 |
©
Bocins Literaris
|
“I és d'aquesta manera, amb una barreja de reserva i d'audàcia, de submissió i de revolta curosament concertades, d'exigència extrema i de concessions prudents, que finalment m'he acceptat a mi mateix”
Memòries
d’Adrià – Marguerite
Yourcenar
“Els nostres minsos esforços per millorar la condició humana serien continuats de qualsevol manera pels nostres successors; la llavor de l'error i de la ruïna, continguda fins i tot en el bé, creixeria, per contra, monstruosament en el transcurs dels segles. El món, cansat de nosaltres, es buscaria altres amos; el que ens ha semblat sensat a nosaltres, els semblarà insípid, i abominable el que ens ha semblat bell. Com l'iniciat mitraic, la raça humana potser té necessitat del bany de sang i del pas periòdic per la fossa fúnebre”
Memòries
d’Adrià – Marguerite
Yourcenar
“sabia que el bé igual que el mal és qüestió de rutina, que el que és temporal es prolonga i el que és extern s'infiltra a dins, i també que la màscara, a la llarga, es converteix en cara. Si l'odi, l'estultícia, el deliri tenen efectes duradors, no veia per què la lucidesa, la justícia, la benevolència no havien de tenir també els seus”
Memòries
d’Adrià – Marguerite
Yourcenar
“Dubto que tota la filosofia del món aconsegueixi suprimir l'esclavatge: com a màxim en canviaran el nom. Soc capaç d'imaginar formes de servitud encara pitjors que les nostres pel sol fet de ser més insidioses: sigui trobant la manera de transformar els homes en màquines estúpides i satisfetes, que es creuen lliures quan estan subjugats, o bé fent que creixi en ells, per exclusió dels lleures i dels plaers humans, un gust pel treball tan forassenyat com la passió per la guerra entre les races bàrbares”
Memòries
d’Adrià – Marguerite
Yourcenar
“a l'esperit humà li repugna haver-se d'acceptar de mans de l'atzar, haver de ser només el producte passatger d'unes ocasions que cap déu no presideix, i molt menys ell mateix. Una part de cada vida, i fins i tot de la més poc digna d'atenció, transcorre a la recerca de les seves raons de ser”
Memòries
d’Adrià – Marguerite
Yourcenar
“Mai no m'ha agradat mirar com dormien els qui jo estimava; descansaven de mi, ja ho sé; em fugien també. I tot home té vergonya del seu rostre tacat de son. Quantes vegades, llevat de bon matí per estudiar o per llegir, no he arreglat jo mateix els coixins rebregats i els cobertors en desordre, evidències quasi obscenes dels nostres encontres amb el no-res, proves que cada nit deixem d'existir”
Memòries
d’Adrià – Marguerite
Yourcenar
“Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos, que fou el teu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d'abans. Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure... Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts...”
Memòries
d’Adrià – Marguerite
Yourcenar
 |
©
Bocins Literaris
|
“Semblen ratpenats, les meves penes
quan s'enlairen.
Fes-me cova amb dues mans.
Deixa'm tindre els ulls tancats
i el cap damunt la teva falda”
Fauna
autòctona – Roser
Bastida
“De vegades, fins i tot, podem
entendre'ns:
per miracle de la parla,
una idea flota alhora
en dos cranis que s'encenen.
No ens movem d'allà on estàvem,
però un descans brota i s'escampa
sobre els òrgans, recobrint-los
com de molsa.
I aquells dubtes que tinc sempre
ara em reboten molt més fluix
a les parets, i ja ni els sento”
Fauna
autòctona – Roser
Bastida
 |
©
Bocins Literaris
|
“un bitllet per anar a Europa, o un creuer al voltant del món, a mi no m'hauria fet ni una engruna d'il·lusió, perquè fos on fos- a la coberta d'un vaixell o a la terrassa d'un cafè de París o de Bangkok-, estaria sota la mateixa campana de vidre, macerant-me en el meu propi aire viciat”
La
campana de vidre – Sylvia Plath
“era l'única noia de la platja amb faldilles i talons, i se'm va acudir que devia cridar l'atenció. Al cap d'una estona em vaig treure les sabates de xarol perquè s'enfonsaven de mala manera a la sorra. M'agradava pensar que continuarien sobre aquell tronc platejat, apuntant al mar, com una mena de brúixola de l'ànima, quan jo fos morta”
La
campana de vidre – Sylvia Plath
“- Neuròtica, ahà!- vaig deixar anar amb una rialla sorneguera-. Si ser neuròtica és voler dues coses que s'exclouen l'una a l'altra al mateix temps, soc una neuròtica rematada. Em passaré la vida volant entre coses que s'exclouen les unes a les altres.
En
Buddy va posar la mà sobre la meva.
-
Deixa'm volar amb tu”
La
campana de vidre – Sylvia Plath
“recordava que en Buddy Willard m'havia dit, en un to sinistre i maliciós, que quan tingués criatures em sentiria diferent i ja no vodria escriure poemes. I per això vaig començar a pensar que potser era veritat que quan et casaves i tenies fills era com si et fessin un rentat de cervell, i a partir de llavors deambulaves anestesiada com una esclava d'un estat totalitari privat”
La
campana de vidre – Sylvia Plath
“La mare no parava de dir-me que ningú
volia una simple llicenciada en llengua anglesa. Però una llicenciada en
llengua anglesa que sabés taquigrafia ja era una altra cosa. Es barallarien per
tenir-la. Tindria una pila d'ofertes entre els empresaris joves i prometedors i
no pararia de transcriure cartes emocionants.
El problema era que jo no podria
sofrir la idea d'estar al servei d'un home, de cap manera. Les volia dictar jo,
les meves cartes emocionants”
La
campana de vidre – Sylvia Plath
 |
©
Bocins Literaris
|
“Petitets, perduts en el desert recremat, els fugitius es van agafar entre ells, van sumar les seves desgràcies i les seves basardes. El cor d'en Fabiano va bategar al costat del cor de la senyora Vitória. Una abraçada lassa va acostar els pellingots que els cobrien. Resistint-se a caure en l'abatiment, es van apartar avergonyits, sense ànims per encarar de nou la llum dura, per por de perdre l'esperança que els encoratjava”
Vides
seques – Graciliano
Ramos
“sempre que algú instruït feia servir paraules enrevessades, l'acabava enredant. Només de sentir-les ja s'esverava. Evidentment, tan sols servien per encobrir alguna rapinya. Però eren boniques. De vegades se n'aprenia alguna de memòria i les emprava quan no venia a tomb. Tot seguit les oblidava. ¿Per quin motiu un pobre com ell havia de parlar com la gent rica?”
Vides
seques – Graciliano
Ramos
“El bestiar augmentava, la feina anava com una seda, però el propietari continuava esbroncant-lo. Era natural. L'esbroncava perquè podia fer-ho, i en Fabiano escoltava les esbroncades amb el barret de cuiro sota el braç, demanava perdó i prometia esmenar-se. Mentalment es jurava que no es corregiria en absolut, perquè tot estava en ordre i l'amo només volia demostrar la seva autoritat, cridar ben fort que ell era el senyor. ¿Qui ho posava en dubte?”
Vides
seques – Graciliano
Ramos
“¿Qué no ho veien, que ell era una persona de carn i ossos? Tenia l'obligació de treballar per als altres, és clar, sabia quin era el seu lloc. D'acord. Havia nascut amb aquest destí. Ningú no en té la culpa, d'haver nascut amb un destí dolent. ¿Què s'hi pot fer? ¿Es pot canviar, la sort?”
Vides
seques – Graciliano
Ramos
 |
©
Bocins Literaris
|
“Tant la veritat com la ficció eren
mortes. Els mitjans de comunicació eren morts. Internet era mort. Twitter,
instagram, facebook, google, tots morts.
L'amor era mort.
La mort era morta.
Una gran quantitat de coses eren
mortes.
Algunes, però, no eren mortes, no
encara.
La vida encara no era morta. La
revolució no era morta. La igualtat racial no era morta. L'odi no era mort”
Hivern
– Ali
Smith