“los afectos y las emociones dominan la comunicación. En contraste con la racionalidad, son muy variables en el tiempo. Desestabilizan la vida. La confianza, las promesas y la responsabilidad también són prácticas que requieren tiempo. Se extienden desde el presente al futuro. Todo lo que estabiliza la vida humana requiere tiempo”
No-cosas
– Byung-Chul
Han
“Hoy nos encontramos en la transición de la era de las cosas a la era de las no-cosas. Es la información, no las cosas, la que determina el mundo en que vivimos. Ya no habitamos la tierra y el cielo, sino Google Earth y la nube. El mundo se torna cada vez más intangible, nublado y espectral. Nada es sólido y tangible”
No-cosas
– Byung-Chul
Han
 |
©
Bocins Literaris
|
“quina música més trista! Semblava acompanyar el trepig del ramat, les bèsties de càrrega, que avançaven arrossegant-se, esllomades! I una altra jornada de treball acabada! Realment les jornades eren molt llargues i començaven altra vegada massa sovint. A penes tenien temps d'omplir-se el ventrell i pair el menjar al llit, que ja havia sortit el sol i havien de tornar a junyir-se el jou de la misèria”
La
taverna – Émile
Zola
“No, ningú no volia saber res d'ella. I aquest desdeny li incrementava la sensació de vergonya. Va baixar una vegada més cap a l'hospital i va pujar cap als escorxadors. Era el seu darrer passeig, des dels patis ensangonats on es mataven bèsties fins a les sales pàl·lides on la mort enrigidia les persones dins de llençols de ningú. Entre els dos llocs havia rodat la seva vida”
La
taverna – Émile
Zola
“El sentien grunyir insults ferotges contra les seves mans. Altres vegades el veien guaitant absort durant hores aquelles mans de continu agitades, contemplant els seus salts de granota, sense dir res, ja sense enfadar-de, fent semblant de rumiar quin mecanisme interior podia fer que es belluguessin d'aquella manera; i, una nit, la Gervaise l'havia trobat així, amb dues grans llàgrimes que se li escolaven per les galtes apergaminades de borratxo”
La
taverna – Émile
Zola
“el cap li rodava i les cames li feien figa sota aquell llenç desmesurat de cel gris estès damunt d'un espai tan vast. El crepuscle tenia aquell color groc brut dels crepuscles parisencs, un color que fa venir ganes de morir a l'acte, de tan lletja que sembla la vida als carrers”
La
taverna – Émile
Zola
“l'avi Bru, aquell pobre vell que deixaven morir perquè ja no podia aguantar una eina, era com un gos per a ella, una bèstia que ja no servia, una béstia de la qual ni els escorxadors no volien comprar ni la pell ni el greix. Se li encongia el cor de saber que era sempre allà, a l'altre costat del corredor, abandonat de Déu i dels homes, alimentant-se només d'ell mateix, regressant a la mida d'una criatura, arrugat i ressec com les taronges que es tornen com cotnes a la lleixa de la xemeneia”
La
taverna – Émile
Zola
“Al llarg del corredor, hi havia un silenci de mort, i els murs sonaven buits, com panxes botides de fam. De tant en tant se sentien simfonies de llàgrimes femenines, gemecs de criatures afamades, famílies que s'esbatussaven per enganyar la gana. Hi havia una rampa generalitzada a tots els ganyots, els maxil·lars es desencaixaven de tant badallar de gana; els pits s'enfonsaven de tan buits, de només respirar aquell aire on les mateixes mosques s'haurien mort, de tan poc nutritiu que era”
La
taverna – Émile
Zola
“La brutícia era fins i tot un niu càlid on jeia a gust. Deixar que les coses es malmetessin, esperar que la pols embossés els forats i ho recobrís tot amb una mena de vellut, sentir que la casa s'anava desfent al seu voltant amb l'embotornament de la peresa, tot això era una autèntica voluptuositat que l'embriagava”
La
taverna – Émile
Zola
“Ell l'havia agafada i ara no la volia
deixar estar. La Gervaise es deixava fer, atordida pel lleuger mareig que li
venia del munt de roba, però que sense la pudor del vi de l'alè d'en Coupeau li
repugnés. I el petó llarg a la boca que es van fer, enmig de les brutícies de
l'ofici, va ser com una primera caiguda en la lenta degradació de les seves
vides”
La
taverna – Émile
Zola
 |
©
Bocins Literaris
|
“Es desfila sense nusos
i es fon, la nit; mentrestant
s'adorm el món”
Quan
escampi – Borís
Pastenak
 |
©
Bocins Literaris
|
“salvi el meu amor propi, el meu honor, el meu nom i cognom…, i salvi'm d'aquest malvat, d'aquest home depravat… És un altre home, Excel·lència, i jo també sóc un altre; ell segueix el seu camí, i jo, el meu; de debò, Excel·lència, jo segueixo el meu, i això és així. No puc assemblar-me a ell; posi-hi remei, faci el favor, ordeni que hi posin remei, i que acabin aquesta suplantació impia i arbitrària...”
El
doble – Fiódor
Dostoievski
“Cregui'm, és només per necessitat que em veig forçat a establir aquest diàleg amb vostè, i per això, abans que res, voldria que considerés aquesta gestió meva no pas com un fruit de la intenció deliberada d'ultratjar-lo, benvolgut senyor, sinó com una conseqüència inevitable de les circumstàncies que ens uneixen”
El
doble – Fiódor
Dostoievski
“Però això no es fa, senyora meva, en realitat no es fa, això, ja que hi som! Això no es fa, està prohibit per la llei i tot endur-se una donzella honrada i innocent sense el consentiment dels pares! Perquè, ben pensat…, ¿per què, per quin motiu m'ho demana, i quina falta li fa? Al cap i a la fi, si et cases amb qui correspon, amb aquell que el destí ha triat per a tu, s'ha acabat el problema. I jo sóc un empleat públic i podria perdre la plaça per una cosa d'aquestes! Per si no ho sap!”
El
doble – Fiódor
Dostoievski
“fins i tot les persones honrades, que tenen una manera de pensar autènticament noble i, sobretot, són posseïdores d'un caràcter franc i obert, es desvien dels interessos de persones nobles i s'adhereixen amb les millors qualitats dels seus cors a la perniciosa corrupció que, per desgràcia, s'ha propagat amb tanta virulència i tantes insídies en els temps difícils i immorals en què vivim”
El
doble – Fiódor
Dostoievski
“Era un home com qualsevol altre, un home com tothom, d'aspecte decent, com totes les persones decents, i potser tenia algunes virtuts, qui sap si importants i tot. En una paraula, era un home normal i corrent. Al senyor Goliadkin, no li suscitava ni odi, ni enemistat, ni tan sols una lleugera antipatia, sinó més aviat tot el contrari. Tot i així- i aquesta és la clau del cas- , per res del món, per cap tresor del món, voldria trobar-se'l”
El
doble – Fiódor
Dostoievski
“Allà ho exigeixen, això, i també t'exigeixen que sàpigues fer jocs de paraules… i que sàpigues dir bagatel·les perfumades a les dames…, t'exigeixen tot això. I jo no n'he après, Krestian Ivànovitx; d'aquestes martingales, no n'he après. No he tingut temps. Sóc un home humil, gens refinat, i no en sé, de brillar. En això, Krestian Ivànovitx, deposo les armes; em rendeixo”
El
doble – Fiódor
Dostoievski
 |
©
Bocins Literaris
|
“En los dormidos labios del viejo se ha posado, como una mariposa, una sonrisa: la idea que aleteaba en su corazón cuando le envolvió el sueño:
<<¡Grande, la vida!>>”
La
sonrisa etrusca – José Luís Sampedro
“La madera y el verdor, la raíz y la sangre, el viejo y el niño avanzan compañeros, como sobre un camino, por ese tiempo que les está uniendo. Ambos hombro con hombro, en extremos opuestos de la vida, mientras la luna se mueve acariciándoles, entre el remoto girar de las estrellas”
La
sonrisa etrusca – José Luís Sampedro