El somni de Lucreci - Martí Domínguez

© Bocins Literaris

Títol: El somni de Lucreci

Autor: Martí Domínguez

Any: 2013

Proa

El somni de Lucreci de Martí Domínguez, d’acord amb el subtítol del llibre, és “una història de la llibertat del pensament”. Aquest assaig fou guanyador del 34è premi Carles Rahola d’assaig. Soc lectora assídua de les novel·les de Domínguez i he de dir que se’n surt igual de bé fent d’assagista.

Com a punt d’origen, Domínguez escull el poeta Lucreci. Una veu analítica, racional i actual d’un segle abans de Crist que va plasmar les seves idees a De rerum natura (Sobre la naturalesa). El poeta romà buscà el perquè de les coses, de la natura i de l’ésser humà, trencant el vincle diví i deixant pas a l’esborronador atzar. Al seu torn, en la seva obra va voler honorar a Epicur, Demòcrit i Heràclit, filòsofs que admirava.

Domínguez comença comparant Lucreci amb el famós Plini el Vell, autor de la Història Natural escrita l’any 70 d.C. Mentre que Plini era un lector heterogeni, crèdul i fantasiós que recollia anècdotes per entretenir al lector; Lucreci, en canvi, era un savi escèptic que volia explicar el món. El pas de Lucreci per l’Edat Mitjana és de descrèdit i oblit. És una època fosca per la ciència en la qual la natura s’interpreta segons la religió i els animals s’usen d’exemple o contraexemple per donar lliçons morals. Així doncs, el pensament lucrecià és del tot herètic en la concepció cristiana del món i s’ignora.

Aportant llum a les tenebres, el 1417 es redescobreix el manuscrit De rerum natura a Suïssa després de deu segles de silenci, coincidint amb el Renaixement italià. L’autor explica la influència que el romà va tenir en artistes com Boticelli o Piero de Cosimo. Amb la impremta, el pensament de Lucreci s’estén (malgrat la crítica de l’església i la prohibició en les escoles) en els ambients cultes de França i Anglaterra, on l’adopten pensadors com Montaigne i Bacon. Representa un model a seguir per deixar enrere les supersticions. De fet, alguns van ser castigats i van patir la persecució en primera persona: Galileu (que va haver de retractar-se acusat per la Inquisició d’acceptar la teoria heliocèntrica de Copèrnic) i Giordano Bruno (cremat a la foguera uns anys abans). Fets que es van considerar com els primers triomfs de la ciència contra el dogmatisme de la fe. Més endavant, l’observació de la varietat d’espècies animals i posteriorment el descobriment d’infinitat d’éssers microscòpics (on involucrar-hi la moralitat ja no tenia ni cap ni peus), hauria d’haver deslligat qualsevol excusa religiosa del món natural.

Domínguez repassa noms i pensaments de personalitats que van estar influenciades per Lucreci (seguidors o detractors) però que han tingut importància per a la ciència i el progrés: el classificador Linné, el comte Buffon, l’ateu Diderot, el deista Voltaire, el rústic Rousseau, el reconciliador Goethe, l’excèntric Erasmus Darwin (l’avi) i l’evolucionista Charles Darwin. I ja entrat el segle XX, el genetista Mendel, els oportunistes Watson i Crick fins arribar al determinisme genètic més modern de Wilson, entre d’altres. Tot un reguitzell de personatges i coneixements que l’autor, com a naturalista i amant del món de les idees, vol compartir amb nosaltres. Aprofitem-ho!