“l'home és un assumpte extraordinàriament va, contradictori i fluctuant. És difícil fonamentar-hi el judici constant i uniforme”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

Es perd el senyal - Joan Margarit

© Bocins Literaris

Títol: Es perd el senyal

Autor: Joan Margarit

Any: 2012

Proa

M’acosto a les vacances tan cansada que no em veig capaç d’endegar cap aventura literària nova i em refugio en les relectures, a poder ser poètiques i d’algun autor al qual tingui una especial estima i conegui de fa anys. És així com retorno a Es perd el senyal del Joan Margarit.

L’autor en aquest poemari tracta els records com aquelles essències del passat que ens conformen la vida diferenciant els fets viscuts, certs i objectius, dels veritables per a nosaltres, que són els records. Amb l’experiència adquirida d’un home en plena vellesa, lliga les seves vivències de nen i és ara que les comprèn, establint un nexe entre els començaments i els finals de la vida. Temes com la vellesa i el cansament, l’espera de la mort, l’amor en les seves manifestacions més doloroses, la pèrdua de la gent estimada, la soledat, la resignació, la decepció, la compassió i l’amistat, entre d’altres, ens fan companyia. Llegint Es perd el senyal trobo que Margarit és un home que no tem la mort, que estima la vida però sense aferrar-s’hi amb desesper. Sembla que se’n vagi desprenent a poc a poc.

La poesia de l’autor, igual que la seva mirada sàvia, t’exigeix cercar el camí de la veritat que és el camí que ha de menar la veritable poesia. Una veritat que pot ser aspra i dura, com els seus poemes, però banyats d’empara per als seus lectors. Perquè com ens ensenya el poeta, la poesia és una de les poques eines que tenim per gestionar la tristesa.

“La vida acaba com comencen les obres:

perforar i trencar per construir.

Una destrucció justificada”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“No t'imaginaves aquests murs tan alts.

Ara el que t'ha de preocupar

és ser el que dius. No hi ha res més

que et doni prou empenta per saltar”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Petita i faldera, la moral era una gossa

de les que mai no paren de bordar,

lletja com una rata. Tot el dia ensumant

i molestant el gos llop de la vida

que, indiferent i fort, ni tan sols la mirava.

Avui l'he vist passar cap al jardí

i duia la moral entre les dents,

agafada pel coll, espantada, encongida.

Ja no bordava, ara feia uns xiscles

esgarrifosos i desafinats,

però la vida, amb el pas ferm del llop,

se l'ha endut entre els arbres plens d'ocells,

li ha trencat l'espinada i després

ha anat a jeure a l'ombra”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“La veritat s'amaga amb freqüència

en algun sentiment més que no pas

en el que la raó pot deduir”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“No creu ni en l'ombra de cap déu,

no creu en res enllà de les persones.

Quan m'hi acosto amb el meu cinisme,

m'escolta i s'entristeix. M'he adonat

com la desitjo encara, però ella

té el meu amor lluny de la passió,

potser per tanta mort, per una vida

plena però difícil: a vegades

brutal de plenitud. No l'he entès prou

i no sé prou el que ella ha entès de mi.

Però hi ha una emparança per als dos”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Som fets de finals falsos: fins i tot

hem inventat la mort i l'hem posada

on el que passa només és

que s'acaba la vida.

Ens vàrem estimar.

Ara l'amor té un centre:

calmar la violencia

del desig perdut”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Més junts del que ningú no sabrà mai,

alcem les dues copes.

Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre.

Un home i una dona, en un instant,

poden equivocar-se.

Però l'instant no tornarà mai més”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Com una brisa que, bufant constant,

pot gronxar i fer caure un pont de ferro,

sento que alguna força humil remou

sentiments que he callat tota la vida”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Entra a la platja pels taulons de fusta,

però els taulons s'aturen a uns quants metres de l'aigua.

A prop, el socorrista mira el mar.

La dona aixeca el noi: l'agafa

per sota els braços i, d'esquena a l'aigua,

camina arrossegant-lo mentre els peus

van deixant dos solcs tristos en la sorra.

L'ha dut fins a on arriben les onades,

l'ha deixat a la sorra i torna enrere

a buscar el para-sol i la cadira.

Els últims metres. Sempre falten

els maleïts, terribles últims metres.

Són aquests els que et trencaran el cor.

No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.

Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls

del socorrista, ni en el mar. L'amor

són aquests últims metres. La seva soledat”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“La vida va afermant-se en el dolor

com les cases damunt dels fonaments”

Es perd el senyal - Joan Margarit

Fulles d'herba - Walt Whitman

© Bocins Literaris

Títol: Fulles d’herba

Títol original: Leaves of Grass

Autor: Walt Whitman

Traducció: Jaume C. Pons Alorda

Any: 1892

Edicions 1984

He trigat tant temps a llegir-me Fulles d’herba del Walt Whitman que se’m farà estrany no veure’l a la tauleta de nit. Aquest extens poemari reuneix tota l’obra poètica de l’autor nord-americà, traduïda (i quina feinada!) per primer cop al català pel mallorquí Jaume C. Pons Alorda. Whitman està considerat el pare de la poesia nord-americana i se’l relaciona amb el transcendentalisme. El llibre va veure la llum el 1855 finançat pel propi autor, que el va anar revisant fins a la seva mort, el 1892. El reconeixement no li va arribar de forma ràpida i va haver d’alternar l’ampliació de la seva obra magna amb treballs de tipografia, periodisme i docència.

Whitman es dirigeix al lector a través dels seus cants, poemes llargs (alguns molt llargs) amb versos d’estil lliure que s’acosten a la prosa. Innovadora i ambiciosa, la seva és una poesia que enumera, que inclou, que acapara i que no deixa res fora del seu univers particular. Whitman ho accepta tot, ho comprèn tot, ho estima tot. Els cants, plens de vida, estan impregnats de valors democràtics, de llibertat i d’igualtat. En dedica molts a la guerra civil americana, a la política i a la filosofia. És el poeta del jo i del nosaltres, un patriota que admira la seva terra, que ens parla amb entusiasme i passió, que lliga bé la part terrenal i l’espiritual de l’ésser humà (s’autoanomena el poeta del cos i de l’ànima), que dispensa un tracte fraternal, amorós i sexual a dones, homes, joves i vells, motiu pel qual el llibre va ser titllat d’obscè. Amèrica va ser molt crítica quan es va publicar el llibre; en canvi,  a la resta del món va tenir millor acollida i va ser valorat pel seu caràcter humanista. El llibre també va ser un reclam per a joves escriptors d’arreu que volien conèixer aquest original i revolucionari poeta.

“Una silenciosa i pacient aranya,

He vist en un petit promontori on estava isolada,

L'he vista com explorava el vast buit que l'envoltava,

Vessava filaments, filaments, filaments fora d'ella mateixa,

Sempre cabdellant-los, sempre accelerant-los incansablement.

I tu, oh ànima meva, siguis on siguis,

Envoltada, aïllada, en immensurables oceans d'espai,

Incessantment medites, t'aventures, et llances, cerques les esferes per connectar-les,

Fins que el pont que necessites sigui creat, fins que s'hi aferri l'àncora dúctil,

Fins que el fil subtil que fas s'enganxi a algun lloc, oh ànima meva”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“En els cels tan preciosos després de la tempesta i, a la nit, la lluna d'una esplendor tan sobrenatural,

Que brilla dolçament, brilla a sobre nostre mentre cavem les trinxeres i amunteguem la terra,

Jo somnio, somnio, somnio”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“No tindràs ni idea de qui sóc ni de què significo,

Però tanmateix et seré bona salut,

I et purificaré i t'enfortiré la sang.

Si no em trobes a la primera, tingues coratge,

Si no em trobes en un lloc, cerca'm una altra vegada,

En un lloc o en un altre, jo t'estic esperant”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“A vegades, amb aquell que estimo m'omplo de ràbia per por de pensar que prodigo un amor no correspost,

Però ara crec que no existeix l'amor no correspost, la retribució sempre és veritable d'una manera o altra”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“Quina opinió tens de tu?

Ets tu, doncs, qui t'has menystingut fins ara?

Ets tu qui ha pensat que el President és més important que tu?

O que els rics són millors que tu? O que l'instruït és més savi que tu?

(Perquè ets greixós o granellut, o vares ser algun cop un borratxo, o un lladre,

O pateixes una malaltia crònica, o tens reuma, o ets una prostituta,

O pateixes per la teva frivolitat o la teva impotència, o no estàs instruït i mai no has vist el teu nom escrit en lletres d’impremta,

Per això et penses que ets menys immortal?”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“Què pot ser més subtil que això que em ferma a una dona o a un home que em mira a la cara?”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“He entès que em basta estar amb els que estimo,

Que em basta passar la nit en companyia dels altres,

Que em basta estar envoltat de la carn bellíssima, curiosíssima, respiradora, riallera,

Què significa doncs per a mi viure entre ells i elles o tocar-los o reposar lleugerament el braç al voltant del seu coll sols un breu segon? Creus que és poca cosa?

No demano cap altra delícia, nedo a través d'ella com si fos un oceà”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“Durant massa temps has xipollejat vora la riba agafat a una post,

Ara vull que siguis un nedador intrèpid,

Que et capbussis al cor de la mar, que tornis a sortir, que em facis un senyal de sí amb el cap, que cridis i que t'espolsis els cabells rient”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“Em sembla que podria girar cua i anar a viure amb els animals, són tan plàcids i reservats,

M'aturo i els contemplo molta estona.

No protesten ni es queixen de la seva condició,

No s'estiren desperts en la foscor ni ploramiquegen pels seus pecats,

No em posen malalt parlant-me dels seus deutes amb Déu,

No n'hi ha cap d'insatisfet, i no n'hi ha cap que hagi perdut el boll amb la mania de tenir coses,

No n'hi ha cap que s'agenolli davant d'un altre, ni davant dels de la seva espècie que varen viure fa més de mil anys,

No n'hi ha cap de respectable o desgraciat en tota la faç de la terra.

Ells em mostren les seves relacions i jo les accepto”

Fulles d'herba - Walt Whitman

“Als estats o a qualsevol d'ells, o a qualsevol ciutat dels Estats, Resistiu molt, obeïu poc,

Un cop l'obediència és inqüestionable, un cop l'esclavitud és total,

Un cop l'esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d'aquest món mai no recupera la seva llibertat”

Fulles d'herba - Walt Whitman

El orden del día - Éric Vuillard

© Bocins Literaris

Títol: El orden del día

Títol original: L’ordre du jour

Autor: Éric Vuillard

Traducció: Javier Albiñana Serain

Any: 2017

Tusquets Editores

El orden del día d’Éric Vuillard s’inicia amb la descripció d’una reunió real que va tenir lloc el 20 de febrer de 1933 al Parlament alemany presidit aleshores per Göring, el fundador de la Gestapo, amb els vint-i-quatre empresaris més representatius del país per conèixer Hitler. Aquest els urgeix a acabar amb la incertesa econòmica, disminuir l’amenaça comunista i suprimir els sindicats. Les eleccions s’acosten i el partit nazi necessita finançament per la campanya electoral. Després de la reunió, els diners seran aportats pel poder empresarial a canvi d’una promesa d’estabilitat del país.

Vuillard fa un primer salt en el temps i ens trasllada fins al novembre del 1937, a casa de les potències estrangeres, teòricament adversàries del règim nazi: França i Anglaterra. Ens mostra el fracàs de la seva política d’apaivagament amb les visites de cortesia a una Alemanya que ja se sabia imparable. D’aquí, ens portarà al febrer de 1938 a les portes de l’Anschluss, l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, amb l’entrevista de Schuschnigg, l’autòcrata canceller austríac, amb Hitler que vol que s’autoritzin les idees nacionalsocialistes i s’amnistiïn els presos nazis. Dies després l’exèrcit alemany començarà les maniobres d’intimidació i aconseguirà un nou canceller nazi per a Àustria. Mentrestant, Europa prioritza la diplomàcia a les raons d’estat i gira el cap a una altra banda. La invasió d’Àustria és una operació lenta i sense ordre, malgrat que l’exèrcit alemany s’ha venut com un dels millors del món gràcies a la propaganda del règim. Les imatges d’arxiu, segurament manipulades, del poble austríac que espera amb impaciència l’entrada de l’exèrcit amb somriures contrasten amb l’onada de suïcidis que tingué lloc en aquelles dates i les detencions dels opositors. Resignades, mig any més tard, França i Anglaterra venen Txecoslovàquia a Hitler a preu de saldo. Acabada la guerra, les vint-i-quatre empreses continuaran tenint immenses fortunes. El finançament inicial es va transformar en un quid pro quo doncs van disposar de mà d’obra gratis extreta dels camps d’extermini. L’any 1958 intentaran rentar-se la cara amb miserables indemnitzacions als supervivents.

La novel·la de Vuillard, que es podria catalogar com un assaig ornamentat de llenguatge literari, és com la seva prosa: dura, breu i seca. A l’escollir fragments de la història separats en el temps, sense una continuïtat, m’ha fet la impressió d’esborrany i crec que hagués preferit que aprofundís més en cada un dels moment puntuals que descriu. Tot i així, és un bon llibre de denúncia i que remou la consciència. Més que l’horror nazi, explica la vergonya: la d’Àustria, per acceptar l’annexió al Tercer Reich; la de les potències estrangeres, per mig avenir-se a l’expansió alemanya sense actuar; la de la dels empreses que van propiciar l’ascens del nazisme i que en l’actualitat continuen formant part del poder mercantil; i la nostra, que adquirim els seus productes i serveis perpetuant uns imperis econòmics inhumans i explotadors.

“lo que sorprende de aquella guerra es el inaudito triunfo de la desfachatez, por lo que debemos tener presente una cosa: el mundo se rinde ante el bluff. Incluso el mundo más serio, más rígido, incluso el viejo orden, aunque nunca cede cuando se exige justicia, aunque nunca se doblega ante el pueblo que se subleva, sí se doblega ante el bluff”

El orden del día - Éric Vuillard

“la multitud, la pobre multitud austriaca, engañada, maltratada, pero al final aquiescente, ha acudido a vitorear. Si alzamos los andrajos repulsivos de la Historia, nos encontramos con lo siguiente: la jerarquía contra la igualdad y el orden contra la libertad. De este modo, ofuscada por una idea de nación mezquina y peligrosa, sin futuro, ese multitud inmensa frustrada por una anterior derrota, tiende el brazo al aire”

El orden del día - Éric Vuillard

“justo antes del Anschluss, se produjeron más de mil setecientos suicidios en una sola semana. Muy pronto, anunciar un suicidio en la prensa se convertirá en un acto de resistencia. Algún periodista osará aún escribir <<súbito fallecimiento>>; las represalias no tardarán en hacerlos enmudecer”

El orden del día - Éric Vuillard

“atrapados, empequeñecidos, como si el desgaste fuera ilusión, la suciedad maquillaje, y la apariencia, la verdad de las cosas”

La orden del día - Éric Vuillard

“Dijo no al derecho a la huelga, no a las asambleas, no a la existencia de otros partidos que no fueran el suyo. Sin embargo, es el mismo hombre a quien después de la guerra la noble Universidad de Saint Louis, en Missouri, nombrará profesor de ciencias políticas. Seguro que sabía un montón de ciencias políticas, él que supo decir no a las libertades públicas. Así pues, transcurrido el breve minuto de vacilación- mientras en la cancillería penetra una cuadrilla de nazis-, Schuschnigg el intransigente, el hombre del no, la negación hecha dictador, se vuelve hacia Alemania, la voz ahogada, la jeta colorada, los ojos húmedos, y pronuncia un débil <<sí>>”

El orden del día - Éric Vuillard

“Sobre el papel, Austria ha muerto; ha caído bajo la tutela alemana. Pero, como salta a la vista, nada tiene allí la densidad de la pesadilla, tampoco la refulgencia del terror. Tan sólo el aspecto pegajoso de los trapicheos y la impostura. Ni altanería violenta, ni palabras terribles e inhumanas; únicamente la amenaza, brutal; la propaganda, repetitiva y vulgar”

El orden del día - Éric Vuillard

“Es curioso cómo, hasta el final, los tiranos más convencidos respetan vagamente las formas, como si quisieran dar la impresión de que no se saltan por las buenas los trámites administrativos mientras transitan abiertamente por encima de todas las normas. Se diría que el poder no les basta, y que experimentan un placer suplementario obligando a sus enemigos a cumplir, por última vez, los rituales del poder que ellos mismos están dinamitando”

El orden del día - Éric Vuillard

“Se llaman BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Con esos nombres sí los conocemos. Es más, los conocemos muy bien. Están ahí, entre nosotros. Son nuestros coches, nuestras lavadoras, nuestros artículos de limpieza, nuestras radios despertadores, el seguro de nuestra casa, la pila de nuestro reloj. Están ahí, en todas partes, bajo la forma de cosas. Nuestra vida cotidiana es la suya. Cuidan de nosotros, nos visten, nos iluminan, nos transportan por las carreteras del mundo, nos arrullan”

El orden del día - Éric Vuillard

“Eran veinticuatro, junto a los árboles muertos de la orilla, veinticuatro gabanes de color negro, marrón o coñac, veinticuatro pares de hombros rellenos de lana, veinticuatro trajes de tres piezas y el mismo número de pantalones de pinzas con un amplio dobladillo. Las sombras penetraron en el gran vestíbulo del palacio del presidente del Parlamento; pero muy pronto no habrá ya Parlamento, no habrá ya presidente y, dentro de unos años, no habrá ni siquiera edificio del Parlamento, tan sólo un amasijo de escombros humeantes”

El orden del día - Éric Vuillard

“Pero el 20 de febrero de aquel año no fue una fecha como otra cualquiera. Pese a todo, la mayoría pasó la mañana arrimando el hombro, inmersa en esa gran mentira decente del trabajo, con esos pequeños gestos donde se concentra una verdad muda, decorosa, y donde toda la epopeya de nuestra existencia se reduce a una pantomima diligente”

El orden del día - Éric Vuillard