“-Miri-
se'm va acudir-, la lectura dels mapes ha espatllat la gent. Allí tot és llis i
pla, i quan han assenyalat els quatre punts cardinals, els sembla que ja està
tot dit. Però un país no és pas un atles. Té muntanyes i precipicis. Ha de
tocar també amb alguna cosa per dalt i per baix.
-
Mmm...- reflexionà el meu amic-. Té raó. Amb què podria limitar Rússia per
aquests dos costats?- De sobte el malalt semblava un nen.
-
Vostè ho sap- vaig exclamar.
-
Potser amb Déu?”
Històries
del bon Déu – Rainer
M. Rilke
Històries
del bon Déu – Rainer
M. Rilke
 |
©
Bocins Literaris
|
“Personalment, tinc el mateix valor que tenia quan ningú no volia saber res de mi. El que ara em confon és que ara vulguin saber-ne. És evident que no soc jo la persona que valoren, perquè jo soc el mateix d'abans. Això vol dir que em valoren en virtut d'alguna altra cosa, alguna cosa que no té res a veure amb mi, alguna cosa que no soc jo! ¿T'he de dir què és aquesta cosa? Doncs, el reconeixement que he rebut. Però aquest reconeixement no soc jo, sinó quelcom que pensen els altres”
Martin
Eden – Jack
London
“tant els membres de la seva pròpia classe com els de la classe de Ruth, orientaven les seves vides mesquines i insignificants d'acord amb fórmules mesquines i insignificants: ramats de bens que pasturaven tots junts i que regien les seves vides a través de les opinions dels altres, persones que no assolien el nivell d'éssers humans ni vivien realment la vida per culpa d'unes fórmules infantils de les quals eren esclaus”
Martin
Eden – Jack
London
“Era l'esperit fugisser de la poesia
allò que ell sentia i buscava, però que no podia copsar: una mena de claror,
una estela de vapor càlid, un rastre de llum, sempre fora del seu abast, per bé
que de tant en tant podia albirar-ne retalls i trenar-los formant frases que es
quedaven retenint al seu cervell amb notes obsessives o bé s'arrossegaven a
través de les seves visions com una alenada boirosa de bellesa mai contemplada.
Era desconcertant”
Martin
Eden – Jack
London
“¿què en vol fer de la fama, vostè, la darrera de les coses efímeres? Si l'aconseguís, en restaria enverinat. Vostè és un ésser massa senzill, massa elemental, massa racional, li ho ben asseguro, per prosperar en aquest poti-poti. Tant de bo que mai no vengui ni una sola línia a cap revista! No serveixi a cap més amo que a la Bellesa. Serveixi-la i maleeixi la multitud!”
Martin
Eden – Jack
London
“Els sants del cel… ¿podien ser altra cosa que bons i purs? No tenien cap mèrit. Però els sants que estaven enfonsats en el llot… ah, quina perdurable meravella! Això era el que feia la vida digna de ser viscuda: veure la grandesa moral emergint dels podrimeners de la iniquitat, aixecar-se'n i veure d'un primer cop d'ull la bellesa, feble i llunyana, a través d'ulls plens de llim, descobrir que de la debilitat, la fragilitat, el vici, tota la brutalitat abismal, surt la força, la veritat, les grans qualitats de l'esperit...”
Martin
Eden – Jack
London
“Si almenys li haguessin escrit una línia, una sola línia personal, juntament amb totes les altres notes de rebuig, ja hauria estat content. Però no hi havia cap editor que hagués demostrat aquella prova d'existència, cosa que li permetria concloure que a l'altre extrem no hi havia éssers humans amb sentiments, sinó únicament peces d'una màquina, perfectament untades i que funcionaven d'allò més bé”
Martin
Eden – Jack
London
“Desitjava glorificar els que anaven al darrere d'esperances perdudes, els enamorats de coses impossibles, els gegants que lluitaven fins a perdre l'alè, enmig del terror i de la tragèdia, fent cruixir la vida amb la força dels seus afanys. Però les històries que publicaven les revistes semblaven destinades a glorificar els senyors Butlers, els sòrdids perseguidors del dòlar i les descripcions anodines dels amors insignificants d'homenets i donetes immersos en la vulgaritat. ¿Potser perquè els editors de les revistes també eren vulgars?, es preguntava. ¿O era que a aquells escriptors i a aquells editors els feia por la vida?”
Martin
Eden – Jack
London
“Trobar feina! Anar a treballar! Mentre sentia la seva germana, anava pensant: pobres, estúpids esclaus! No era estrany que el món fos dels més forts. Els esclaus estaven obsessionats per la pròpia esclavitud. Per a ells, el treball era el fetitxe d'or davant del qual s'humiliaven i que adoraven”
Martin
Eden – Jack
London
 |
©
Bocins Literaris
|
“Les paraules són clams de pledejants
per les penes dels que les fan servir,
aèries hereves d'alegries
que no han fet testament, pobres
respirs
d'oradors de misèries. Deixem-les
desfogar!
Per més que allò que diguin sigui
inútil,
almenys deixen el cor alleugerit”
Ricard III - William Shakespeare
 |
©
Bocins Literaris
|
“I què? Segurament que ell tampoc no l'hauria triada a ella. Però allà eren tots dos i l'Olive es va imaginar dos talls de formatge de Gruyère estampits l'un contra l'altre, i els forats que aportava cadascun d'ells a aquella unió eren els bocins d'un mateix que la vida els havia anant prenent”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“No hi ha haver resposta i ella va notar una rabior a les entranyes i la punxada violenta d'una estella antiga d'amargor que duia clavada al més profund… Com la fastiguejava aquell dolor tan concret i tan conegut: un pes que era com un riu de plata tèrbola, densa, negra i deslluïda, que se li escampava pel cos i que tot ho arrasava, que apagava els llums de Nadal i els fanals del carrer, que embrutava la neu verge i que matava l'encant de les coses boniques. Tot a passeig”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“I ella, cada matí, vinga passejar-se amunt i avall tot al llarg del riu mentre tornava la primavera; ai, la primavera, arrauxada i ridícula, la primavera que feia esclatar altre cop les seves poncelles; i el que ara no suportava era pensar que, durants molts i molts anys, però molts, allò l'havia fet feliç. No s'havia imaginat mai que un dia es tornaria immune a la bellesa del món, però vet aquí que aquell dia havia arribat”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“Estava fins al capdamunt d'aquells brots tendres d'esperança que sorgien tots gemats al seu interior. Quina història més espantosa la d'aquell home que, després de passar-se una hora amunt i avall del Golden Gate plorant, es va llançar daltabaix del pont- i va sobreviure-, i que després havia dit que, si algú s'hagués aturat per demanar-li per què plorava, no s'hi hauria llançat”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“Li volia dir: No saps l'alegria que tinc de veure't, fill. Però no va dir res i ell tampoc. Es van estar asseguts l'un al costat de l'altre una llarga estona. Hauria segut en un pati de ciment a qualsevol lloc del món només per tenir el que tenia aleshores: el seu fill, aquella boia resplendent que capcinejava a la badia de les seves pors i temors muts”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“si la doctora Sue ha de viure tan a la vora de l'Olive, no hi ha cap motiu pel qual l'Olive no hi pugui anar de tant en tant a fer desaparèixer una cosa per aquí, una cosa per allà…, més que res perquè la doctora no deixi de dubtar d'ella mateixa. Més que res per l'emoció d'un sotraguet de tant en tant. Perquè a en Christopher no li provaria viure amb una dona que es pensa que ho sap tot. No hi ha ningú que ho sàpiga tot... i ningú s'ho hauria de pensar”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“era més aviat exasperant, sobretot per la perseverança amb què mantenia pura i incòlume la seva ingenuïtat, com si la vida fos ben bé el que ens vol fer creure un catàleg dels grans magatzems Sears: tots passejant per aquí i per allà amb un somriure esplendorós a la cara”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“ara encara es lleva d'hora i recorda que el matí sempre havia estat el seu moment preferit, una mica com si el món fos un secret només seu: la remor sorda dels pneumàtics sota els seus peus i la claror que anava vencent la boirina matinal, la vista breu de la badia a la dreta i després els pins alts i esvelts, i ell, que gairebé sempre conduïa amb la finestreta mig oberta perquè li encantava la sentida dels pins i l'alè salabrós del mar”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout