Digues que m'estimes encara que sigui mentida - Montserrat Roig

© Bocins Literaris

Títol: Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Autor: Montserrat Roig

Any: 1991

Edicions 62

Digues que m’estimes encara que sigui mentida és un assaig creat a partir dels apunts que Montserrat Roig recollia en les seves llibretes alhora que anava escrivint les seves novel·les. En aquestes notes, Roig parla sobre literatura, sobre la dona escriptora i sobre la dona a Barcelona. Ens explica el seu naixement com a lectora i escriptora, busca l’origen d’aquesta llavor literària que li va créixer ja de ben petita. Es defineix com una lectora desordenada i indisciplinada. Com a molts de nosaltres, els llibres van formar la seva vida. L’assaig té un subtítol que m’encanta i que trobo molt encertat:

“Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir”

Al grup de poesia vam encetar una discussió no acabada per intentar esbrinar què significava el títol de l’assaig. Per a mi, després de la lectura del llibre, gosaria dir que el que Roig volia dir-nos és que malgrat que la Literatura és ficció, és a dir una mentida, el que en ella s’expressa són sentiments reals.T’estimo encara que l’Amor (en majúscula) sigui una mentida; el meu amor per tu és real, és veritat. Suposo que només es referia només a novel·les, perquè la poesia és sempre veritat (sigui eterna o efímera) i l’assaig ha de ser veritat per a l’autor, sinó és un frau. Així que Roig comença definint-se com a escriptora i narradora mentidera, creadora de ficcions. I és que els lectors, en les novel·les, volem trobar personatges planers (com aparentment planera és la nostra vida), però ens meravellem davant la complexitat d’aquests(que és la nostra complexitat amagada).

En els seus inicis com a escriptora es qüestiona l’ús de la llengua catalana per escriure, i si fer-ho de forma culta o col·loquial. Vol trobar el punt òptim de narrar bellesa sense ser pedant ni inaccessible al lector però tampoc sacrificar-se ni caure en la simplicitat. Ens explica el moment de conscienciar-se i triar entre les dues llengües que coneix i parla,per saber en quina ha d’escriure. Com a escriptora vol apropiar-se dels mots i també vol descobrir-ne de nous.

Com a integrant del moviment feminista, defensa les tesis de Virginia Woolf i supera el concepte de l’Altra (que és la dona) de Simone de Beauvoir dient que ha de deixar de rebatre a l’Ú (que és l’home). Exigeix escriure des de la llibertat. Al costat. No des de la ràbia ni en contra. Al·ludeix a la Mercè Rodoreda en la forma d’escriure que s’ha d’evitar. Segons Roig, Rodoreda escrivia venjant-se de la seva època i dels seus contemporanis escriptors masculins i que la seva literatura no ens ensenya a viure perquè té ràbia.

Se’ns dirigeix a les dones que potser hem llegit a través d’ulls masculins posant com a exemple l’Odissea, i ens convida a deixar la lectura èpica masculina i fer una lectura des de la visió de Clitemnestra (a qui el seu marit Agamèmnon va sacrificar la filla d’ambdós amb l’excusa de la guerra de Troia) i a treure’ns la por a “veure” el món sota el punt de vista femení, recordant-nos que els escriptors homes han mitificat a la dona bescantant-la al mateix temps. La dona ha d’escriure la història amb els seus ulls.

Ens introdueix al mecanisme del record en l’escriptura, del triangle format per la imaginació, l’observació i la memòria. Valora molt els escriptors que no són narradors omniscients (Gógol, Proust, Woolf), és a dir a aquells que ja no narren històries amb principi i final, sinó una part de la història. Com la vida, només en veiem una part.

No només de literatura, també comenta la vulgarització del món actual, de la incapacitat de viure sentiments reals, sinó vivint-los a través de mecanismes falsos (ella parla de televisió i novel·les, ara hi afegiria inevitablement els aparadors que són les xarxes socials), fent-ne de la vida una representació.

No oblida l’evolució de la dona i la seva llibertat, com a escriptora i com a individu. Recorda a les dones que finestrejaven perquè no podien fer res més (i encara menys escriure), sotmeses a un pare, marit o germà, totalment entregades als altres sense poder ser l’Una. I posteriorment la duresa del treball que les dones van patir per assaborir una llibertat amarga: el pas de la finestra a una fàbrica on consumien el seu temps i la seva salut. Llegint Roig, constato que hem avançat molt, però no tant com segurament esperaven gent compromesa com ella. Encara hem de recórrer un bon tros, Uns i Unes plegats, perquè les dones puguem ser plenament també l’Una i no l’Altra.