Clarissa - Stefan Zweig

© Bocins Literaris

Títol: Clarissa

Títol original: Clarissa

Autor: Stefan Zweig

Traducció: Joan Fontcuberta Gel

Any: 1942

Quaderns Crema

Després de l’inacabat El procés de Kafka, escullo la inacabada Clarissa de l’Stefan Zweig, escriptor que m’encanta i que m’he de dosificar perquè les seves novel·les produeixen un efecte torbador en mi. Les editorials Quaderns Crema, en català, i Acantilado, en castellà, estan fent una recopilació exhaustiva de tota la seva obra de sobrada solvència. Tota recomanable: novel·les, assajos i biografies.

A Clarissa, Zweig ens descriu la vida d’una noia austríaca òrfena de mare que es cria en un internat de monges. La relació amb el seu pare, que és militar, és distant (però amb necessitat no satisfeta de proximitat) perquè ell ha estat incapaç de mostrar els sentiments als seus fills. A canvi, li fa escriure a Clarissa un registre diari de les seves vivències minses com a substitut de la comunicació. Per a Clarissa aquests dies de cada dia són oblidables, no li han generat cap record vívid que valgui la pena. Clarissa no ha tingut una infància ni una joventut feliç, tampoc infeliç. Només ha circulat per la vida.

Quan el seu pare injustament tractat per l’exèrcit es veu obligat a dimitir, com que ha fet de la seva carrera militar la seva vida, prefereix fugir que no sentir-se degradat davant el cercle de coneguts i dels seus fills. Clarissa ha d’encaminar el nou rumb de la seva vida, cosa que no li és difícil ja que ha heretat la fermesa paterna. S’intrueix anant a conferències, on coneix al Dr. Silberstein, un psiquiatre que postula tesis alternatives al psicoanalista de referència Freud i que la contracta com a secretària i ajudant i que acaba convertint-se en la memòria del doctor. Amb en Silberstein fan un bon equip. Ella és sistemàtica, treballadora i discreta. Li agrada la feina. També és una noia solitària, assenyada, madura. Excessivament racional, no deixa que els sentiments li penetrin. Sense ser freda, manté sempre una distància amb la gent i amb les coses. Té 20 anys i no s’ha enamorat mai. Fins que en Silberstein no li fa veure, no l’amoïna, tot i que ella intuïa aquesta prudència en el seu caràcter; ara que ho sap, li molesta, com una nosa apareguda.

El doctor la inscriu a un congrés a Suïssa on ell no pot anar. Allí, Clarissa coneix Léonard, un professor de províncies francès d’uns 45 anys. Léonard és amable, cordial, càlid. Clarissa enveja i li agrada la manera com ell tracta la gent, el seu bon humor, la seva desimboltura. Léonard es relaciona fàcilment amb tothom, al contrari d’ella que li costa. Clarissa es troba molt bé amb Léonard. A través d’ell s’apropa a les idees socialistes, ell creu en les petites coses i en les persones humils que poden canviar el món. A l’acabar el congrés, allarguen unes vacances i es fan amants. El seu és un amor amigable, estan bé junts i senten gratitud (més que no passió) per haver-se trobat. Gaudeixen del seu amor tranquil sense plans, vivint al dia, sentint-se anònims. Tenen una relació lliure (tot i que ell està casat) i sense lligams. Amb Léonard, Clarissa se sent viva per primera vegada.

Però és l’estiu de 1914 i el seu amor breu es veu interromput pel començament de la guerra, que els separa. Rere un comiat silenciós, cadascú torna a casa seva: aviat els seus països seran enemics. Ella es presenta per ajudar en un hospital de campanya, ajudant a cada soldat ferit es figura que està salvant en Léonard. Mentrestant, el fill d’ell li creix al ventre. Clarissa es troba sola i té por. No vol deshonorar el seu pare i acut al doctor que la reconforta i li dona seguretat. Ella és forta, decidida i cerebral, capaç de planificar el seu futur ràpidament. En tot moment toca de peus a terra i la decisió que ha de prendre condiciona el desenllaç de la novel·la.

Clarissa ens mostra la duresa de l’època i el patiment causat per la Gran Guerra, una guerra monstruosa per a la humanitat que ningú pensava que durés el que va durar ni les conseqüències terribles que va tenir, les decisions que la gent, com la protagonista, va haver de prendre per sobreviure, el sacrifici pels pares, pels fills o per la pròpia pàtria. Clarissa ens narra la decepció, el desànim, la cerca d’un motiu per continuar vivint, l’espera sense fe i la mort en vida. Sentiments que el propi Zweig devia patir mentre escrivia el llibre, doncs Clarissa és el llibre que l’autor estava escrivint (entre d’altres) quan es va suïcidar el 1942, tement que el nazisme envaís el món. La solitud de Clarissa probablement era la solitud de Zweig. El llibre ens aboca a un final lacònic on l’autor condensa els últims anys explicats de Clarissa.

Perquè sé que es tracta d’un llibre inacabat he tingut la percepció (probablement errònia) que en alguns passatges de Clarissa, Zweig no va poder acabar de polir el personatge de Léonard, que havent-lo descrit primer com a una persona propera i de tracte fàcil amb els altres, apareix també com a algú que li costa obrir-se a la gent. També es fa estrany el relat de la seva relació amb Clarissa, que l’autor explica de passada i en canvi representa que ha tingut un pes fonamental en la vida de la noia. Em fa dubtar si el final del llibre és per voluntat o per mort de l’autor. Tot i així, aquestes impressions meves esdevenen nimietats perquè l’escriptura de Zweig és embriagadora i un cop més ho torna a fer: se’m guanya amb poquíssimes pàgines llegides. Ho té fàcil per posar-se’m a la butxaca. L’estil de la seva prosa és un gaudi constant, l’exposició i anàlisi que fa dels sentiments a través del seus personatges i la seva sensibilitat extrema tenen un poder extraordinari. Un cop més, constato que d’en Zweig és impossible escapar-se’n.