“La misèria, l'autèntica- la que fa
que sigui impossible viure- no és la indigència total i aquesta brutícia en la
qual em veieu, sinó l'abominable situació de l'home que posseeix tots els
recursos que necessita per gaudir plenament de la vida que vol, i que no pot
gaudir-ne”
Mikhail
– Panait
Istrati
“Oh, mirar un home als ulls no és pas de les coses més fàcils que hi ha! D'ulls se'n veuen milers i milers. Les seves mirades troben la teva, durant un segon, i totes passen, a dreta o esquerra, i no tornen a coincidir mai més, com les mirades dels ramats de bous que van cap a l'escorxador. I moltes d'aquestes mirades, molts d'aquests ulls segur que són dels que poden veure dins del teu cor i entendre'l. Però et passen pel costat. I tu passes”
Mikhail
– Panait
Istrati
“¿Que potser només compten els diners i el benestar material? Aquesta pobra gent i tu voldríeu que dediqués totes les hores que tinc, tots els dies, tota la vida a aprendre com es fa fortuna i que, al final, m'hagués fet ric. Aleshores em tindríeu estima... Però jo us dic que aquesta estima no la vull”
Mikhail
– Panait
Istrati
“si l'abandonava a aquest destí, la seva massa d'argila en certs moments no hauria tingut res que la fes vibrar, i aleshores el Creador va trobar divertit afegir-hi uns quants grans minúsculs de bellesa, uns altres grans de talent, un pèl de generositat i algun polsim d'intel·ligència”
Mikhail
– Panait
Istrati
 |
©
Bocins Literaris
|
“Jutjar-te seria creure'm
massa important.
Fes que la teva vida
sigui la vida teva”
Direm
nosaltres – Roc
Casagran
Direm
nosaltres – Roc
Casagran
 |
©
Bocins Literaris
|
“Ell havia cregut que era diferent
dels altres homes, en un exili voluntari, digne d'estar prop de Déu. Potser Déu
el castigava per això; tornava a enviar-lo entre els homes, en la comunitat de
la passió i del dolor.
Calia aixecar-se i caminar”
La mare
– Grazia
Deledda
“se'n va anar, sense dir ni mitja paraula; i ell es va quedar dempeus davant la porta de casa amb la mà agafant la clau com si no pogués girar-la. No podia, no podia entrar; i tampoc no podia continuar caminant cap a on abans anava. Per un instant va tenir la impressió que s'hauria de quedar així per a tota l'eternitat, davant una porta tancada encara que en tingués la clau”
La mare
– Grazia
Deledda
“se sentia, a fora, la remor del vent acompanyada de la fressa dels arbres del ribàs rere la petita parròquia. No era un vent gaire intens, però sí constant i monòton, com si envoltés la casa amb una gran cinta estrident, estrenyent-la cada cop més, i intentés arrencar-la dels fonaments i tirar-la a terra”
La mare
– Grazia
Deledda
“havia llegit l'Evangeli sense fe: l'únic dimoni que existia era el que ell tenia a dins, i aquest sí que no marxava. I tanmateix, tot d'una, s'havia sentit més proper a Déu: <<¿Què tens en contra meu?>> I li semblava que aquells tres fidels, i la seva pròpia mare agenollada rere la porta de la cuina, s'havien vinclat, no davant el seu poder, sinó davant la seva misèria”
La mare
– Grazia
Deledda
“Trobava injust que Déu li enviés un dolor com aquell. I vet aquí que reconstruïa tot el seu pobre passat, repassant els seus dies per trobar-hi la llavor del mal present; i tots els seus dies eren allà, a la seva falda, purs i durs com els grans del rosari que els seus dits tremolosos palpaven”
La mare
– Grazia
Deledda
“Els primers anys que va passar en el poblet li semblava que ja havia viscut tota la seva vida: com si ja ho hagués conegut tot, la misèria, la humiliació, l'amor, el plaer, el pecat, l'expiació; com si s'hagués retirat del món talment com els vells eremites i només li restés esperar el regne de Déu”
La mare
– Grazia
Deledda
 |
©
Bocins Literaris
|
“La niebla se ha extendido
allí abajo, en la tierra: ¡así, así de
vaga
es la visión que tienen los hombres de
sí mismos!”
Odas y
sonetos – John
Keats