 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Deu raons (possibles) de la
tristesa del pensament
Títol original: Ten
(possible) reasons for thesadness of thought
Autor: George Steiner
Traducció: Roser Berdagué Costa
Any: 2005
Arcàdia
Quina troballa, aquest assaig que m’agrada rellegir-me de tant en
tant.A Deu raons (possibles) de la
tristesa de pensament, Steinerdefensa que els humans hem estat creat
tristos(tristitia) i que el nostre pensament
és inseparable d’una melancolia profunda i indestructible. D’aquest pensament
central ell fa recerca de les possibles raons que expliquin aquest sentiment de
tristesa que acompanya les nostres vides i en troba deu:
Primera.Els humans evitem fer-nos preguntes transcendents ja que no
tenen resposta i en les qüestions decisives no arribem a respostes
satisfactòries ni concloents. Aquesta contradicció interna ens aporta dubte i sensació
de fracàs.
Segona. Els actes del nostre pensament es troben subjectes en
qualsevol moment a intromissions contínues. No podem ni sabem pensar
concentrats. El pensament és no lineal.
Tercera. El pensament és el bé més íntim de l’ésser i alhora els
nostres pensaments són repetits i corrents, no hi ha originalitat.
Quarta. No hi ha comprovació definitiva de la veritat o l’error del
pensament subjectiu. No podem diferenciar la sinceritat de la falsedat.
Cinquena. La majoria del nostre pensament va a parar a les “escombraries
de l’oblit”, també gran part dels pensaments notables, fet que genera frustració.
Sisena. Som incapaços de materialitzar el pensament. El que
imaginem sempre és millor que la realitat. No podem plasmar el pensament de
forma perfecte en el llenguatge, escriptura, música, art, etc. Només arriba una
part imperfecta que ens aporta insatisfacció.
Setena. Entre el nostre pensament i el món on vivim hi ha
interposicions (presumpcions psicològiques, corpòries, culturals o dogmàtiques)
que no ens permeten veure “les coses tal com són” dotant-les d’un vel de
melangia.
Vuitena. Som incapaços de saber del cert què pensa un altre ésser
humà, sempre hi ha una part d’opacitat, fins i tot en la persona estimada (En què penses quan fem l’amor?). Podem
assolir la fusió corporal, però mai la mental.
Novena. Els humans podem tenir pensaments banals i altres que valen
molt la pena. Només una part molt restringida de l’espècie sap pensar. Aquest fet pot provocar l’odi o burla de la resta. La
creativitat no és democràtica. La desproporció entre nosaltres,que percebem i
alhora neguem, la tolerem poc.
Desena. Pensem en el ser,
però abominem el buit del no ser. Creiem
o no en divinitats, la qüestió de Déu ens persegueix. El pensament no és
indiferent a l’enigma de la identitat humana, de la nostra presència en un món
determinat, cosa que ens afligeix.
Un bon assaig de menys de 70 pàgines d’un dels pensadors actuals
més interessants.
Segueixes provocant-nos i, és clar, no podem evitar dir-hi la nostra.
ResponEliminaJo no crec que els humans haguem estat creats tristos. És un plantejament que voreja el terreny del determinisme o de la teleologia. No hi ha cap espècie biològica que tingui com a objectiu ser feliç o estar content. Com a espècie, el nostre objectiu és la reproducció i la supervivència. I punt. Tot això de la felicitat i la tristesa ve després i és del tot irrellevant. I això de la tristesa del pensament no seria altra cosa que la projecció del seu estat d’ànim sobre el seu pensament filosòfic. Com a tal, no existeix.
Sí que estic d’acord amb que les grans preguntes de la humanitat (Qui som? D’on venim?, etc) són ingènues. No hi ha un destí o un guió escrit i afortunadament no tenen resposta.
Pel que fa al vuitena raó, aquesta opacitat en els moments més íntims seguir que ha salvat milers de matrimonis!!
Pel que fa a la novena, aquest odi que esmentes vers “els que saben pensar” és l’anomenat Síndrome de Procust: prescindir del què sobresurt de la mitjana, eliminar el que destaca.
Ja vol això bocins.
ResponEliminaHe hagut de buscar al IEC què volia dir teleologia. Em trobo que ve del mot grec télos o téleos que vol dir fi o terme. És a dir teleologia és doncs un estudi de la finalitat. Però jo a Steiner no el trobo determinista, ell estudia les posibles causes de la tristesa, no la finalitat de la tristesa. El seu plantejament el veig sobretot humanista.
M'he perdut una mica entre les raons de tristesa de l'Steiner i la relació que en fas amb la felicitat (molt schopenhaurià o com es digui). I encara que no tingui massa a veure amb aquest llibre, em pregunto: tot i que no hem estat creat per a ser feliços (no deixem de ser formiguetes, d'acord) i tenim un objectiu de reproducció i supervivencia suposo que innat com a espècie, per què no podem tenir l'objectiu, com a individus unitaris i de éssers que pensen, de ser feliços?
Sí, la vuitena raó ens salva no només a la intimitat, crec que en qualsevol àmbit de relació humana.
Ostres, no havia sentit mai aquest síndrome de Procust (per un momento he llegit Proust). Em faràs investigar.
Gràcies, Lluís!