 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Cau de llunes
Autor: Maria Mercè Marçal
Any: 1977
Proa
La lectura d’Una cambra pròpia de la Virginia Woolf m’ha portat a voler llegir més sobre dones i feminisme. I de
sobte em trobo a les mans El segon sexe
de la Simone Beauvoir, l’assaig mare de la concepció feminista. Però les més de
900 pàgines per endavant em pesen molt, així que bescanvio l’assagista francesa
per una poeta catalana que també nodreix la temàtica feminista: la Maria Mercè
Marçal.
Cau de llunes va ser la
primera publicació de la poeta, prologada per Joan Brossa. Marçal va entrar directament
per la porta gran ja que obtingué el premi Carles Riba l’any 1976. El poemari és
una presentació del que serà la seva poesia, és un primer contacte amb la matèria
que vertebrarà la seva obra. Se’ns presenta amb una potent declaració
d’intencions a l’inici amb “Divisa”:
A
l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de
classe baixa i nació oprimida.
I el
tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Ens adverteix que es rebel·larà contra aquells qui vulguin silenciar
els tres eixos que formen part d’ella (feminista, el sentiment de classe i de nació
catalana) i que l’acompanyaran al llarg de tota la vida a través dels seus poemes.
Ens diu que ja n’hi ha prou de silenciar la veu dels oprimits.
És un llibre d’aprenentatge on la poeta experimenta amb poemes molt
diversos. Hi ha 4 parts ben diferenciades: una primera més íntima, la segona de
caire polític, la tercera dedicada a la dona i l’opressió que pateix, i l’última
que recorda a un cançoner.
En el títol, Cau de llunes, fa
un homenatge a la dona utilitzant la lluna com a símbol femení, un astre tan
protagonista a les nostres vides com el sol, de connotacions més masculines.
Els iguala i fa una vindicació de la seva condició de dona com a ésser
independent i no com a objecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada