“Cal buscar entre les restes el que ha sobreviscut.

¿Podríem no sentir-nos insegurs,

si els nostres sentiments

són territoris de frontera

perduts, recuperats, tornats a perdre?

Perquè estimar no és enamorar-se.

És tornar a construir, una vegada, una altra”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“Els blaus del cel i el mar sembla que siguin

les restes sumptuoses d'una mitologia.

Submergir-se en una aigua neta i gèlida

fa pensar en la sobtada violència

que té sovint la vida”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“L'interès per la vida s'acaba molt abans

del que els joves suposen.

 

Tot es refreda, i necessitem

el cansament d'haver estimat.

Per així desitjar el que es va acostant.

Tan diferent”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“El sexe és un cavall sense genet,

tothom ha de saltar a la seva gropa.

Sentint aquells renills tan violents,

vàrem sortir a muntar-lo, tu i jo per separat.

A cavalcar la pròpia desesperació.

Ens espantava que el destí vingués

i no el reconeguéssim.

Buscàvem el mateix que allò de què fugíem.

Galopant, allunyant-nos l'un de l'altre,

hem arribat a un lloc que no esperàvem:

la tranquil·la penombra d'una quadra

on els cascs no colpegen ja la porta.

Ell també s'ha fet vell”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“És la fugacitat, una paraula

que implica alhora la delicadesa,

la desolació i la indiferència.

Però no és més que un punt de l'univers

disposant-se a sortir silenciós

a la velocitat de la llum: just això

és la fugacitat.

Dir-ne esperança tranquil·litza”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“Mai l'oblit no podrà fer-me innocent.

La ignorància sempre em fa culpable”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“Els joves passen

amb texans estripats, ensenyant els genolls.

Els hi porten també homes i dones grans.

És la moda i s'exposa en els aparadors.

Pertanyo a un altre temps

on aquesta elegància esquinçada

hauria estat infame. Igual que escopir a un pobre.

Som en un nou camí. Vers una altra misèria”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

“Les roselles van desapareixent,

eliminades com les males herbes.

Molt aviat ja no s'escamparan

les roges pinzellades del vent als camps de blat.

Qui podrà entendre un dia

els quadres de Van Gogh?”

Un hivern fascinant. Joan Margarit

Entre la solitud i el somni - Carson McCullers

© Bocins Literaris

Títol: Entre la solitud i el somni

Títol original: Essays and other writings

Autora: Carson McCullers

Traducció: Alba Dedeu

Any: 1940-1966

L’Altra Editorial

Entre la solitud i el somni de la Carson McCullers és un recull de 19 escrits curts publicats del 1940 al 1966 a diverses revistes. L’he catalogat com assaig perquè el títol original així ho fa, però també es podria encabir en el format de memòries.

Els temes que hi tracta són diversos. S’inicia amb el descobriment del Nadal barrejat amb la gelosia- crueltat que sent cap a la seva germana petita. També escriu sobre  el paper dels americans a la segona guerra mundial. Carson com a pacifista i defensora de la llibertat i la democràcia, sent una tristesa immensa al veure que els valors humanistes es trenquen i es posa a la pell dels joves que s’allisten a la guerra conscients del sacrifici personal i no amb la idea enganyosa de glòria, i a la pell de les esposes en temps de guerra. Els temps convulsos creen una necessitat d’expressar i protegir l’amor que està en perill a causa de la separació física i de la guerra. La solitud és ben present als seus escrits i la considera el mal americà malgrat serveixi com a recerca de la pròpia identitat.

McCullers fou una lectora precoç. Ens descobreix els llibres i autors que li van obrir el món. Començant per L’illa del tresor i Poe, més endavant troba de forma explosiva la literatura russa, amb Dostoievski, Txèkhov, Tolstoi, Gógol i Turguèniev, i més tard l’absorció tranquil·la de la literatura francesa amb Baudelaire i Proust. Entre els seus autors de capçalera també hi afegeix Goethe, Rilke, Kafka, D. H. Lawrence, Whitman, Faulkner, Hemingway, Mansfield, Mann, Joyce... al compartir autors i que em parli de llibres, em dona la impressió que ens coneixem. Relaciona la literatura russa realista amb la seva literatura del sud i hi troba trets sociològicament comuns; segons ella, la força de les dues recau en el fet que han estat capaces de detallar amb la mateixa gravetat i encert, fets transcendentals barrejant-los amb fets quotidians i insignificants.

L’assaig més llarg és l’esbós del seu futur llibre El cor és un caçador solitari, que tracta la revolta de l’ésser humà contra l’aïllament interior i l’anhel d’expressar-se en alguna cosa més gran que en ell mateix. Comparteix amb nosaltres notes sobre l’estructura del que serà el llibre, comentaris generals, la definició dels personatges i les seves relacions, la ubicació, la tècnica utilitzada, la distribució. McCullers vol elaborar una novel·la rodona i completa. La seva escriptura s’entreté en detalls aparentment sense importància. Acostuma a crear personatges que estan aïllats i que no saben rebre o retornar l’amor. Els crea un impediment físic (potser perquè ella es va quedar paralítica del costat esquerre amb només 31 anys) per expressar l’impediment real, que sol ser espiritual.

L’esbós i la resta de notes sobre escriptura són com anar a una classe magistral o fer un curs d’escriptura exprés. Per a la gent que provem d’escriure, segurament el llibre és prou valuós només per aquest capítol. Ens ensenya que no cal saber-ho tot per escriure, que la intuïció i la imaginació complementen el treball de l’autor. Opina que la prosa sempre hauria d’estar fusionada amb la poesia i que aquests somiadors conscients que són els escriptors bàsicament escriuen per la gran necessitat de comunicar-se.

“De vegades penso que la grandesa de la literatura russa es deu al fet que els escriptors russos, potser més que els de cap altre lloc, han estat capaços d'acceptar les condicions de l'existència humana”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“la funció paral·lela d'una obra d'art és que sigui comunicable. ¿Quin valor té, una creació que no es pot compartir? La visió que refulgeix en l'ull d'un boig no té cap valor per a nosaltres. Per això, quan l'artista es troba que rebutgen la seva creació, li agafa por que la seva ment s'hagi replegat en un estat solitari i incomunicable”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“em va assenyalar amb el seu llarg dit índex i va dir: <<T'admiro, Carson, per la teva ignorància>>. Jo vaig dir: <<Per què?>>. Ell em va preguntar: <<Quan va ser, la Batalla de Hastings, i per què va passar? Quan va ser, la Batalla de Waterloo, i a què es devia?>>. Jo li vaig dir: <<John, em sembla que no m'importa gaire>>. Ell va respondre: <<És això el que vull dir. Tu no t'omples inútilment el cervell amb els fets de la vida>>”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“sempre busquem alguna cosa. Vaguem, ens fem preguntes. Però la resposta rau en cada cor individual: la resposta de la nostra identitat i de la manera com podem dominar la solitud i sentir que, per fi, formen part d'alguna cosa”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“Vull que sàpigues que l'amor que sento per tu ha donat a la meva vida, a la meva capacitat per a tota mena d'experiències, una intensitat i un vigor que altrament no tindrien. Vull que sàpigues que gràcies a tu, l'amor que sento pels altres, la meva fe en el triomf últim de l'esperit humà, ha crescut i s'ha refermat. I vull que sàpigues que lluitaré amb totes les meves forces per conservar aquest amor, de la mateixa manera que tu compliràs la part que et toca en aquesta lluita, en algun indret llunyà. Sabem per què lluitem”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“És durant el temps de la més gran de les calamitats, la guerra, que els éssers humans s'adonen de fins a quin punt la felicitat personal és fugissera i fins a quin punt és precari el control que tenim del timó de les nostres vides personals; perquè la guerra i l'atzar són inseparables”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“Diuen que sabem contra què lluitem, però que no diem clarament a favor de què lluitem. Volen que ens parem a forma eslògans. És com si li demanessis a un home mig escanyat i a punt d'ofegar-se per què es resisteix. L'home no es diu a si mateix que lluita perquè mentre li tenallin la tràquea no pot agafar aire. No es recorda a si mateix que l'aire conté oxigen, i que és mitjançant el procés de l'oxidació que el cos obté l'energia per funcionar. No es queda quiet dient-se que té tres minuts de gràcia per trobar les raons que l'empenyen a enfrontar-se al seu opressor i a respirar. Un home que es troba en un perill semblant es limita a lluitar. Lluita per alliberar-se, per l'aire, per la vida, i resisteix amb cada gram de força que té al cos. No deixa de lluitar fins que no se li ha esvaït l'últim rastre de consciència, o fins que se li permet tornar a respirar”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“Jo portava una gran pancarta que deia CONTRA LA GUERRA I EL FEIXISME. Tot era o blanc o negre. La guerra era dolenta, el feixisme era dolent; eren la mateixa cosa. Llavors no teníem ni idea que algun dia hauríem de triar entre una cosa o l'altra”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“Aquesta avidesa de conèixer món era per a en Lester una autèntica passió. Quan parlava de les ciutats europees, els seus ulls grisos s'obrien d'allò més, i s'hi veia una mena de bogeria silenciosa. De vegades, mentre sèiem allà, un cotxe parava al costat del dispensador, i el tracte que en Lester donés al client depenia de diverses coses. Si coneixia el conductor, si era algú d'allà a la vora, en Lester no s'hi esforçava gaire. Però si la matrícula del cotxe era d'algun lloc distant, com Nova York o Califòrnia, li netejava el parabrisa afectuosament, i la veu se li tornava suau i embarbussada”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

“Per primera vegada era conscient que la mare m'estava enredant, i rumiava.

-¿És de debò, Jesús? Jo sé que Santa Claus i Jesús són parents propers.
La mare va deixar de fer mitja.
-Santa Claus és cosa de joguines i botigues, i Jesús és de l'església.
En sentir esmentar l'església em van venir al cap l'avorriment, els vitralls, la música d'orgue, la impaciència. Si l'església era Jesús, odiava tant l'església com Jesús. Només m'estimava Santa Claus, i Santa Claus no existia”

Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

Caminar - Henry David Thoreau

© Bocins Literaris

Títol: Caminar

Títol original: Walking

Autor: Henry David Thoreau

Traducció: Marina Espasa

Any: 1854

Angle Editorial

Caminar és un breu assaig del filòsof i escriptor nord-americà Henry David Thoreau que propugna un retorn a la salvatgia, lluny de l’home i les grans ciutats. Caminar pels boscos com a remei a l’excés de civilització, si pot ser en solitari per potenciar la reflexió i la creació, però des d’una individualitat sana, no misantropa. Ens encoratja a aprendre a caminar lliurement, deixant enrere les nostres passes (fins i tot la nostra gent, si cal) i aventurar-nos a fer nous camins, a tenir el cap i el cos concentrat al bosc per poder gaudir de la natura.

Thoreau no pot concebre una vida sense poder lliurar-se als boscos a diari i es compadeix d’aquelles persones que habiten la ciutat o treballen en feines en espais tancats. És un patriota que estima la seva terra i la magnifica, elaborant teories civilitzadores discutibles, però no cau en l’enaltiment; al contrari, és crític amb la falsa idea de llibertat en un país que manté l’esclavatge. Thoreau, a banda de ser un dels primers ecologistes moderns, s’implicà fortament en el moviment abolicionista del seu temps.

Defensa un futur en el món salvatge, on la cultura s’alimenti de la natura, la vegetació no sigui domesticada en jardins, on els animals es reapropiïn dels seus drets originals, on els homes siguin valorats per les seves accions i no pels seus noms, on la humanitat no estigui encegada pel coneixement que ens allunya de la saviesa senzilla i on puguem contemplar cada dia i sense presses el regal de les postes de sol.

Com ens recomana Thoreau, elevem-nos: atrevim-nos a pujar dalt dels arbres, i contemplem el món des de dalt estant. Que el món no ens distregui de nosaltres.

“Cada posta de sol que contemplo em fa venir ganes d'anar cap a un Oest tan llunyà i tan preciós com aquell cap a on apunta el sol en pondre's. Sembla que ell també emigri cap a l'oest cada dia i que ens tempti a seguir-lo”

Caminar. Henry David Thoreau

“cada any hi ha menys pensaments que visitin els homes, perquè la fusta de les nostres ments es malgasta (la venem per alimentar focs d'ambició innecessaris o l'enviem a moldre) i gairebé no els queda ni una branqueta on posar-se. Ja no nien ni crien entre nosaltres. Quan arriba alguna estació més agradable, potser, una ombra fina sobrevola el paisatge de la nostra ment, perseguida per les ALES d'algun pensament en migració tardoral o primaveral, però, si mirem enlaire, som incapaços de detectar la substància del pensament mateix. Els nostres pensaments alats es converteixen en aviram”

Caminar. Henry David Thoreau

“¿Amb quin home val més tractar, amb el que no sap res d'un tema i, cosa que és extremadament rara, sap que no sap res, o amb el que realment en sap alguna cosa, però es pensa que ho sap tot?”

Caminar. Henry David Thoreau

“En literatura només ens atrau allò salvatge. L'avorriment no és altra cosa que un sinònim de domesticació. És el pensament lliure, no civilitzat i salvatge, de Hamlet i de la Ilíada, de les sagrades escriptures i les mitologies que no aprenem a les escoles, el que ens agrada. Així com l'ànec salvatge és més lleuger i bonic que el domesticat, també ho és el pensament salvatge”

Caminar. Henry David Thoreau

“tots els homes no estan igualment preparats per formar part de la civilització. I que la majoria, com els gossos o els xais, estiguin domesticats per predisposició hereditària, no és motiu perquè a la resta se'ls hagi de domar el tarannà per ser reduïts al mateix nivel”

Caminar. Henry David Thoreau

“el món de la política, també, té el seu lloc, i no ho ocupa tot. Hi passo pel costat, com passo pel costat d'un camp de mongeteres, i m'endinso dins del bosc, i ho oblido tot. En mitja hora puc arribar a peu a un tros de la superfície de la terra on no hi ha ni un sol home de cap a cap de l'any i on, en conseqüència, no hi ha rastre de política, perquè la política no és sinó el fum del cigar d'un home”

Caminar. Henry David Thoreau

“Estic convençut que no puc estar sa ni de bon humor si no passo un mínim de quatre hores diàries- i normalment són més- errant pels boscos, els turons i els camps, del tot lliure de les obligacions mundanes. Podeu dir-me, sense por: <<Pagaria per saber el que penses>>. Quan a vegades algú em recorda que els artesans i els comerciants s'estan als establiments no només al matí, sinó també a la tarda, asseguts, tants d'ells, amb les cames creuades- com si les cames haguessin estat fetes per seure-hi al damunt- en lloc de per estar-se dret o per caminar- penso que es mereixen un gran respecte per no haver-se suïcidat fa temps”

Caminar. Henry David Thoreau

“Les nostres expedicions només consisteixen a anar a fer un volt i girar cua al capvespre per tornar a la vella llar d'on havíem sortit. La meitat de la passejada és el retorn sobre les nostres passes. Hauríem d'avançar sempre, fins en la més petita de les passejades, a l'atzar, amb un autèntic esperit aventurer immortal”

Caminar. Henry David Thoreau

“Vull dir unes paraules a favor de la Naturalesa, de la llibertat absoluta i de l'estat salvatge, en contrast amb una llibertat i una cultura només civils; vull considerar l'home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la societat. Vull fer una declaració radical, encara que sigui emfàtica, perquè ja hi ha prou defensors de la civilització”

Caminar. Henry David Thoreau

“Tots portem un salvatge a dins, i potser hi ha un nom salvatge en alguna banda gravat per a nosaltres”

Caminar. Henry David Thoreau

Batec de paraules - Joana Raspall

© Bocins Literaris

Títol: Batec de paraules

Autora: Joana Raspall

Any: 2013

El Cep i la Nansa

Batec de paraules de la Joana Raspall és un recull en un sol volum de tota la seva poesia lírica, tant la publicada entre el 1991 i el 2010 com la inèdita. Tot i que és essencialment coneguda com a poetessa infantil, aquest recull ens descobreix una Raspall que es dirigeix a un públic adult. Raspall es va formar a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on fou alumna de Carles Riba. Fou una de les bibliotecàries que es van encarregar, a risc personal, de salvar molts llibres que haguessin desaparegut durant l’època franquista.

Batec de paraules es compon de 5 llibres: Ales i camins format de tankes, Llums i gira-sols on parla de l’amor veritable i totes les seves manifestacions, Arpegis amb els haikus, Instant on continua amb l’estructures japoneses i Jardí vivent,  el més profund dels llibres, on comparteix reflexions des de la senzillesa. La seva obra poètica inèdita està formada per: Poemes de Nadal (que no he llegit), Les arrels, Vivències i Punt i final.

El temes bàsics que tracta són, entre d’altres, l’amor, l’envelliment, la mort i la creació poètica. És assequible. La natura és present en la majoria dels seus poemes. Utilitza la poesia per captar instants viscuts, sensacions, inquietuds i sentiments. És una poesia feta d’emocions però sense floritures. Raspall és tendra en l’amor, realista en el pas del temps i crítica en les desigualtats socials.

“Tots sentim, amb horror, que els morts no callen.

Només els vius, callem, per poder viure”

Batec de paraules. Joana Raspall

“No és fàcil saber dir

allò que en el silenci

del pensament vol ser

paraula entenedora”

Batec de paraules. Joana Raspall