A la intemperie - Rosamond Lehmann

© Bocins Literaris

Títol: A la intemperie

Títol original: The weather in the streets

Autora: Rosamond Lehmann

Traducció: Regina López Muñoz

Any: 1936

Errata naturae

Descobreixo A la intemperie de Rosamond Lehmann a l’aparador d’una de les meves llibreries i a l’instant m’enamoro de la bellesa sòbria de la seva portada; això, sumat a la solvència coneguda de l’editorial, m’impel·leix a comprar-me el llibre sense dubtar i sense conèixer l’autora.

A la intemperie és una novel·la ambientada a Londres als anys 30 del segle XX. La protagonista, l’Olivia, és una dona jove, forta i independent que viu amb la seva cosina, treballa per a una amiga i es mou per ambients bohemis amb els seus amics. Quan s’inicia el llibre porta un temps separada del seu marit quan s’adona, acabat l’enamorament, que no es coneixen i que no es podran fer feliços. Olivia no vol un matrimoni portable, busca un amor que la faci feliç i actua amb conseqüència.

En un viatge en tren mentre es dirigeix a visitar la seva família, amoïnada pel seu pare que està malalt, Olivia coincideix en el mateix compartiment amb en Rollo, fill d’uns veïns rics dels seus pares i del qual, ella n’estava enamorada anys enrere. Olivia és d’origen humil; ell és ric, elegant i està ben situat. D’aquesta trobada casual, sorgeix una conversa relaxada i intel·ligent, on comparteixen pensaments molt propers i es fan confidències com si haguessin mantingut el contacte durant aquests anys. Ell està casat i s’estima la seva dona però necessita apropar-se a algú que supleixi el que li manca al seu matrimoni. Rollo la convidarà a un sopar familiar i a un ball. Aquesta segona trobada, ja no casual, propicia que gairebé sense adonar-se’n, esdevinguin amants. S’ho passen bé junts. La vida és curta i ells s’han trobat.

Rollo porta aquesta situació molt millor que Oliva. Ell és capaç de compartimentar els dos amors (reals) que sent, per ella i per la seva dona. Olivia, que creu en un amor més elevat i busca la felicitat per davant de tot, s’adapta al que ell pot donar-li, però li pesa cada cop més el temps robat, les cites a deshores, l’agonia de l’espera, les sobres... Li pesa ser l’altra. Vol ser i sentir-se prioritària. Rollo, malgrat que l’estima, no pot donar-li això. És incapaç de deixar la seva dona, per no fer-li mal, però també perquè se l’estima. A ell ja li va bé aquesta vida còmoda i tranquil·la, que de tant en tant, i sobretot quan se sent allunyat de la seva dona, comparteix amb Olivia. Li està bé aquest impàs que podria fer durar mentre una aguanti i l’altra no se n’assabenti. Ella, com a dona independent que és, lluitarà per no ser l’altra, per no estar pendent d’ell, però sota la seva aparença, Olivia és més insegura i feble del que sembla.

Com ens recorda Lehmann, “naixem i morim sols”, i Olivia en un moment que es troba sola haurà de prendre una decisió important sense en Rollo. Això serà el detonant que farà que es plantegi la relació. Olivia persegueix (o intenta) un projecte d’amor però Rollo no té cap projecte clar o no és el d’ella. Rollo no fa plans, viu al dia, es deixa portar. L’autora descriu molt bé l’estat precari i insegur de l’amor, la manca de garanties. Enamorar-se és estar a la intempèrie i les decisions que Olivia o Rollo volen prendre no les poden planificar ni decidir de forma taxativa, doncs l’amor i el desig també decideixen per ells. Segurament ni ell ni ella volen viure l’amor d’aquesta manera (com si ho poguessin triar!), però és tan valuós per a ells que tampoc volen renunciar-hi. No és el que voldrien, però és el que tenen. Seran capaços de viure-ho sense retrets?

I què té d’especial la novel·la? Doncs la forma d’explicar-nos-la. Lehmann té una forma original i sofisticada de narrar i domina l’estil indirecte i lliure. El narrador en tercera persona del principi es converteix en primera persona desvetllant-nos la veu de la protagonista. A més, entre els diàlegs dels personatges, s’infiltra el pensament real d’Olivia. Lehmann diferencia a la perfecció el que Olivia diu i el que Olivia pensa. És divertit llegir el que tots fem quan ens relacionem amb els altres. Però és que Lehmann encara va més enllà i entre els diàlegs també interposa els pensaments que els receptors d’Olivia pensen o el que ella pensa que pensen. És d’una riquesa insospitada. Només per aquesta manera d’explicar-nos la història, ja val molt la pena llegir-la. Tot i que podria resultar difícil, la lectura aconsegueix ser fluida i això és mèrit de l’autora.

M’agrada Lehmann perquè al descriure aquesta relació amorosa a través d’Olivia, no cau en el tòpic de la crítica a la dona legítima, ni tampoc a la crítica a l’home que estima i que no pot tenir íntegrament. És una exposició de fets. Sense buscar culpabilitats. No jutja. No és un llibre ensucrat. Rollo i Olivia tenen la capacitat de triar, són aparentment lliures i alhora estan totalment lligats pel seu amor. Cruel i dolç.