“Cerquem, doncs, com podrà l'ànima caminar sempre a pas igual i saludable, com podrà estar en pau amb ella mateixa, contemplar les seves coses amb joia, i amb una joia no interrompuda, ans romanent en situació plàcida sense aixecar-se mai ni deprimir-se; això serà la tranquil·litat”
La providència / La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca
“per bé que sembli ésser molt diversa la vida de cada home, fet i comptat, tot es redueix a una cosa: moridors, rebem coses moridores. ¿Per què ens indignem, doncs? ¿Per què ens queixem? Per això hem nascut. Serveixi's la natura al seu albir dels cossos que ella ha format: nosaltres, contents en totes les coses i sempre magnànims, pensem que no mor res que sigui nostre”
La providència / La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca
“¿Per on podré saber el teu coratge per suportar la pobresa, si sobreïxes de riqueses? ¿Per on podré saber la teva constància a sofrir la infàmia, la ignomínia i l'odi del poble, si envelleixes entre aplaudiments i el poble se sent inesmenablement propens a retre't honorança? ¿Com sabré amb quina equanimitat sofriràs la mort dels teus fills, si veus amb vida tots els que et nasqueren? Prou t'he sentit com consolaves els altres: llavors veuria si et sabries conhortar tu mateix, si ni un plany no et permetries”
La providència / La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca
 |
©
Bocins Literaris
|
“Quan cap paraula
ens pugui consolar
haurà passat la vida”
L'hivern de les paraules - Joan Buixeda
 |
©
Bocins Literaris
|
“una vez se abría la grieta, como si una continua filtración de arena hubiese producido el súbito y leve temblor de un edificio en sus cimientos, acaso sin más consecuencia que la caída de un adorno, la vida dejaba de ser un confuso tambalearse de una iluminación en otra, una serie de claros incomunicados en un bosque tropical, y se transformaba en un paisaje llano, yermo y más bien limitado con algunos hitos inolvidables, algo bastante parecido a un pantano donde, en una distancia de kilómetros, sola una zanja o una valla rota aparecen de vez en cuanto y las aspas de un molino giran el día entero ante el embate de un viento incansable”
Una chica en invierno - Philip Larkin
“Y, entretanto, se prolongaba el invierno. No era romántico ni pintoresco. La nieve, que en el campo tenía belleza, en la ciudad ya había envejecido. En pocos días las pisadas la habían convertido en un polvo marrón que las palas habían acumulado junto a las alcantarillas. Allí donde seguía incólume (en los edificios quemados, en los depósitos y los barracones del ferrocarril) volvía el paisaje aún más empañado y desolador”
Una chica en invierno - Philip Larkin
“era fácil imaginársela diez años más tarde, más marchita, más quebradiza, con las venas más visibles en los dorsos de las manos, quizá con gafas sin montura y, no obstante, sentada allí en zapatillas; en otros momentos parecía simplemente una niña demasiado grande. Estaba pasando de la torpeza juvenil a lo grotesco de la edad, y en ningún punto iba a tocar la elegancia de la madurez”
Una chica en invierno - Philip Larkin
“Aunque quería volver a su vida, le habría gustado pasar allí unos días más para contemplar la serena procesión de atardeceres, de comidas en la mesa oscura, de cestas con frutas de invernadero que los vecinos dejaban en el umbral de la puerta con una nota, de visiones del río fluyendo hacia el sur. Ahora que era demasiado tarde, sentía que en ningún momento había prestado atención a lo importante”
Una chica en invierno - Philip Larkin
“supón que por casualidad hubieras dado con alguien que te gustara de verdad. Alguien que pareciera comprender lo que le contaras. ¿Entiendes lo que quiero decir? ¿No habría sido maravilloso poder confiarle todo y al mismo tiempo estar segura de que nunca..., de que siempre seguiría estando lejos?”
Una chica en invierno - Philip Larkin
“¿Qué le estaba ocurriendo? Sus sentimientos parecían una bandada de pájaros que, en pleno vuelo de un extremo a otro de un campo cultivado, se detuvieran en el aire, temblando, equidistantes, para volver atrás como una bandera agitada por el viento. ¿Había vivido acaso últimamente alguna emoción mayor que la de recibir esa carta?”
Una chica en invierno - Philip Larkin
“había llegado a Inglaterra por primera vez una mañana serena y calurosa; y no por casualidad, pues el día había sido apenas uno de una serie que se prolongaría al menos una semana. Cada cual parecía más diáfano que el anterior, como si en su lenta acumulación de hondura y placidez fueran avanzando hacia la perfección. El cielo era de un azul profundo, como enriquecido por la carga inagotable de los veranos precedentes”
Una chica en invierno - Philip Larkin
 |
©
Bocins Literaris
|
“I l'adéu, com un os,
un os petit, creuat brutalment a la
gola.
Ja saps que ha arribat l'hora d'anar
dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant,
concretant
l'esperança. Un afer ben trist i
necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb
tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han
estimat més,
il·lusions que ja no es poden
realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament
tard...
Anar, ja reduint, limitant els afanys,
ja les il·lusions en una cosa sola...
Adéu, adéu, adéu”
Obra completa I - Vicent Andrés Estellés
“No et diré <<Anem ací>>.
No et diré <<Anem allà>>.
Només et diré <<Anem>>.
Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he dir això només:
<<Anem>>.
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo
clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes- jo em riuré- estaràs
nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la
teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de
riure”
Obra completa I - Vicent Andrés Estellés
“La vida cada dia ens ofereix
problemes.
No és possible resoldre'ls. Sempre en
queden alguns
que no es poden resoldre. I es van
acumulant.
Residus de problemes. Uns tristíssims
residus.
No és possible agafar el cor tal com
s'agafa
el melic i amb un dit traure aqueixos
residus.
I cada dia augmenten i es van
descomponent.
I no és que estiguem trists. Ni és que
estiguem amargs.
És això”
Obra completa I - Vicent Andrés Estellés
“He perdut el costum de les coses
amables;
ja se sap el que són les coses
d'aquest món…
He perdut el costum, no sé on les he
deixades,
és possible al cafè, és possible en un
banc
d'un passeig qualsevol, és possible,
és possible…
Vaja vostè a saber. Ara, però és de
nit
i francament no són d'hores d'anar
buscant
coses amables, coses tendres”
Obra completa I - Vicent Andrés Estellés
 |
©
Bocins Literaris
|
“soy un hombre vil de alma y espíritu, pero pregunte a cualquier canalla, no ya a un hombre vil, con quién prefiere tener trato: ¿con otro canalla como él o con un hombre extraordinario noble como usted, mi sincero príncipe? Responderá que con un hombre noble, y ¡ahí se ve la grandeza de la virtud!”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
“Cuando no te tengo delante, Lev Nikoláievich, enseguida siento odio por ti. En estos tres meses que llevo sin verte te he detestado a cada instante. ¡Habría cogido y te habría envenenado con lo que fuera! Ya lo ves. Ahora, no llevas aquí ni un cuarto de hora y todo mi rencor desaparece, y eres una persona tan querida para mí como lo eras antes. Quédate un poco más aquí conmigo...”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
“A un ruso le es muy fácil hacerse ateo, más fácil que a ningún otro habitante del planeta. Y los nuestros no solo se vuelven ateos, sino que de hecho creen en el ateísmo como en una nueva fe, sin caer en la cuenta en ningún momento de que han pasado a no creer en nada”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
“el amigo de la humanidad, sin unos sólidos fundamentos morales, resulta un caníbal para los demás hombres, por no hablar ya de su vanidad; prueben a herir, si no, la vanidad de alguno de esos incontables amigos de la humanidad, y verán qué pronto se muestra dispuesto a prender fuego al mundo por los cuatro costados, con tal de obtener una mezquina venganza”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
“había sentido un deseo irresistible de dejarlo todo, de volver atrás, al lugar de donde había partido, o más allá, a tierras lejanas, de marcharse en ese mismo instante, sin despedirse de nadie. Presentía que, si seguía allí aunque solo fueran unos días, quedaría irremisiblemente atrapado en ese mundo”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
“¡Nadie vale aquí lo que un dedo meñique suyo, ni su inteligencia, ni su corazón! ¡Es usted más honrado que nadie, más noble que nadie, mejor, más bondadoso, más inteligente que nadie! Aquí no hay nadie digno de agacharse a recoger un pañuelo que deje usted caer... ¿Por qué se humilla y rebaja de ese modo? ¿Por qué deforma todo lo que lleva dentro? ¿A qué se debe esa falta de orgullo?”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
“sabemos que, si no nos asiste el derecho jurídico, sí nos ampara, en cambio, el derecho humano, el derecho natural, el derecho del sentido común y de la voz de la conciencia, y, aunque este derecho nuestro no conste en ninguno de esos putrefactos códigos humanos, el hombre noble y honrado, que viene a ser lo mismo que el hombre juicioso, tiene la obligación de seguir siendo noble y honrado incluso en los aspectos que no figuran en los códigos. Por eso estamos aquí, sin temor de que nos expulsen”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
“en toda idea humana novedosa o genial, o sencillamente en toda idea seria, nacida en la cabeza de alguien, siempre hay algún elemento que resulta imposible transmitir a los demás, aunque redactemos tomos enteros o nos pasemos treinta y cinco años intentando explicar nuestras concepciones. Siempre hay algo que se niega a salir”
El idiota - Fiódor M. Dostoievski
 |
©
Bocins Literaris
|
“Som el que fem de la nostra llibertat i hem de triar”
Els ullastres de Manhattan - Ponç Pons
 |
©
Bocins Literaris
|
“potser la felicitat consisteix a adaptar les il·lusions de sentit de la vida personals a les il·lusions col·lectives predominants. Mentre el meu discurs personal estigui en la línia del discurs de la gent que m'envolta, em puc autoconvèncer que la meva vida té sentit i trobar felicitat en aquesta convicció.
Es tracta d'una conclusió bastant
depriment. ¿Realment la felicitat depèn d'un autoengany?”
Sàpiens - Yuval Noah Harari
“El veritable origen del patiment és la recerca inacabable i absurda de sensacions efímeres, cosa que fa que estiguem en un estat permanent de tensió, inquietud i insatisfacció. A causa d'aquesta recerca, la ment no està mai satisfeta. Ni tan sols quan experimentem plaer està satisfeta, perquè té por que la sensació desaparegui de seguida i frisa perquè continuï i creixi”
Sàpiens - Yuval Noah Harari
“L'escriptura va néixer com a serventa de la consciència humana, però a poc a poc s'ha anat convertint en el seu amo. Als nostres ordinadors els costa entendre com parla, sent i somia l'Homo sapiens. De manera que estem ensenyant l'Homo sapiens a parlar, sentir i somiar en el llenguatge dels números, que els ordinadors poden entendre”
Sàpiens - Yuval Noah Harari
“les dinàmiques de la història no van dirigides a millorar el benestar dels humans. No hi ha cap motiu per pensar que les cultures que prosperen més de la història són necessàriament les millors per a l'Homo sapiens. Igual que l'evolució, la història deixa de banda la felicitat dels organismes. I els humans, al seu torn, normalment són massa ignorants i febles per influir en el curs de la història en benefici propi”
Sàpiens - Yuval Noah Harari
“els nostres conceptes de natural i antinatural no provenen de la biologia, sinó de la teologia cristiana. El significat teològic de natural és 'd'acord amb les intencions del Déu que va crear la naturalesa'. Els teòlegs cristians van argumentar que Déu va crear el cos humà de manera que cada membre i cada òrgan complissin un objectiu concret. Si utilitzem els nostres membres i els nostres òrgans amb l'objectiu previst per Déu, l'activitat que fem és natural. Utilitzar-los d'una manera no prevista per Déu és antinatural. Però l'evolució no en té cap, d'objectiu”
Sàpiens - Yuval Noah Harari
“La majoria dels grans depredadors del planeta són criatures majestuoses. Els milions d'anys de domini les han omplert de seguretat. El sàpiens, per contra, és més aviat com el dictador d'una república bananera. Atès que fa molt poc temps érem els més desvalguts de la sabana, estem plens de pors i angoixes respecte a la posició que ocupem, cosa que ens fa doblement cruels i perillosos. Moltes catàstrofes històriques, des de les guerres devastadores fins als desastres ecològics, deriven d'aquest salt precipitat”
Sàpiens - Yuval Noah Harari
 |
©
Bocins Literaris
|
“Hemos alcanzado el punto más alto de la civilización. Solo nos queda caer”
Un verdor terrible - Benjamín Labatut
“A medida que la nube se empozaba en las trincheras, cientos de hombres se desplomaron convulsionando, ahogándose en sus propias flemas, con mocos amarillos burbujeando en su boca, su piel azulada por la falta de oxígeno. <<Los meteorólogos tenían razón. Era un día hermoso, el sol brillaba. Donde había pasto, resplandecía verde. Debiéramos haber estado yendo a un pícnic, no haciendo la que íbamos a hacer>>, escribió Willi Siebert, uno de los soldados que abrió parte de los seis mil cilindros de gas cloro”
Un verdor terrible - Benjamín Labatut
 |
©
Bocins Literaris
|
“som éssers sense forma, criatures només mig fetes, si algú més assenyat, millor que nosaltres, més estimable (com hauria de ser un amic), no ens dóna ajut per perfeccionar la nostra naturalesa feble i defectuosa”
Frankestein - Mary Shelley
“Tothom odia els desgraciats. Com dec ser jo odiat, doncs, que sóc el més miserable de tots els éssers vius! No obstant això, tu, el meu creador, em detestes i em menystens a mi, la teva criatura, a la qual el teu art va lligar-te amb llaços que només la teva aniquilació o la meva pot trencar. El teu propòsit és matar-me. Com goses jugar així amb la vida?”
Frankestein - Mary Shelley
“Per què l'home fa ostentació de tenir una sensibilitat superior a la dels animals, si això només el fa ser un ésser més necessitat? Si els nostres impulsos fossin només la gana, la set i el desig, seríem gairebé lliures; però cada vent que bufa, qualsevol paraula casual o la imatge que aquesta paraula ens pot transmetre ens commou”
Frankestein - Mary Shelley
“Un ésser humà que persegueix la perfecció sempre hauria de conservar la ment en calma i no permetre que la passió o un desig transitori destorbessin la seva tranquil·litat. No crec que la persecució del saber sigui una excepció a aquesta regla. Si l'estudi al qual t'apliques tendeix a afeblir els teus afectes, a destruir el teu gust pels plaers senzills en els quals no hi pot haver cap impuresa, aleshores aquest estudi és il·lícit, és a dir, no és convenient per a la ment humana”
Frankestein- Mary Shelley
 |
©
Bocins Literaris
|
“Si estiguéssim obligats a estimar totes les persones que ens agraden, en el fons seria bastant terrible”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“trobava tant a faltar la senyora de Guermantes que em costava respirar: era com si una part del meu pit hagués estat seccionat per un anatomista hàbil, extreta i substituïda per una part igual de sofriment immaterial, per un equivalent de nostàlgia i d'amor. I els punts de sutura ja poden haver estat ben fets, es viu força incòmode quan l'enyor d'un ésser substitueix les vísceres, sembla que ocupi més lloc que elles, es nota perpètuament i a més, quina ambigüitat veure's obligat a pensar una part del nostre cos!”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“el que sentim, com que sempre estem decidits a amagar-ho, mai no hem pensat en la manera com ho expressaríem. I tot d'una, hi ha en nosaltres una bèstia immunda i desconeguda que es deixa sentir i l'accent de la qual, de vegades, pot anar fins a fer tanta por a qui rep aquesta confidència involuntària, el·líptica i quasi irresistible del nostre defecte o el nostre vici, com faria la confessió de sobte indirectament i estranyament proferida per un criminal que no pot evitar reconèixer un assassinat del qual ignoràvem que fos culpable”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“Els poetes pretenen que per un moment retrobem el que havíem estat antany, entrant en tal casa, en tal jardí on havíem viscut de joves. Es tracta de pelegrinatges força atzarosos a conseqüència dels quals podem comptar tantes decepcions com èxits. Els llocs fixos, contemporanis d'anys diferents, val més trobar-los en nosaltres mateixos”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“aquella esperança que la seva amant tornaria li donava el coratge de perseverar en la ruptura, com la creença que podrem tornar vius del combat ajuda a afrontar la mort. I com que el costum és, de totes les plantes humanes, aquella que necessita menys de sòl nutritiu per viure i és la primera que apareix sobre el roc en aparença més desolat, potser practicant primer la ruptura per simulació, acabaria acostumant-s'hi sincerament”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“una persona no és, com jo m'havia pensat, clara i immòbil davant de nosaltres amb les seves qualitats, els seus defectes, els seus projectes, les seves intencions de cara a nosaltres (com un jardí que mirem, amb totes les seves platabandes, a través d'una reixa), sinó que és una ombra on mai no podrem penetrar, per a la qual no existeix coneixement directe, un tema sobre el qual ens fem creences nombroses amb l'ajut de les paraules i fins i tot d'accions, les quals, les unes i les altres, no ens donen sinó informacions insuficients i d'altra banda contradictòries, una ombra on ens podem imaginar adesiara, amb idèntica versemblança, que hi brillen l'odi i l'amor”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
“Cultivem begònies, esporguem els teixos, a falta d'altra cosa, perquè els teixos i les begònies es deixen fer. Però ens estimaríem més donar el nostre temps a un arbust humà, si estiguéssim segurs que valdria la pena. Tota la qüestió és aquí; vostè es deu conèixer una mica. Val la pena, vostè, o no?”
El cantó de Guermantes I - Marcel Proust
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La música de los números primos
“Aunque los matemáticos son como corredores de una
carrera de relevos que pasan el testigo de una generación a otra, anhelan
siempre la gloria individual que recibirán pasando los primeros por la línea de
meta: la investigación matemática es un difícil acto de equilibrio entre la
necesidad de colaborar en proyectos que pueden mantenerse durante siglos y el
deseo de inmortalidad”
La música de los números primos - Marcus du Sautoy
“Para Hardy, la demostración la era todo. Una vez, hablando con Bertrand Russell en el comedor del Trinity College, dijo: <<Si yo consiguiera demostrar con la lógica que tú morirás dentro de cinco minutos, estaría consternado por tu muerte inminente, pero mi dolor quedaría muy mitigado por el placer de la demostración>>”
La música de los números primos - Marcus du Sautoy
“Las matemáticas son una pirámide en la que cada generación edifica sobre lo realizado por la que la precedió sin necesidad de temer ningún hundimiento. Es esta indestructibilidad lo que hace tan apasionante el hecho de ser matemático: para ninguna otra ciencia se puede afirmar que lo que establecieron los antiguos griegos continúa siendo cierto”
La música de los números primos - Marcus Du Satoy
 |
©
Bocins Literaris
|
“Tinc el privilegi de saber això, ara, sobre nosaltres. Cap de nosaltres, de fet, sent res per ningú. Tot és fingiment”
Lanny - Max Porter
 |
©
Bocins Literaris
|
“seguir una espurna amb la mirada;
i
desconèixer incessantment
alguna cosa
important”
Instant - Wislawa Szymborska
“Són dos
quarts de deu en l'hora local.
Tot és al
seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall
hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda,
com una senda, de sempre per sempre.
El bosc
sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt
uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.
Miris on
miris, hi regna l'instant.
Un
d'aquells terrenals instants
que
s'implora que durin”
Instant - Wislawa Szymborska
“Per causes
no clarificades,
en
circumstàncies desconegudes,
l'Ésser
ideal deixà de bastar-se a si mateix.
Podria
haver durat i durat sens fi,
desbastat
de les tenebres, forjat de la claror,
en els seus
jardins somnolents per sobre del món.
Per què
diantre començà a buscar emocions
en les
males companyies de la matèria?”
Instant - Wislawa Szymborska
 |
©
Bocins Literaris
|
“els dies de la monarquia masculina s'estan acabant i els dies de la democràcia humana comencen”
El món de l'home - Charlotte Perkins Gilman
“No hem d'esperar que els infants mostrin, amb una precocitat danyosa, sentiments que no haurien d'experimentar mai fins que no arribessin a certa edat. Els cadells de gat juguen a esports de gat- junts, gatets i gatetes-, però les gatetes no juguen a ser mares!”
El món de l'home - Charlotte Perkins Gilman
“el que durant tot aquest temps hem anomenat <<naturalesa humana>> i menyspreat era en gran part només de naturalesa masculina. El que hem anomenat <<masculí>> i admirat era en gran part humà i s'hauria d'haver aplicat a ambdós sexes. El que hem anomenat <<femení>> i condemnat també era en gran part humà i aplicable a tots dos”
El món de l'home - Charlotte Perkins Gilman