Les ànimes mortes- Nikolai V. Gógol

© Bocins Literaris

Títol: Les ànimes mortes

Autor: Nikolai V. Gógol

Títol original: Мёртвые души

Any publicació:1842

Traducció: Josep Mª Güell

Marbot Ediciones

Feia dos anys que tenia pendent llegir-me Les ànimes mortes de Gógol. De l’autor només m’havia llegit El capote i Vi, molt recomanables, tots dos de Nórdica Libros de la col·lecció Ilustrados (tafanegeu-la). Necessitava una història llarga d’aquelles que t’embolcallen i t’aïllen, com ho fan els llibres dels bons escriptors russos (ucraïnès en aquest cas). I la història promet d’inici: ja en el primer capítol compara hàbilment els aduladors del poder amb un estol de mosques enganxoses.

La novel·la és un crítica molt irònica (l’exageració és tal que s’acosta a la sàtira en alguns fragments) de la societat russa, però és una crítica feta amb amor. Gógol s’estima Rússia, i és aquest amor que li té que fa, que volent el millor per a ella, hi veu el pitjor. Li dol imaginar-la com podria ser i no és. Carrega contra els seus contemporanis que admiren als alemanys i francesos (i n’utilitzen l’idioma en detriment del seu), com si el que vingués de l’estranger fos millor. També ataca durament a l’administració i les seves males pràctiques (Gógol va ser funcionari i l’experiència  el va marcar negativament, com a cosa bona en sortí el seu conte El capot).

L’argument és molt simple. Però aviat te n’adones que no té cap mena d’importància: no és el què, és el com ho explica. Aconsegueix endinsar-te en l’època i a Rússia, et voldries quedar dies i dies entre aquests personatges provincians. Perquè aquest és d’aquells llibres que no passa gairebé res, i després de més de 400 pàgines encara vols que continuï una estona, fins quan? Fins que l’autor se’n cansi. De fet va ser una mica així. Gógol tenia la intenció de fer una trilogia imitant Dante, però només es conserva aquest primer llibre (en diuen l’infern gogolià), ja que abans de morir va llençar al foc la segona part, deixant la reforma que volia per a la seva societat a les portes del purgatori. Podríem pensar que la malaltia i el sentiment religiós exaltat, que va caracteritzar i trastocar el final de la seva vida, en foren el detonant, però l’autor era un piròman reincident doncs el seu primer llibre, durament atacat per la crítica, tingué el mateix destí.

Com a protagonista de la història, escull en Txítxikov, un anti-heroi, un hipòcrita sense escrúpols morals (perquè n’està tip dels herois virtuosos!). Aquest es dedica a fer una successió de coneixences, totes per interès, d’alts càrrecs i terratinents de la societat russa de províncies, per tal de comprar “ànimes mortes” (abans de l’emancipació dels pagesos els terratinents compraven serfs referint-se a ells com a ànimes). Però Txítxikov no compra cadàvers. Vol les ànimes en paper. Pretén negociar amb els serfs morts encara no declarats al registre per tal de fer-los seus i adquirir diners i propietats, entabanant als falsos amics. Però ho fa tan malament que fins i tot fa llàstima la seva ineptitud. La seva maldat frega el ridícul i en el seu materialisme fred hi podem trobar tocs d’idealisme ingenu.

És un llibre en constant moviment. Penso com es devia divertir Gógol creant en Txítxikov i els personatges que l’acompanyen en el seu viatge: el cotxer borratxo i l’assistent d’olor corporal densa; així com els que es troba pel camí: un innocent apegalós que usa els superlatius en excés, una vella garrepa, un mentider compulsiu mig boig, un cínic amb mala llet, un addicte al treball i el seu cunyat tediós...

Té un estil descriptiu de detalls que m’ha recordat a Thomas Mann, però Gógol és més rude. Es perd en els detalls de la història i ho fa a consciència, com si el fil principal no fos fonamental. I quan els detalls són tan extremadament rics, ens importa gaire que l’argument sigui secundari?

I per acabar, si sou curiosos i us agrada que us sorprenguin, no us perdeu el relat La mujer de Gogol de Tommaso Landolfi. El vaig descobrir fa anys en el recull Los cuentos de una vida de Sergio Pitol. El podeu trobar a la xarxa, però desconec si la traducció és bona. Una perversitat obscena, divertida i grotesca. Una nina de goma que fa de dona de Gógol i és responsable de la malaltia i la inestabilitat mental de l’autor. Molt atrevit. Gens apte per a moments de sensibilitat.