28/10/16

Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament - George Steiner


© Bocins Literaris
Títol: Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament
Títol original: Ten (possible) reasons for thesadness of thought
Autor: George Steiner
Traducció: Roser Berdagué Costa
Any: 2005
Arcàdia


Quina troballa, aquest assaig que m’agrada rellegir-me de tant en tant.A Deu raons (possibles) de la tristesa de pensament, Steinerdefensa que els humans hem estat creat tristos(tristitia) i que el nostre pensament és inseparable d’una melancolia profunda i indestructible. D’aquest pensament central ell fa recerca de les possibles raons que expliquin aquest sentiment de tristesa que acompanya les nostres vides i en troba deu:

Primera.Els humans evitem fer-nos preguntes transcendents ja que no tenen resposta i en les qüestions decisives no arribem a respostes satisfactòries ni concloents. Aquesta contradicció interna ens aporta dubte i sensació de fracàs.

Segona. Els actes del nostre pensament es troben subjectes en qualsevol moment a intromissions contínues. No podem ni sabem pensar concentrats. El pensament és no lineal.

Tercera. El pensament és el bé més íntim de l’ésser i alhora els nostres pensaments són repetits i corrents, no hi ha originalitat.

Quarta. No hi ha comprovació definitiva de la veritat o l’error del pensament subjectiu. No podem diferenciar la sinceritat de la falsedat.

Cinquena. La majoria del nostre pensament va a parar a les “escombraries de l’oblit”, també gran part dels pensaments notables, fet que genera frustració.

Sisena. Som incapaços de materialitzar el pensament. El que imaginem sempre és millor que la realitat. No podem plasmar el pensament de forma perfecte en el llenguatge, escriptura, música, art, etc. Només arriba una part imperfecta que ens aporta insatisfacció.

Setena. Entre el nostre pensament i el món on vivim hi ha interposicions (presumpcions psicològiques, corpòries, culturals o dogmàtiques) que no ens permeten veure “les coses tal com són” dotant-les d’un vel de melangia.

Vuitena. Som incapaços de saber del cert què pensa un altre ésser humà, sempre hi ha una part d’opacitat, fins i tot en la persona estimada (En què penses quan fem l’amor?). Podem assolir la fusió corporal, però mai la mental.

Novena. Els humans podem tenir pensaments banals i altres que valen molt la pena. Només una part molt restringida de l’espècie sap pensar. Aquest fet pot provocar l’odi o burla de la resta. La creativitat no és democràtica. La desproporció entre nosaltres,que percebem i alhora neguem, la tolerem poc.

Desena. Pensem en el ser, però abominem el buit del no ser. Creiem o no en divinitats, la qüestió de Déu ens persegueix. El pensament no és indiferent a l’enigma de la identitat humana, de la nostra presència en un món determinat, cosa que ens afligeix.

Un bon assaig de menys de 70 pàgines d’un dels pensadors actuals més interessants.

2 comentaris:

  1. Segueixes provocant-nos i, és clar, no podem evitar dir-hi la nostra.

    Jo no crec que els humans haguem estat creats tristos. És un plantejament que voreja el terreny del determinisme o de la teleologia. No hi ha cap espècie biològica que tingui com a objectiu ser feliç o estar content. Com a espècie, el nostre objectiu és la reproducció i la supervivència. I punt. Tot això de la felicitat i la tristesa ve després i és del tot irrellevant. I això de la tristesa del pensament no seria altra cosa que la projecció del seu estat d’ànim sobre el seu pensament filosòfic. Com a tal, no existeix.

    Sí que estic d’acord amb que les grans preguntes de la humanitat (Qui som? D’on venim?, etc) són ingènues. No hi ha un destí o un guió escrit i afortunadament no tenen resposta.

    Pel que fa al vuitena raó, aquesta opacitat en els moments més íntims seguir que ha salvat milers de matrimonis!!

    Pel que fa a la novena, aquest odi que esmentes vers “els que saben pensar” és l’anomenat Síndrome de Procust: prescindir del què sobresurt de la mitjana, eliminar el que destaca.

    ResponElimina
  2. Ja vol això bocins.

    He hagut de buscar al IEC què volia dir teleologia. Em trobo que ve del mot grec télos o téleos que vol dir fi o terme. És a dir teleologia és doncs un estudi de la finalitat. Però jo a Steiner no el trobo determinista, ell estudia les posibles causes de la tristesa, no la finalitat de la tristesa. El seu plantejament el veig sobretot humanista.

    M'he perdut una mica entre les raons de tristesa de l'Steiner i la relació que en fas amb la felicitat (molt schopenhaurià o com es digui). I encara que no tingui massa a veure amb aquest llibre, em pregunto: tot i que no hem estat creat per a ser feliços (no deixem de ser formiguetes, d'acord) i tenim un objectiu de reproducció i supervivencia suposo que innat com a espècie, per què no podem tenir l'objectiu, com a individus unitaris i de éssers que pensen, de ser feliços?

    Sí, la vuitena raó ens salva no només a la intimitat, crec que en qualsevol àmbit de relació humana.

    Ostres, no havia sentit mai aquest síndrome de Procust (per un momento he llegit Proust). Em faràs investigar.

    Gràcies, Lluís!


    ResponElimina