Mi vida con Goebbels - Bruhilde Pomsel i Thore D. Hansen

© Bocins Literaris

Títol: Mi vida con Goebbels

Títol original: Ein deutsches Leben

Autors: Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

Traducció: Alejandro Gibert Abós i Franziska Dinkelacker

Any: 2017

Lince Ediciones

El llibre Mi vida con Goebbels són les memòries de Brunhilde Pomsel, una de les secretàries de Joseph Goebbels, el ministre de la Informació Popular i Propaganda de Hitler, explicades el 2013 en un documental televisiu per la pròpia Pomsel quan era gairebé centenària. Thore D. Hansen és l’autor que ha novel·lat les paraules de Pomsel. En un petit prefaci introductori fa la presentació del text i a l’epíleg analitza, en forma d’assaig, les semblances amb l’actualitat.

La història de Pomsel comença amb el seu naixement el 1911 en un barri residencial de classe mitjana a Alemanya. Filla gran i única noia de 5 germans, viu la imposició de l’obediència familiar i una marcada dedicació al treball per a poder ascendir professionalment. Pomsel es descriu com una noia aplicada que no veu incompatible treballar als matins per a un jueu i a les tardes per a un nazi. Té un interès nul per a qualsevol tema polític, vol passar-s’ho bé i viu una vida despreocupada. L’any 1933, els nazis guanyen les eleccions en una Alemanya empobrida i amb un alt índex d’atur rere les mesures populistes i enganyoses de Hitler. Ara Pomsel treballa a la ràdio estatal on, de forma subtil al principi, censuren la informació. Sense que l’obliguin, i com molts altres joves, s’afilia a les joventuts hitlerianes pensant que tindrà més oportunitats de progressar laboralment. Vol formar part de l’elit. Després de l’esclat de la guerra, el ministeri de Propaganda busca secretàries i Pomsel entra a treballar de taquígrafa i secretària de Goebbels, on tot se sotmet a examen minuciós i es practica una manipulació de qualsevol àrea. Pomsel té una gran responsabilitat per la seva feina sense qüestionar-se què està fent i se sent fidel als seus superiors fins al final de la guerra, quan els russos prenen la ciutat.

Tot i que Pomsel ideològicament no estava a favor del nazisme, sí es podria titllar d’irresponsable i de col·laboracionista passiva per centrar-se en l’obtenció de benefici propi. El seu relat s’escuda des del l’inici entre la ignorància i la ingenuïtat. Combina fragments de sinceritat amb d’altres on amaga, i segurament menteix, el que va viure, bé perquè se n’avergonyeix o bé perquè sap que no va actuar correctament. Hi ha moments en què es contradiu. Tota l’estona es justifica i vol convèncer (potser també a ella mateixa) que no tenia altres opcions en les situacions en les quals es va veure involucrada. S’empara en el desconeixement, difícil de creure, de l’existència dels camps de concentració i de les matances dels jueus. S’eximeix de tota culpa individual i només la reconeix si la fa extensiva a tot el poble alemany per haver permès l’ascens al nazisme. Excusa la seva inactivitat amb la inacció de la resta de la humanitat davant les injustícies. Com potser faríem tots si expliquéssim la nostra vida a les portes de la mort, sembla que reescrigui la seva història fent-se millor persona del que va ser. Abans de condemnar-la, hauríem de pensar quin percentatge de Pomsel s’amaga en cadascun de nosaltres.

En l’epíleg, Hansen busca paral·lelismes amb el present: el període previ de globalització desenfrenada, el creixement de la desafecció política, la passivitat de la població, la detenció de persones crítiques amb el sistema, la radicalització d’alguns sectors, el retorn de l’extrema dreta, així com la pèrdua d’empatia i solidaritat davant les injustícies i els patiments humans...  A dia d’avui, culpa també a les elits dels partits democràtics d’haver traït al seu electorat amb l’expansió del sector financer: deixant que les grans empreses, els bancs i els super rics prenguin les decisions, han minat la seva pròpia credibilitat.

Denuncia la situació de diferents països europeus, com ara Turquia, que veu néixer una dictadura davant el mutisme interessat d’Europa per la crisi dels refugiats; l’embrutiment social d’Alemanya que considera els immigrants com si fossin enemics; Àustria, on la ultradreta ha assolit la meitat de votants, l’augment de la xenofòbia a Polònia, la ferotge defensa fronterera d’Hongria, la campanya contra la immigració a Londres i la relació amb el Brèxit. Com a polític que sap treure profit dels seus discursos agressius i incendiaris, posa d’exemple a Donald Trump, que a part de responsabilitzar als llatins i musulmans del fracàs del somni americà, dinamita l’establishment democràtic.

Hansen afirma que la democràcia està amenaçada per la falta de compromís i la incapacitat dels polítics de reaccionar davant ressorgiments perillosos. El populisme de dretes s’aprofita del descontentament de la societat i s’erigeix com a canalitzador de la protesta, despertant els instints més primitius de la societat amb promeses il·lusòries i solucions senzilles a problemes complexos d’escala internacional. Hansen demana que la resposta ciutadana, com a individus i com a societat, sigui desmentir amb fets i no atendre a les emocions. ¿La història es podria repetir?, es pregunta l’autor. Està clar que no podem abaixar la guàrdia i cal continuar lluitant per una societat oberta i fer que la balança no es decanti perillosament ni cap a l’extremisme ni cap al desinterès. Tots plegats tenim el deure de restablir la confiança en la democràcia.