Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

© Bocins Literaris

Títol: Nosaltres

Autor: Ievgueni Zamiatin

Títol original: Мы

Any: 1921

Traductor: Miquel Cabal Guarro

Editorial Males Herbes

En una exposició que van fer al CCCB sobre el futur de la nostra espècie anomenada “+ Humans”, a l’última sala, d’il·luminació tènue molt adient, em va sobtar la maqueta d’una muntanya russa ideada per al suïcidi: Euthanasia Coaster, una atracció sense retorn de poc més de 3 minuts. La maqueta i el vídeo explicatiu, que formaven part d’un projecte imaginari de moment (crec), impactaven, però encara més que algú hagués ideat un invent d’aquesta índole i alhora tan pràctic. Trasbalsada encara per la curiosa idea, en un dels murs de la sala, una frase impresa va captar la meva atenció:

“A aquell parell, al paradís, els van oferir una elecció: o la felicitat sense llibertat, o la llibertat sense felicitat. No hi havia una tercera opció”

Una cita d’un llibre, Nosaltres, i d’un autor que no havia sentit mai, Zamiatin. Un cop investigat, vaig veure que Nosaltres era la llavor originària i desconeguda de llibres distòpics que molts hem llegit, com 1984, Un món feliç i, fins i tot Fahrenheit 451. Ens pensàvem que l’Orwell, en Huxley i Bradbury eren originals? Doncs no, la idea va sorgir d’un rus. Casualment l’editorial Males Herbes n’havia fet una edició pocs mesos abans. Vaig córrer a comprar-lo.

A diferència dels llibres esmentats, el protagonista de Nosaltres, D-503, és feliç en el seu món quadriculat, matemàtic i de vidre, a molts anys enllà del nostre. Li està bé la seva vida reglada. No té cap neguit intern, està còmodament adaptat a l’Estat Únic. La història se serveix de la I-330, que no segueix les normes de l’Estat i de la qual el protagonista se n’enamora perdudament, per destarotar tot el seu món. Altre cop el recurs del mite edènic i la culpabilitat de la dona.

El “nosaltres” del llibre no és un tu i un jo. És un nosaltres ampli, de comunitat, d’un tot, de formiguetes que no pensen i per tant, es deixen portar. La individualitat està prohibida (tal i com ho estava en el règim totalitari de l’era Stalin) i la uniformitat de pensament és la norma general. El llibre descriu, mitjançant la comoditat de la no-llibertat imposada en aquest cas per prevenir un terror passat llunyà, la por a ser nosaltres mateixos: la por a la llibertat. La por que el nostre propi jo ens alieni la nostra vida irreal i còmoda.

Està escrit com un deliri d’un boig, d’un malalt que pateix. Llegint alguns fragments he arribat a dubtar de l’estabilitat mental de l’autor perquè realment el desvari sembla autèntic, com si el visqués de debò. La narració del patiment al sortir de la tranquil·la falsa felicitat i sentir (enamorament, llibertat) està molt aconseguit i atabala una mica mentre intentes seguir-lo en la seva bogeria. El protagonista té una lluita interna, es tortura i gairebé perd el cap. Les emocions l’aclaparen perquè no sap que fer-ne d’elles (no les ha viscut mai) i li esclaten. És tot un xoc anafilàctic de sentiments.

Nosaltres té un final més realista que els llibres successors. Potser és per això que em quedo amb 1984 o Un món feliç? O és per què me’ls vaig llegir de jove? Si me’ls rellegís ara, què hi trobaria? Si atordeix llegir aquest tipus de llibre ara, és per què ens hem acostumat al Mur Verd, a una vida de cristall net i impol·lut, a una vida asèptica? A partir d’una edat ja és massa tard per llegir-se aquest tipus de llibres? Estem contaminats per la comoditat? Està clar que aquests llibres se suporten millor en la joventut que en la maduresa.

Al final del llibre, unes postres suculentes: la carta que va enviar el mateix Zamiatin a Stalin criticant la censura a la que havia estat sotmesa la seva literatura i demanant una sortida digna a la seva situació. Al seu país se li havia vetat el poder publicar i això era la mort d’un escriptor. És una carta escrita amb valentia, no s’arrossega, reclama el seu dret. Zamiatin, amb l’ajuda de Gorki (que segurament li devia salvar la vida), va poder marxar a Paris, però el seu llibre va estar prohibit durant 60 anys a la Unió Soviètica.