La historia del silencio - Pedro Zarraluki

© Bocins Literaris

Títol: La historia del silencio

Autor: Pedro Zarraluki

Any: 1994

Editorial Anagrama

Reordenant els llibres ha aparegut La historia del silencio de Pedro Zarraluki, una novel·la comprada, no llegida i oblidada fa més de vint anys i que ara, per la disposició actual que li he donat a la prestatgeria fa que vegi cada dia i em demani una oportunitat.

Zarraluki podria ser el protagonista de la seva pròpia història, un escriptor que decideix juntament amb la seva parella també escriptora, en un moment en què no tenen feina, escriure un llibre sobre el silenci. Joves i entusiastes, sota dos estils diferents a l’hora de recollir informació sobre el tema, comencen a amuntegar documentació que no ajuda que el treball avanci, ben al contrari. És un tema tan complex i tan ampli que no saben com tractar-lo i s’estanquen.

L’estudi teòric del silenci que Zarraluki fa a través del narrador queda un pèl pobre i com a lectora voldria que aprofundís més en els exemples que posa sobre Fitzgerald o Auden, que només apunta i no amplia. Però quan arriba  a la part pràctica de la història, és a dir, la relació del narrador amb el seu grup sòlid d’amics i amb la seva parella, en base amb aquest silenci que està teixint i que potser és necessari perquè no se li desmunti la vida, aleshores l’autor se’n surt molt millor. Zarraluki exposa les situacions amb humor, un humor que no és contrari a la veritat. Perquè el silenci és una arma de la qual tots disposem i abusem. El llibre se centra en els silencis entre les persones que s’estimen i que de fet són els més importants i nocius, però ho podríem estendre a totes i cadascuna de les relacions que ens envolten.

És igual de necessari el silenci que la comunicació? Cal que existeixi la sinceritat total? És el silenci menys sincer que les paraules? Volem saber tota la veritat de les persones que estimem o ens va bé amagar-nos rere silencis còmodes? Les paraules no dites són engany? Què és pitjor, no dir o no preguntar? Qüestions que Zarraluki podria haver plantejat o respòs a l’assaig que ni el seu narrador ni ell van gestar. Una llàstima. I penso que aquest llibre novel·lat, de trama previsible, en format assaig m’hagués interessat més i em pregunto si realment l’autor, com el protagonista, va voler desenvolupar-lo i no se’n va sortir o només forma part del seu imaginari i que, jugant amb nosaltres, ens ho vol fer creure. I tot jugant, s’ho passa bé, sense que resti qualitat a la seva escriptura.