“es lo único que anhelamos, el calor de otro ser a
nuestro lado”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreaas
30/10/16
“¿Has experimentado alguna vez la primavera… del
revés?, preguntó pausadamente. Quiero
decir, ¿has sentido alguna vez lo malvada
que puede ser la primavera con quien lo está pasando mal? Por la mañana
temprano, muy de mañana, los pájaros empiezan a cantar. Primero uno solo,
mientras aún es de noche. Lo oyes trinar ahí fuera, y la noche es de nácar y
sangre. Y el silencio susurra. Murmura sobre el amor apasionado y la alegría,
sólo que no lo hace para ti”
Nada crece a la luz de la luna. Torborg Nedreeas
29/10/16
28/10/16
Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament - George Steiner
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Deu raons (possibles) de la
tristesa del pensament
Títol original: Ten
(possible) reasons for thesadness of thought
Autor: George Steiner
Traducció: Roser Berdagué Costa
Any: 2005
Arcàdia
Quina troballa, aquest assaig que m’agrada rellegir-me de tant en
tant.A Deu raons (possibles) de la
tristesa de pensament, Steinerdefensa que els humans hem estat creat
tristos(tristitia) i que el nostre pensament
és inseparable d’una melancolia profunda i indestructible. D’aquest pensament
central ell fa recerca de les possibles raons que expliquin aquest sentiment de
tristesa que acompanya les nostres vides i en troba deu:
Primera.Els humans evitem fer-nos preguntes transcendents ja que no
tenen resposta i en les qüestions decisives no arribem a respostes
satisfactòries ni concloents. Aquesta contradicció interna ens aporta dubte i sensació
de fracàs.
Segona. Els actes del nostre pensament es troben subjectes en
qualsevol moment a intromissions contínues. No podem ni sabem pensar
concentrats. El pensament és no lineal.
Tercera. El pensament és el bé més íntim de l’ésser i alhora els
nostres pensaments són repetits i corrents, no hi ha originalitat.
Quarta. No hi ha comprovació definitiva de la veritat o l’error del
pensament subjectiu. No podem diferenciar la sinceritat de la falsedat.
Cinquena. La majoria del nostre pensament va a parar a les “escombraries
de l’oblit”, també gran part dels pensaments notables, fet que genera frustració.
Sisena. Som incapaços de materialitzar el pensament. El que
imaginem sempre és millor que la realitat. No podem plasmar el pensament de
forma perfecte en el llenguatge, escriptura, música, art, etc. Només arriba una
part imperfecta que ens aporta insatisfacció.
Setena. Entre el nostre pensament i el món on vivim hi ha
interposicions (presumpcions psicològiques, corpòries, culturals o dogmàtiques)
que no ens permeten veure “les coses tal com són” dotant-les d’un vel de
melangia.
Vuitena. Som incapaços de saber del cert què pensa un altre ésser
humà, sempre hi ha una part d’opacitat, fins i tot en la persona estimada (En què penses quan fem l’amor?). Podem
assolir la fusió corporal, però mai la mental.
Novena. Els humans podem tenir pensaments banals i altres que valen
molt la pena. Només una part molt restringida de l’espècie sap pensar. Aquest fet pot provocar l’odi o burla de la resta. La
creativitat no és democràtica. La desproporció entre nosaltres,que percebem i
alhora neguem, la tolerem poc.
Desena. Pensem en el ser,
però abominem el buit del no ser. Creiem
o no en divinitats, la qüestió de Déu ens persegueix. El pensament no és
indiferent a l’enigma de la identitat humana, de la nostra presència en un món
determinat, cosa que ens afligeix.
Un bon assaig de menys de 70 pàgines d’un dels pensadors actuals
més interessants.
27/10/16
“Quin mecanisme tèrbol, per bé que
comprensible, de pànic atàvic, d'enveja subconscient, nodreix la <<rebel·lió
de les masses>> i, avui dia, la brutalitat ignorant dels mitjans de
comunicació, que arriben a fer risible la paraula
<<intel·lectual>>?”
Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament. George Steiner
26/10/16
25/10/16
24/10/16
23/10/16
22/10/16
“El pensament humà, en moviment i
activitat perpetus, sembla que abomina el buit. Genera, de forma arquetípica,
ficcions de supervivència més o menys consoladores. Com un infant a qui espanta
la fosca i xiula i crida, també nosaltres maldem per evitar el forat negre del
no-res. Ho fem fins i tot emparant-nos amb escenaris d'una puerilitat insultant
i del kitsch més evident (aquelles pastures elísies i aquells cors celestials,
aquelles setanta-dues verges que esperen els màrtirs de l'Islam)”
Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament. George Steiner
21/10/16
20/10/16
“La persona estimada reposa als
nostres braços, embolcallem la criatura com si fos un tresor, estrenyem la mà
del millor amic. No tenim, però, una prova indubtable dels pensaments que es
generen i es registren al seu interior en aquell precís instant. És molt
freqüent que, en la unió eròtica, el corrent del pensament, allò que s'imagina
intensament, bategui en una altra banda. Secretament, fem l'amor amb un altre.
Sota l'encisador somriure de l'infant, d'un amic íntim, pot amagar-s'hi la
veritat de l'avorriment, de la indiferència o fins i tot de la repulsió”
Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament. George Steiner
19/10/16
18/10/16
Bruixa de dol - Maria Mercè Marçal
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Bruixa de dol
Autora: Maria Mercè Marçal
Any: 1979
Llibres del Mall
Bruixa
de dol és el
segon poemari de la Maria Mercè Marçal. En aquest recull es consolida com la
gran poeta que va ser i es compromet amb la seva condició de dona feminista, convertint-se
en una important representant d’aquest moviment. De fet, la temàtica dels
poemes es mou essencialment per aquest camí.
El poemari s’estructura en 8
seccions, amb dues parts ben diferenciades: la primera comprèn 4 seccions on
ens acosta al seu jo íntim i una segona part amb les 4 seccions següents on remarca
el seu jo col·lectiu, el jo de dona, el jo femení. Molts dels poemes són sonets
i alguns recorden la musicalitat de les cançons populars. A Bruixa de dol Marçal parla de solitud,
de buidor, de tristesa, de la seva experiència amorosa (i sexual també), de la
desigualtat que té la dona respecte l’home a la societat. Han passat gairebé 40
anys des de que Marçal va escriure el poemari i, tot que estem ben encaminats,
no podem baixar la guàrdia: els homes i dones no estem avançant (de moment) ni
en fets ni en pensaments a la mateixa velocitat en la igualtat social,
professional i familiar.
Amb el títol de Bruixa de dol Marçal vol donar veu a les bruixes, aquelles dones sàvies que havien estat
perseguides i negades, castigades per la seva intel·ligència que era molesta en
un món masculí. Reclama un tracte igualitari entre home i dona, però al mateix
temps percep que és un problema que encara no està resolt. Per a ella, la
societat continua sent massa tradicional, a la dona li costa alliberar-se del
rol que se li ha donat i que l’ha empresonat durant massa anys (i en el qual la
poeta no s’identifica). I això l’entristeix, l’endola.
17/10/16
16/10/16
15/10/16
13/10/16
12/10/16
10/10/16
Digues que m'estimes encara que sigui mentida - Montserrat Roig
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Digues que m’estimes encara que
sigui mentida
Autor: Montserrat Roig
Any: 1991
Edicions 62
Digues
que m’estimes encara que sigui mentida és un assaig creat a partir dels apunts que
Montserrat Roig recollia en les seves llibretes alhora que anava escrivint les
seves novel·les. En aquestes notes, Roig parla sobre literatura, sobre la dona escriptora
i sobre la dona a Barcelona. Ens explica el seu naixement com a lectora i
escriptora, busca l’origen d’aquesta llavor literària que li va créixer ja de
ben petita. Es defineix com una lectora desordenada i indisciplinada. Com a
molts de nosaltres, els llibres van formar la seva vida. L’assaig té un
subtítol que m’encanta i que trobo molt encertat:
“Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir”
Al grup de poesia vam encetar
una discussió no acabada per intentar esbrinar què significava el títol de
l’assaig. Per a mi, després de la lectura del llibre, gosaria dir que el que
Roig volia dir-nos és que malgrat que la Literatura és ficció, és a dir una
mentida, el que en ella s’expressa són sentiments reals.T’estimo encara que l’Amor (en majúscula) sigui una mentida; el meu amor
per tu és real, és veritat. Suposo que només es referia només a novel·les, perquè
la poesia és sempre veritat (sigui eterna o efímera) i l’assaig ha de ser
veritat per a l’autor, sinó és un frau. Així que Roig comença definint-se com a
escriptora i narradora mentidera, creadora de ficcions. I és que els lectors,
en les novel·les, volem trobar personatges planers (com aparentment planera és
la nostra vida), però ens meravellem davant la complexitat d’aquests(que és la
nostra complexitat amagada).
En els seus inicis com a
escriptora es qüestiona l’ús de la llengua catalana per escriure, i si fer-ho de
forma culta o col·loquial. Vol trobar el punt òptim de narrar bellesa sense ser
pedant ni inaccessible al lector però tampoc sacrificar-se ni caure en la
simplicitat. Ens explica el moment de conscienciar-se i triar entre les dues
llengües que coneix i parla,per saber en quina ha d’escriure. Com a escriptora
vol apropiar-se dels mots i també vol descobrir-ne de nous.
Com a integrant del moviment
feminista, defensa les tesis de Virginia Woolf i supera el concepte de l’Altra (que és la dona) de Simone de Beauvoir dient que ha de deixar
de rebatre a l’Ú (que és l’home).
Exigeix escriure des de la llibertat. Al costat. No des de la ràbia ni en
contra. Al·ludeix a la Mercè Rodoreda en la forma d’escriure que s’ha d’evitar.
Segons Roig, Rodoreda escrivia venjant-se de la seva època i dels seus
contemporanis escriptors masculins i que la seva literatura no ens ensenya a
viure perquè té ràbia.
Se’ns dirigeix a les dones
que potser hem llegit a través d’ulls masculins posant com a exemple l’Odissea,
i ens convida a deixar la lectura èpica masculina i fer una lectura des de la
visió de Clitemnestra (a qui el seu marit Agamèmnon va sacrificar la filla
d’ambdós amb l’excusa de la guerra de Troia) i a treure’ns la por a “veure” el
món sota el punt de vista femení, recordant-nos que els escriptors homes han
mitificat a la dona bescantant-la al mateix temps. La dona ha d’escriure la
història amb els seus ulls.
Ens introdueix al mecanisme
del record en l’escriptura, del triangle format per la imaginació, l’observació
i la memòria. Valora molt els escriptors que no són narradors omniscients
(Gógol, Proust, Woolf), és a dir a aquells que ja no narren històries amb
principi i final, sinó una part de la història. Com la vida, només en veiem una
part.
No només de literatura, també
comenta la vulgarització del món actual, de la incapacitat de viure sentiments
reals, sinó vivint-los a través de mecanismes falsos (ella parla de televisió i
novel·les, ara hi afegiria inevitablement els aparadors que són les xarxes
socials), fent-ne de la vida una representació.
No oblida l’evolució de la
dona i la seva llibertat, com a escriptora i com a individu. Recorda a les
dones que finestrejaven perquè no podien fer res més (i encara menys escriure),
sotmeses a un pare, marit o germà, totalment entregades als altres sense poder
ser l’Una. I posteriorment la duresa
del treball que les dones van patir per assaborir una llibertat amarga: el pas
de la finestra a una fàbrica on consumien el seu temps i la seva salut. Llegint
Roig, constato que hem avançat molt, però no tant com segurament esperaven gent
compromesa com ella. Encara hem de recórrer un bon tros, Uns i Unes plegats, perquè les dones puguem ser plenament també l’Una i no l’Altra.
9/10/16
8/10/16
“L'ofici d'escriure no s'inicia en un
moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós.
Neix d'una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia.
Però aquell qui està malalt de l'ofici d'escriure també ha necessitat aprendre
a estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan n'has
estat contaminada. L'ofici d'escriure necessita molt d'aprenentatge”
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig
7/10/16
6/10/16
“Estem acostumats a ocultar tot allò
que és tèrbol, complicat, contradictori. No ens podem passar la vida analitzant
la gent, tenim massa feina, el guió quotidià ha estat escrit perquè la vida
s'escoli sense entrebancs, de manera pràctica i eficaç. Però la literatura es
venja i, com que no és la vida, es fa ambigua”
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig
5/10/16
4/10/16
3/10/16
2/10/16
1/10/16
El quadern gris - Josep Pla
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El quadern gris
Autor: Josep Pla
Any: 1975
Edicions 62
El
quadern gris de
Josep Pla és un valuós dietari que comprèn des del març del 1918 fins el
novembre de 1919. Poc més d’un any i mig on l’escriptor exposa els seus
pensaments i vivències amb el valor afegit de transportar-nos i donar-nos a
conèixer les primeries del segle XX a Palafrugell i voltants, on va néixer, i la
vida a Barcelona, on va estudiar.
La intenció de Pla al
començar el quadern és aprendre a escriure. Crea exercicis literaris per
perfeccionar l’escriptura que és l’única cosa que el fa sentir útil. Escriure és
un plaer i una necessitat per a ell. A punt d’acabar una carrera de Dret que abomina,
se sent perdut i sense rumb. No sap què fer-ne de la seva vida. És jove, té 21
anys i es defineix com un gandul. Té la impressió que la seva família ho pensa,
d’ell i li fa por ser una càrrega. Considera que la seva pot ser una vida gris.
Es coneix molt bé i així ho plasma en el diari, que en alguns moments assoleix
una sinceritat extrema. És un jove contemplatiu molt madur per a la seva edat. Pla
gaudeix de les coses petites, les seves sensacions, el seu ritme vital, més
observador que actiu, i els seus pensaments assenyats fan pensar en una persona
gran. De fet, tot i que el diari l’escriu als 21 anys, la publicació del llibre
es va fer quan ell en tenia 70, prèvia revisió seva. Aquest fet em fa pensar
que potser la seva maduresa es va infiltrar en els escrits juvenils. També vaig
tenir aquesta mateixa sospita al llegir-me Cartes
a Marius Torres del Joan Sales (escrites a la vintena i revisades amb
gairebé 60 anys). No sabré del cert si Pla i Sales tenien una maduresa precoç o
ha estat l’experiència viscuda la que ha assuavit i trampejat les emocions i
sentiments descrits unes dècades abans.
Llegir la prosa d’en Josep
Pla és un goig. La seva escriptura té el punt just de mala llet. És d’una
ironia molt fina. Tota vivència minúscula és explicable, tot pot tenir interès,
si ho explica ell. És un escriptor realista, molt descriptiu del paisatge sense
arribar a ser poètic. Adjectiva amb una traça formidable, amb un estil molt propi
(i que s’encomana), fent-ne triplets, dels adjectius.
A El quadern gris hi trobem de tot. Agafeu aire. Records d’infantesa
i joventut de poble que m’acosten més a la seva època (cronològicament més
distant) que a la dels meus fills que tindran evocacions urbanites i digitals, descripcions
de pobles i paisatges empordanesos que conec (o desconec, de tan diferents que
són, un segle després), disquisicions sobre el capitalisme (que compara amb la
natura) com si fos inherent a la vida i no existís cap altra alternativa,
raonaments sobre com amaguem la mort i maquinem il·lusions de permanència
eterna, sobre la solitud i la capacitat que tenim d’envair la solitud dels
altres quan ja no suportem més la nostra, reflexions sobre si és possible
escriure la intimitat qüestionant i cercant la sinceritat dels diaris íntims,
un autoretrat de gairebé dotze pàgines amb un elevat sentit de l’humor i un alt
grau d’autoconeixement, discussions amb gent propera i tolerància als estranys,
converses de cafè de poble amanides probablement dels seus pensaments
filosòfics, condemnes morals a allò que ell creu injust, crítiques a la
universitat de dret i a la docència en general, descripcions de l’ambient
universitari i de les pensions d’estudiants, conscienciació que la llibertat
individual depèn en gran mesura de la llibertat econòmica, alguna definició de
política molt encertada, acceptació que la gent prefereix l’engany al realisme
o al naturalisme que ell defensa, crítiques amb admiració a escriptors i poetes
(com Carner, Sagarra, Ors i Verdaguer), cerques infructuoses en avantpassats
per reafirmar-se com a escriptor, exercicis literaris on concep diàlegs
inventats d’un primer amor amb un contrast brutal entre la posada en escena
excessivament exaltada a l’estil Goethe i la conversa dels enamorats (mediocre,
gris i insubstancial, però perfectament real), reflexions sobre l’amor, el
matrimoni i la família que fan pensar en un nihilista tot i ser una persona tan
jove (bé, això i perquè és un lector declarat i incansable de Nietzsche) i que
em fa investigar en la seva vida i descobrir una relació (amb presumpta filla no reconeguda i tot) amb Adi Enberg una espia que
treballava per una organització franquista finançada per Francesc Cambó de la
qual Pla també en seria col·laborador, certa misogínia que devia ser usual per
l’època però que indigna igualment, tertúlies interminables a la penya de
l’Ateneu Barcelonès amb intel·lectuals barcelonins (només masculins, clar, o
amb alguna dona de vida dissoluta) on trobarà l’ajuda per exercir de
corresponsal i de periodista a París. Punt en que s’acaba el quadern.
Deu ser pràctic separar les
obres dels seus autors, però el fet que Pla fos amigable i col·laborador,
sobretot als inicis, amb el règim franquista va fer que trigués a voler-lo llegir.
Judici a part, he de reconèixer que, després de gaudir literàriament de El quadern gris és molt, però molt
probable que continuï interessant-me pels seus escrits.
“Penso: aquest anar i venir de
Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni
utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan
considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat
de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe”
El quadern gris. Josep Pla
Subscriure's a:
Missatges (Atom)