 |
©
Bocins Literaris
|
“la ciudad no dice su pasado, lo contiene como las líneas de una mano, escrito en las esquinas de las calles, en las rejas de las ventanas, en las antenas de los pararrayos, en las astas de las banderas, cada segmento surcado a su vez por arañazos, muescas, incisiones”
Las ciudades invisibles - Italo Calvino
“El infierno de los vivos no es algo por venir: hay uno, el que ya existe aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Hay dos maneras de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de dejar de verlo. La segunda es riesgosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacer que dure, y dejarle espacio”
Las ciudades invisibles - Italo Calvino
“las personas que pasan por las calles no se conocen. Al verse imaginan mil cosas las unas de las otras, los encuentros que podrían ocurrir entre ellas, las conversaciones, las sospresas, las caricias, los mordiscos. Pero nadie saluda a nadie, las miradas se cruzan un segundo y después huyen, buscan otras miradas, no se detienen”
Las ciudades invisibles - Italo Calvino
“todo lo imaginable puede ser soñado, pero hasta el sueño más inesperado es un acertijo que esconde un deseo, o bien su inversa, un temor. Las ciudades, como los sueños, están construidas de deseos y de temores, aunque el hilo de su discurrir sea secreto, sus normas absurdas, sus perspectivas engañosas, y cada cosa esconde otra”
Las ciudades invisibles - Italo Calvino
 |
©
Bocins Literaris
|
“Perseguim la realitat. Però a còpia de deixar-la escapar, acabem observant que, a través de totes aquestes temptatives vanes en què hem trobat el no-res, subsisteix una cosa sòlida, i és el que buscàvem. Comencem a discernir, a conèixer el que ens agrada, mirem de procurar-nos-ho, encara que sigui al preu d'un artifici”
El cantó de Guermantes II - Marcel Proust
“Els beneits s'imaginen que les grans dimensions dels fenòmens socials són una ocasió excel·lent de penetrar una mica més en l'ànima humana; al contrari, haurien de comprendre que, tot descendint en profunditat en una individualitat tindrien l'oportunitat de comprendre aquells fenòmens”
El cantó de Guermantes II - Marcel Proust
“Les paraules no canvien tant de significat durant els segles com, per a nosaltres, els noms en l'espai d'uns anys. La nostra memòria i el nostre cor no són prou grans per poder ser fidels. No tenim prou lloc, en el nostre pensament actual, per guardar-hi els morts al costat dels vius. Estem obligats a construir sobre el que ens ha precedit i que només retrobem per l'atzar d'una excavació”
El cantó de Guermantes II - Marcel Proust
“em veia forçat d'amagar-li el que pensava del seu estat, de callar-li la meva inquietud. No li hauria pogut parlar amb més confiança que a una estranya. M'acabava de restituir els pensaments, les penes, que des de la meva infantesa li havia confiat per sempre. Encara no era morta, però jo ja estava sol”
El cantó de Guermantes II - Marcel Proust
“Solem dir que l'hora de la mort és incerta, però quan ho diem ens representem aquesta hora com si estigués situada en un espai vague i llunyà, no pensem que tingui cap mena de relació amb el dia ja començat i que pugui significar que la mort- o la seva primera presa de possessió parcial de nosaltres, després de la qual ja no ens deixarà- es pugui produir aquella mateixa tarda, tan poc incerta, aquella tarda totes les hores de la qual ja estaven destinades d'antuvi a alguna cosa”
El cantó de Guermantes II - Marcel Proust
“I malgrat la seva amabilitat, et deies: quan ens veuen caminar, saludar, sortir, totes aquestes coses que, dutes a terme per ells, esdevenen tan gracioses com el vol de l'oreneta o la inclinació de la rosa, que potser no tenen dret, veritablement, encara que ho dissimulin, de pensar: <<Són d'una altra raça que nosaltres, i nosaltres som els prínceps de la terra>>?”
El cantó de Guermantes II - Marcel Proust
“En el moment que un Guermantes, encara que només tingués vint anys, però que caminava ja seguint les traces dels seus grans, sentia el vostre nom pronunciat per qui us presentava, deixava caure a sobre, com si no estigués gens decidit a saludar-vos, una mirada generalment blava, sempre amb la fredor d'un acer que semblava preparat per submergir-se en els plecs més profunds del cor”
El cantó de Guermantes II - Marcel Proust
 |
©
Bocins Literaris
|
“L'existència és una heura
que amb la pròpia força esquerda el mur
mentre, verda i frondosa, ens l'adorna i oculta”
Animal de bosc - Joan Margarit
“Penso, sobre la mort, que el més
exacte
és el que Yeats va escriure: l'hem
creada nosaltres.
Nostres són tota mena de dalles i
esquelets,
de resurreccions i paradisos.
Vaig coneixent millor cada vegada
el bosc interior on un acaba sol
i amb un convenciment:
comprendre és l'únic que ennobleix”
Animal de bosc - Joan Margarit
“L'únic que ha canviat és la ciència:
ni Agamèmnon- i ni tan sols Pitàgores-
podria entendre el que li explicaríem.
Però no n'hi ha prou per aturar els
desastres.
Qui sap si, fins i tot, enyorarem la
Ilíada.
Almenys transcorre en una mar tan
neta,
sota un aire tan pur, que no hem
conegut mai.
La resta és el mateix: atrocitats, la
guerra.
Com, clar i entenedor, Homer ho
explica”
Animal de bosc - Joan Margarit