Brúixola - Mathias Enard

© Bocins Literaris

Títol: Brúixola

Títol original: Boussole

Autor: Mathias Enard

Traducció: Jordi Martín Lloret

Any: 2015

Editorial Empúries

Llegeixo en una crítica que Brúixola és un llibre massa erudit i que es queda a mig camí entre voler ser un estudi o una tesi i una la novel·la. No m’hauria de llegir les crítiques abans del llibre perquè inevitablement em contaminen. Em dol la crítica a l’Enard, escriptor que m’enamora, com si em critiquessin a un bon amic (allò que tu pots criticar-lo, però una altra persona no, encara que potser tingui raó).

Brúixola és una història d’amor. Un llibre escrit a Occident sobre l’Orient i el nexe que hi ha entre ambdós mons a través d’un seguit interminable de personatges i històries que brollen de la narració principal.

En Franz, el narrador, ens explicarà en una sola nit d’insomni, la seva llarga relació amb la Sarah. Ell és un personatge nostàlgic, ple de melangia i fins i tot el que els antics en deien bilis negra, que està profundament enamorat de la Sarah. Fins ben endavant del llibre no sabrem si l’amor mig idealitzat que té cap a la Sarah té algun fonament en ella o és tan sols un amor platònic- obsessió del narrador, que podria remetre’ns a “All I loved, I loved alone” del poema Alone de l’Allan Poe. Franz no fa res per aproximar-se-li ni per demostrar-li com n’és d’important en la seva vida. Per què no actua? Per que no s’entrega? Quina manera de patir! Per a ell l’amor és espera i esperança.

El personatge de la Sarah és inicialment fascinant, tot i que després ens mostrarà una part més trista i fràgil. Curiosa, erudita i vital. De qualsevol cosa en fa una experiència. La Sarah viu. S’entrega en cos i ànima en tot el que fa, en tot excepte amb ell. La Sarah cerca la bellesa, l’amor a través del dolor, de la mort. És un personatge complex i que pateix. Per poder estimar, vol entendre el món i primer l’ha de conèixer, per això viatja. No fuig, vol entendre. Busca en els viatges el que altres busquem als llibres: conèixer, saber, entendre. La Sarah és un pou de ciència, li explica coses i coses a en Franz i ell se sent enlluernat per ella de la mateixa manera que Enard a través d’en Franz ens explica coses i coses a nosaltres.

Amb complex de Sherezade, en Franz, que lluita contra la mort i el temps, explicarà un reguitzell d’històries (sí, potser massa), sobre l’amor d’un cúmul d’intel·lectuals (personatges reals) que van tenir una relació intensa amb l’Orient. Al principi aquestes històries són espurnes que et fan investigar en les vides d’aquestes persones, que deuen ser alhora personatges admirats per Enard, i vols que et prengui la flama, però és cert que hi ha tanta, però tanta informació que et desborda.

Enard bon descriptor de sentiments i de llocs, ens porta a les ciutats que descriu: Viena, Estambul, Àlep, Damasc, Teheran... A través del narrador, es traspua la tristesa i nostàlgia que l’autor sent per aquestes ciutats, alguna d’elles perdudes per a nosaltres. I ens fa sentir doblement tristos, de primeres perquè pensem que hi ha llocs que no podrem veure mai més en esplendor, i en segon lloc, perquè ens trobem pensant en les ciutats abans que en la gent morta, desapareguda o migrada. Això encara genera més tristor: és l’egoisme d’Occident. Els occidentals viatgers hem creat una visió d’Orient màgica que no correspon a la realitat. L’home occidental i la visió pròpia del món. Europeus colonitzadors, exploradors, “espies”, però no coneixedors. Per què, ens interessa la seva realitat? O volem que ens “interpretin” la realitat d’Orient que ens hem fabricat?

El títol del llibre s’explica quan fa referència a les brúixoles que es troben a les habitacions dels hotels d’Orient indicant la direcció a la Meca. De ple en la història d’en Franz i la Sarah, m’he preguntat qui era la brúixola de qui? Perquè la Sarah és la brúixola per en Franz, el seu horitzó; però en Franz també ho és de la Sarah, un lloc de referència on poder tornar.

El llibre ens parla de la cerca del propi jo dins l’altre, però el concepte de l’altre aquí és integral, té un abast molt ampli, d’un tot. Ens parla de l’amor i de la seva dificultat, de la paciència. I se m’acut que Brúixola de l’Enard és com l’amor, és difícil i s’ha de tenir paciència per continuar. A dos terços de la lectura, he tingut ganes de deixar-lo, però aguanto i estic molt contenta d’haver-lo acabat. Brúixola ha estat, sobretot, una qüestió de resistència.

És un llibre arriscat. Enard pot fer-ho gràcies a la seva trajectòria. De cap manera és un llibre per iniciar-se en l’autor. No és fàcil ni assequible. Malgrat que s’ha de digerir un cop llegit, deixa un bon gust al final.