”
La
caiguda – Albert
Camus
“si tothom es posés a buidar el pap, oi, i confessés a què es dedica realment, i qui és, ens en veuríem un bull! Imagini's les targetes de visita: Dupont, filòsof cagat, o propietari cristià, o humanista adúlter, el que sigui, ja em dirà. Seria un infern! Sí, l'infern deu ser així: carrers amb rètols i cap manera d'explicar-se. Classificats definitivament”
La
caiguda – Albert
Camus
“el que compta és poder empipar-se sense que l'altre tingui dret a replicar. <<Al pare no se'l contesta>>, li sona la fórmula? En un cert sentit, és curiosa. A qui contestaríem en aquest món, si no als qui estimem? En un altre sentit, és convincent. Bé l'ha de tenir algú l'última paraula. Si no, a totes les raons se'ls en pot oposar una altra: no acabaríem mai. El poder, en canvi, posa fi a la conversa”
La
caiguda – Albert
Camus
“Tenia una especialitat: les causes nobles. La vídua i l'orfe, com se sol dir, no sé per què, perquè bé hi ha vídues abusives i orfes ferotges. Tot i així, només calia que ensumés en un acusat la més lleugera flaire de víctima per arremangar-me i entrar en acció. I quina acció! Una tempesta! Hi posava tot el cor. Semblava ben bé que la justícia dormís amb mi cada nit”
La
caiguda – Albert
Camus
“De todo lo que está con nosotros
ahora
algunas cosas sobrevivirán.
¿La jarrita de loza? No lo creo.
Es muy frágil. Los estoicos decían
que el vidrio hay que mirarlo ya
quebrándose.
(Como deberíamos también mirarnos)”
Múltiples
paseos a un lugar desconocido – Circe Maia
“A través de los siglos la traición
fue olvidada.
Se olvidaron los dioses, se olvidaron
las águilas.
El propio Prometeo, después de tanto
tiempo
de su horrible castigo, ha olvidado la
causa.
Y también el cansancio:
se cansaron los dioses, se cansaron
las águilas.
La herida, finalmente, se cerró de
cansancio.
Sólo quedó el peñasco inexplicable
frente al violento mar
inexplicado”
Múltiples
paseos a un lugar desconocido – Circe Maia
“Y bebo a grandes sorbos, y
dolorosamente,
este tiempo que crece entre tú y yo,
borrándote.
Una y otra vez, contra olas de plomo,
contra de la corriente, partiendo el
oleaje
-olas sombrías, noches que no viste,
te cubren-,
como un nadar terrible, ahogándose,
y ver tu rostro lejos, en una playa
ajena
que no puede tocarse”
Múltiples
paseos a un lugar desconocido – Circe Maia
“Desde el presente, alzando los ojos a
lo lejos,
es posible pensar que han levantado el
vuelo
y vienen por un aire silencioso, los
días,
con aletear sin ruido.
Y están después atrás, terriblemente
fijos
-palabra dicha, hora vivida, noche
muerta-,
fijos de una fijeza feroz”
Múltiples
paseos a un lugar desconocido – Circe Maia
“No es hasta que uno oye la puerta de
la sentencia cerrarse definitivamente que las garras frías como el hierro de la
certeza se abren paso a través del pecho para, lentamente, sigilosamente,
cerrarse alrededor del corazón, apresando el fino hilo de esperanza del que
pende la felicidad. Entonces se quiebra el hilo, entonces cae lo que este sostenía, entonces se rompe en mil
pedazos, entonces llega el agudo grito de la desesperación a través del vacío.
Nadie perece en la duda”
Niels
Lyhne – Jens
Peter Jacobsen
“¿Por qué pretendéis lanzarnos hacia las estrellas con una mano, cuando al fin y al cabo os veis obligados a bajarnos con la otra? ¿Por qué no podéis dejarnos caminar por la tierra a vuestro lado, hombro con hombro, y ya está? ¡Pero si resulta imposible dar un paso en firme en la prosa cuando nos cegáis con vuestros fuegos fatuos de poesía!”
Niels
Lyhne – Jens
Peter Jacobsen
“Adiós a los días que caen lentamente como gotas, adiós a los pequeños momentos felices; vosotras, las placenteras vidas, vosotras, las atmósferas apagadas que hay que lustrar con poesía para que brilléis; vosotros, los sentimientos tibios, que hay que vestir con sueños cálidos y que, sin embargo, sucumbís al frío, ¡iros adonde queráis! Yo hago proa a una playa donde los estados de ánimo, los sentimientos, trepan como fértiles sarmientos por todas las fibras del corazón”
Niels
Lyhne – Jens
Peter Jacobsen
“No se imaginaba el amor como una llama eternamente flameante y vivaz que con su fulgor intenso y vacilante iluminaría todos y cada uno de los pliegues apacibles de la vida y que, por arte de magia, engrandecería todas las cosas y las haría parecer más extrañas de lo que en realidad eran; para él, el amor era más bien como la brasa que arde quedamente, que desde su lecho de cenizas emite un calor duradero y que, en el suave crepúsculo, olvida dulcemente lo lejano, acercando doblemente lo cercano y hogareño”
Niels
Lyhne – Jens
Peter Jacobsen
“los niños no son capaces de contentarse con algo indefinido o indeciso, sino que por un instinto de conservación innato siempre exigen un sí o un no inequívocos, una postura a favor o en contra, para que puedan saber qué camino tomar con su odio o su amor a cuestas”
Niels
Lyhne – Jens
Peter Jacobsen
“certe volte per andare avanti bisogna fare un passo indietro. Sempre se hai l'umiltà di riconoscerlo”
Le otto
montagne – Paolo
Cognetti
“dedicarem totes les nostres energies, tot el nostre talent, a empènyer una gran roca muntanya amunt. La roca és la veritat que els grans homes coneixen per instint, i la muntanya és l'estupidesa de la humanitat”
El
quadern daurat – Doris Lessing
“M'envaïa una embriaguesa tan perillosament deliciosa, que em sentia capaç d'enlairar-me de cop de les escales i pujar fins a les estrelles, impulsada per la sola força de la meva pròpia borratxera. I l'embriaguesa, cosa que ja sabia aleshores, era el vertigen de les infinites possibilitats, del perill, del secret, horrible i esgarrifós batec de la guerra mateixa, de la mort que tots desitjàvem, per als altres i per a nosaltres mateixos”
El
quadern daurat – Doris Lessing
“el més lamentable d'aquella època és que res no era desastrós. Tot era equivocat, lleig, desafortunat i tenyit de cinisme, però res no era tràgic, no hi havia moments que poguessin canviar res ni ningú. De tant en tant, es produïa un llampec emocional que il·luminava un panorama d'amargor individual, i tot seguit..., seguíem ballant”
El
quadern daurat – Doris Lessing