Nada crece a la luz de la luna - Torborg Nedreaas

© Bocins Literaris

Títol: Nada crece a la luz de la luna

Títol original:  Av maneskinn gror det ingenting

Autora: Torborg Nedreaas

Traducció: Mariano González Campo

Any: 1947

Errata Naturae

Nada crece a la luz de la luna comença amb rotunditat i envoltat d’una atmosfera suggestiva.  El narrador troba la que serà la protagonista de la novel·la en una estació de tren, de nit, com si estigués esperant-lo a ell o a algú altre, per a explicar-li la seva vida. Així ho farà. El seguirà fins a casa d’ell i el sotmetrà a una elecció: tenir el seu cos o conèixer la seva ànima, avisant-lo prèviament (i indirectament també al lector) que el seu cos és més bonic. Deduïm que la seva serà una ànima fosca. Amenaça amb una veritat de sang i de brutícia.

La història, ambientada en un petit poblet de Noruega  a mitjans del segle XX, és explicada vint anys després. La dona relata la misèria i la pobresa sense escapatòria (que podria ser la de qualsevol noia d’aquell poble o de pobles semblants d’aquell país o d’altres països), la forta sensació d’estar encadenada atorgada per la classe social baixa, la consciència de saber que no podrà tenir altre futur que repetir el camí de la seva mare o germana. Les seves aspiracions de poder ser alguna cosa més queden tallades en aquest el poble on viu i que considera la seva presó. La d’ella i la de totes les dones.

Però si bé és cert que una part de la presó li ve condicionada per l’ambient on viu, l’altra part de la presó és responsabilitat seva perquè s’enamora, bojament i amb una fúria malaltissa, del seu professor. Aquest amor (si li podem dir així) li portarà la desgràcia i li destrossarà la vida. El professor, que sent una atracció molt forta cap a la protagonista però no l’estima, prioritza el que diran i la seva futura carrera. Tot i que es deixa endur per una passió desfermada quan se la troba, per a ell, ella no forma part de la seva vida. La vol d’amagat i la condemna a la foscor, a la clandestinitat, a la nit. I com diu el títol, res pot créixer a la llum de la lluna.

Establint una relació d’amor-odi de la qual no pot apartar-se’n, ella no pot evitar que la seva vida giri al voltant d’ell. Íntegrament, totalment, obsessivament. Aquest amor brutal que no la deixa viure, la deixarà embarassada d’un fill que ella voldrà i no podrà tenir. Perquè aquest llibre no tracta del tema de l’embaràs no desitjat, no. El drama veritable i que l’autora ens el planta al davant de forma tràgica, real i cruenta, perquè no girem la cara, és justament el contrari: l’avortament no desitjat.

Nedreaas no es limita a explicar-nos només el cas d’aquesta noia, va més enllà, es dirigeix al problema social. La impotència de les dones sense marit que voldrien tirar endavant amb un fill (situem-nos a l’època i en un poble petit), però que no veuen sortida econòmica possible, que no poden assumir-ho elles soles, que no volen veure’s reduïdes a una vida de misèria com la que han patit moltes altres dones, venudes a una no vida de per vida. A través de la protagonista, fa una crítica severa i despietada a la societat i sobretot de la moral (falsa moral) de la seva època. Contrastant la duresa de la història, tan explícita que ens alguns moments se sent massa real i es fa insuportable seguir llegint, l’autora ens regala unes descripcions del paisatge nòrdic d’una delicadesa sorprenent i captivadora. Com la protagonista, malgrat la desgràcia del que explica, busca sempre la bellesa.

És un llibre que remou per dins. Amb furor. No es pot no sentir el que t’explica la protagonista. Et passa com al narrador: s’horroritza, la compadeix, però està obligat a escoltar-la. Sense entrar a valorar un tema tan sensible com l’avortament, és impossible quedar-se indiferent al tancar el llibre. Us poden trontollar idees arrelades i que un llibre ho aconsegueixi és genial, encara que llegir-lo (aviso) sigui terriblement dur.