Agonia de llum - Mercè Rodoreda

© Bocins Literaris

Títol: Agonia de llum

Autora: Mercè Rodoreda

Any: 1946- 1965

Angle Editorial

Una amiga del grup de poesia proposa que llegim poemes d’algun escriptor o escriptora que no sigui conegut com a poeta. Escollim Agonia de llum de la Mercè Rodoreda. El llibre és un recull que va preparar l’Abraham Molino i Balet rere un estudi exhaustiu de la desconeguda obra poètica de l’escriptora. El llibre consta de poemes que Molino ha distribuït en cinc parts (Món Ulisses, Albes i nits, D’amor i de mort, Illa dels lliris vermells i Bestioles), una sisena part dedicada a la incursió de Rodoreda a la pintura, i a la part final, la correspondència entre l’autora i el seu mestre en poesia, Josep Carner.

El despertar poètic de Rodoreda arranca de forma abrupte a París el 1946, on viu des del final de la guerra civil amb Armand Obiols (company intel·lectual i amant), en una època negra de la seva vida. A més de la tristesa que li produeix l’exili i la preocupació d’un problema de salut que li impedeix escriure novel·les (perquè li suposen fatiga), Rodoreda pateix un daltabaix amorós al comprendre que Obiols no deixarà mai la seva dona i que la convivència amb ell a París és transitòria, motivada per les circumstàncies. Amb aquest detonant, i carregada d’amargor i melangia, crea Món Ulisses inspirada en l’Odissea, on Obiols i la seva dona representen a Ulisses i Penélope mentre que ella s’identifica amb les amants d’Ulisses (Calipso, Circe i Nausica) que viuen l’abandonament de l’amor. Rodoreda té una visió fosca de la vida que descriu com un camí cap a la mort. Albes i nits i D’amor i de mort estan marcats pel sentiment de pèrdua i la soledat. La mort és vista com la fi de l’angoixa existencial.

L’estructura que Rodoreda adopta en poesia és el sonet, possiblement induïda per Carner, a qui admira. El poeta, junt amb Obiols, li fa de lector ideal i de corrector. Quant a corrent té semblances amb el simbolisme i el decadentisme de Baudelaire i Rimbaud. La poesia de l’autora és ambiciosa i elegant, com la seva prosa. També aquí, les flors hi són molt presents. En molts poemes, demana esforç al lector i li pressuposa un coneixement de l’Odissea i d’algun passatge bíblic.

La correspondència entre Carner i Rodoreda és un intercanvi intel·lectual entretingut on comenten i discuteixen el treball poètic d’ella. Ell proposa i ella accepta algun canvi, però molts cops els rebutja. M’agrada com ho fa, perquè no s’empetiteix. Malgrat  que Carner sigui el mestre i es portin més de 30 anys de diferència, Rodoreda se sap bona i defensa la seva proposta si la creu millor. Amb les cartes, podem accedir a la feina dels poetes d’anar polint els poemes. A partir de l’any 1953 la comunicació epistolar cessa i com a conseqüència Rodoreda anirà disminuint la producció lírica, que coincidint amb una millora de l’estat de salut, li permetrà tornar a la narrativa, gènere gràcies al qual la coneixem.