“una ciutat, com un ésser humà, reuneix les seves predisposicions, els seus anhels i les seves pors. Creix fins a la maduresa, produeix els seus profetes i cau en la letargia, la vellor o la solitud, que és el pitjor de tot. Despreocupats del fet que la seva ciutat es moria, els ciutadans encara seien allà, enmig del carrer, com cariàtides sostenint les tenebres, amb els dolors del futur a les parpelles; vetllant insomnes, caçadors de la immortalitat, a través del fatídic pas del temps”

El quartet d’Alexandria – Lawrence Durrell