Poemes de l'Alquimista - Josep Palau i Fabre

© Bocins Literaris

Títol: Poemes de l’Alquimista

Autor: Josep Palau i Fabre

Any: 1972

Proa

Proposo Poemes de l’Alquimista de Palau i Fabre al grup de poesia perquè en una vetllada poètica van recitar un poema d’ell que em va fer d’esquer per voler conèixer la seva obra. Palau i Fabre, a part de poesia, narrativa i teatre, majoritàriament va escriure assaigs pictòrics. Va ser un important crític d’art, incentivat per uns orígens artístics, i un especialista de l’obra de Picasso. Aprofitem també que és el centenari de l’autor. La portada que ha escollit Proa, El jardí de les delícies de Bosch, me’l fa agafar amb ganes: la seducció dels detalls.

El poemari, tot un risc experimental, està dividit en 5 parts: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Laberint i Atzucac. Palau i Fabre escriu el quadern entre el 1936 al 1952, una bona part a l’exili. És innovador i avantguardista. Utilitza la poesia com un mitjà d’exploració. Com diu a l’inici, l’home és un animal que es busca i ell no deixa de buscar-se mitjançant totes les eines que se li posen a l’abast. Basa el poemari en dos temes centrals: la desintegració del jo i el mimetisme, reclama un retorn a l’Orient, a la vida interior i a la contemplació per sobre de la raó. El preocupa la dualitat entre ser l’autor o l’actor de la pròpia vida. Desenvolupa una teoria del colors i una teoria de les vocals. Juga amb els seus poetes preferits i transforma els seus poemes (molt ben aconseguides les cincs versions que deriven de Sensation de Rimbaud). I em regala una frase-llavor que fa dies que se m’ha arrelat: “la comprensió més profunda no és racional sinó afectiva”.

Al final del poemari, Palau i Fabre fa una explicació sobre la gènesi i les motivacions de Poemes de l’Alquimista que m’ajuden a entendre una mica, però només una mica, la idea que tenia en elaborar-lo. També ofereix unes notes on explica la metodologia que usa per arribar ala composició d’alguns poemes. No comparteixo ni m’acabo de creure el seu mètode, perquè per a mi la poesia és més necessitat que experiment, tot i així el resultat final no em desagrada i reconec que sí que aconsegueix el que inicialment cerca (un bon exemple és el poema Pedra). Llegint les seves notes, arribo a la conclusió que Palau i Fabre és massa modern i complex per a mi. Potser m’hauré de conformar a no conèixer l’art de l’alquímia i contemplar directament la pedra filosofal.