No hi érem - Enric Casasses

© Bocins Literaris

Títol: No hi érem

Autor: Enric Casasses

Any: 1983

Editorial Empúries

Acabada la lectura de No hi érem de l’Enric Casasses estic encuriosida per conèixer les opinions del grup de poesia. A l’expectativa, tots hi arribem de la mateixa manera, no volem ser els primers a opinar. Alguns anomenen Casasses, l’Albert Pla de la poesia i trobo que aquesta similitud és molt apropiada. Casasses és un personatge inclassificable i molt productiu. Poeta, rapsode (potent), actor, traductor, dramaturg, cantant, etc. En aquest poemari, amb el qual es va fer conegut, trobem una sèrie negra de sonets moderns.

Potser la tria del llibre no ha estat del tot encertada per introduir-nos a la seva obra ja que segons diu el mateix Casasses en la contraportada, el va escriure en els pitjors anys de la seva vida. Alguns dels sonets comencen molt bé i conforme avancen se m’escapen, ratllant la incomprensió. No sé si està fet expressament o a mi em falta alguna cosa per arribar-hi. De fet, llegint Casasses he tingut la sensació lleugerament molesta quan em sé davant d’algú que o bé escriu molt bé o (i) que és molt intel·ligent i no estic a l’alçada d’entendre. O també podria ser, i no ho descarto atès que Casasses passava per una època fosca, que probablement només ell s’entengui i maliciosament equilibro de cop el desnivell intel·lectual entre el poeta i jo.

No se’m fa assequible ni a la primera ni a la segona llegida, i en alguns sonets ni que me’ls llegeixi algunes vegades, i malgrat tot... Els seus poemes tenen una sonoritat envejable. És un poeta transgressor, modern, fresc, juganer, innovador. Arrisca en la forma i en el fons. Té molta força (i ho sap) i sé que llegiré més coses d’ell.