16/4/17

Retrato del artista en 1956 - Jaime Gil de Biedma


© Bocins Literaris
Títol: Retrato del artista en 1956
Autor: Jaime Gil de Biedma
Any: 1956
Ediciones Península


Quan descobreixo un autor l'escriptura del qual m’enamora, és ben possible que em passi i aquest cop m’ha passat, que no en tingui prou i un cop acabat un llibre, immediatament necessiti llegir-ne més coses, totes les coses que puc trobar, una darrera l’altra, sense aturador, fins que em saturo i em cal una parada forçosa. En situació encara de voler saber-ne més, arribo a Retrato del artista en 1956 escrit per Jaime Gil de Biedma quan tenia 26 anys i no publicat, a petició d’ell, fins després de la seva mort.
A principis del 1956, un any decisiu per a Gil de Biedma i amb l’excusa que ha de marxar a Manila per treballar en el negoci familiar d’una important tabaquera, decideix iniciar un diari personal, a tall d’experiment, per tal d’entrenar-se com a prosista. El diari l’estructura en tres seccions ben diferents:
La primera es titula Islas de Circe. Escrita durant l’estada a Manila. És la part més personal i entretinguda. Gil de Biedma no està còmode en el paper de fill d’important empresari ni amb els seus rancis col·legues directius que se senten antics colonitzadors i tracten amb menyspreu la gent de Manila, gent amb qui ell se sent més proper i fa per relacionar-s’hi ben aviat, i de forma ben íntima. Gil de Biedma explica les seves vivències en un lloc on pot viure la seva sexualitat sense complexes, detalla les trobades sexuals i sentimentals amb els nadius en ambients sòrdids on es refugia a estones de la seva condició burgesa (però amb la seguretat de poder-hi tornar quan li cal). Mentre és a Filipines, escriu molt poc, li costa, està poc concentrat, l’erotisme el subjuga.
Contrastant amb la primera part, ens col·loca amb calçador l’Informe sobre la administració general en Filipinas, un informe amanit amb estil literari sense perdre la formalitat sobre la situació de la empresa tabaquera, les discrepàncies  i les ineptituds de la direcció de Barcelona, la direcció de Manila i la direcció de províncies. Del tot incorrecte com a informe d’un càrrec important de l’empresa. Vol ser neutre, però li surt un to impostat deliciós i alhora aconsegueix unes conclusions molt sinceres. Ironia en estat pur. Desconec si el devia fer extensiu als directius de l’empresa, i si ho feu devia ser amb el gaudi de la immunitat de ser fill de qui era, o bé si l’informe es va quedar a la taula del seu pare. Tot i així, és molt bo. M’imagino la cara que devia fer el seu pare quan va llegir l’informe i em fa riure.
La tercera part, De regreso en Ítaca escrit a Nava de la Asunción, poble on la seva família sol passar les vacances i on ell va a descansar i a curar-se de tuberculosis. En aquesta part ens explica primer la seva tornada de Manila a Barcelona amb la dificultat de combinar la seva feina d’advocat a la tabaquera amb la seva vida interior, i després el seu descans a Nava on ens mostra la creació literària, el seu caràcter exigent i el seu neguit en els períodes de sequera escriptora. Els pensaments de Gil de Biedma sobre l’escriptura es poden compartir fàcilment amb la gent que estimem la literatura. Se’t fa amic de seguida. Troba profit de la malaltia lleu per poder dedicar-se, i encara li falta temps, només a allò que li agrada de debò: llegir, escriure, escoltar música, estar amb els seus amics i escriure cartes. A diferència de la primera meitat d’any, aquí a Nava té una vida tranquil·la sense l’impuls eròtic (ara atenuat per la malaltia) que li impedia escriure, però amb topades contínues amb la seva família que critica la vida que porta i això que no la coneixen (però potser la sospiten) tota. Gil de Biedma és massa intel·ligent per deixar-se emmotllar completament, però sí que s’aprofita de la bona situació familiar per treballar còmodament en una feina que li permet dur aquest tipus de vida.
El diari està escrit de forma contínua, sense posar dates, en un llenguatge proper i fluent. L’autor es retrata bé, tant en la part pública com en la privada. L’escriptura sembla franca, però es pressent una manca de veracitat en determinats fragments, compensada sobradament per la valentia, que de cap manera se li pot tenir en compte. I és que és tan complicat escriure en un full blanc i no mentir-se. Hi ha tanta mitja mentida infiltrada en les nostres vides que és molt difícil no trampejar els pensaments del pas del cap al paper. Per als qui ens deixem seduir o flirtegem amb la il·lusió d’escriure, és un molt bon exercici d’autoconeixement i d’auto decepció. Si de debò pensem que som sincers amb nosaltres, només cal agafar un full en blanc i intentar plasmar-hi una veritat despullada de qualsevol tema important.
Fa por deixar per escrit la veritat d’un mateix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada