El quadern gris - Josep Pla

© Bocins Literaris

Títol: El quadern gris

Autor: Josep Pla

Any: 1975

Edicions 62

El quadern gris de Josep Pla és un valuós dietari que comprèn des del març del 1918 fins el novembre de 1919. Poc més d’un any i mig on l’escriptor exposa els seus pensaments i vivències amb el valor afegit de transportar-nos i donar-nos a conèixer les primeries del segle XX a Palafrugell i voltants, on va néixer, i la vida a Barcelona, on va estudiar.

La intenció de Pla al començar el quadern és aprendre a escriure. Crea exercicis literaris per perfeccionar l’escriptura que és l’única cosa que el fa sentir útil. Escriure és un plaer i una necessitat per a ell. A punt d’acabar una carrera de Dret que abomina, se sent perdut i sense rumb. No sap què fer-ne de la seva vida. És jove, té 21 anys i es defineix com un gandul. Té la impressió que la seva família ho pensa, d’ell i li fa por ser una càrrega. Considera que la seva pot ser una vida gris. Es coneix molt bé i així ho plasma en el diari, que en alguns moments assoleix una sinceritat extrema. És un jove contemplatiu molt madur per a la seva edat. Pla gaudeix de les coses petites, les seves sensacions, el seu ritme vital, més observador que actiu, i els seus pensaments assenyats fan pensar en una persona gran. De fet, tot i que el diari l’escriu als 21 anys, la publicació del llibre es va fer quan ell en tenia 70, prèvia revisió seva. Aquest fet em fa pensar que potser la seva maduresa es va infiltrar en els escrits juvenils. També vaig tenir aquesta mateixa sospita al llegir-me Cartes a Marius Torres del Joan Sales (escrites a la vintena i revisades amb gairebé 60 anys). No sabré del cert si Pla i Sales tenien una maduresa precoç o ha estat l’experiència viscuda la que ha assuavit i trampejat les emocions i sentiments descrits unes dècades abans.

Llegir la prosa d’en Josep Pla és un goig. La seva escriptura té el punt just de mala llet. És d’una ironia molt fina. Tota vivència minúscula és explicable, tot pot tenir interès, si ho explica ell. És un escriptor realista, molt descriptiu del paisatge sense arribar a ser poètic. Adjectiva amb una traça formidable, amb un estil molt propi (i que s’encomana), fent-ne triplets, dels adjectius.

A El quadern gris hi trobem de tot. Agafeu aire. Records d’infantesa i joventut de poble que m’acosten més a la seva època (cronològicament més distant) que a la dels meus fills que tindran evocacions urbanites i digitals, descripcions de pobles i paisatges empordanesos que conec (o desconec, de tan diferents que són, un segle després), disquisicions sobre el capitalisme (que compara amb la natura) com si fos inherent a la vida i no existís cap altra alternativa, raonaments sobre com amaguem la mort i maquinem il·lusions de permanència eterna, sobre la solitud i la capacitat que tenim d’envair la solitud dels altres quan ja no suportem més la nostra, reflexions sobre si és possible escriure la intimitat qüestionant i cercant la sinceritat dels diaris íntims, un autoretrat de gairebé dotze pàgines amb un elevat sentit de l’humor i un alt grau d’autoconeixement, discussions amb gent propera i tolerància als estranys, converses de cafè de poble amanides probablement dels seus pensaments filosòfics, condemnes morals a allò que ell creu injust, crítiques a la universitat de dret i a la docència en general, descripcions de l’ambient universitari i de les pensions d’estudiants, conscienciació que la llibertat individual depèn en gran mesura de la llibertat econòmica, alguna definició de política molt encertada, acceptació que la gent prefereix l’engany al realisme o al naturalisme que ell defensa, crítiques amb admiració a escriptors i poetes (com Carner, Sagarra, Ors i Verdaguer), cerques infructuoses en avantpassats per reafirmar-se com a escriptor, exercicis literaris on concep diàlegs inventats d’un primer amor amb un contrast brutal entre la posada en escena excessivament exaltada a l’estil Goethe i la conversa dels enamorats (mediocre, gris i insubstancial, però perfectament real), reflexions sobre l’amor, el matrimoni i la família que fan pensar en un nihilista tot i ser una persona tan jove (bé, això i perquè és un lector declarat i incansable de Nietzsche) i que em fa investigar en la seva vida i descobrir una relació (amb presumpta filla no reconeguda i tot) amb Adi Enberg una espia que treballava per una organització franquista finançada per Francesc Cambó de la qual Pla també en seria col·laborador, certa misogínia que devia ser usual per l’època però que indigna igualment, tertúlies interminables a la penya de l’Ateneu Barcelonès amb intel·lectuals barcelonins (només masculins, clar, o amb alguna dona de vida dissoluta) on trobarà l’ajuda per exercir de corresponsal i de periodista a París. Punt en que s’acaba el quadern.

Deu ser pràctic separar les obres dels seus autors, però el fet que Pla fos amigable i col·laborador, sobretot als inicis, amb el règim franquista va fer que trigués a voler-lo llegir. Judici a part, he de reconèixer que, després de gaudir literàriament de El quadern gris és molt, però molt probable que continuï interessant-me pels seus escrits.