El cor és un caçador solitari - Carson McCullers

© Bocins Literaris

Títol: El cor és un caçador solitari

Títol original: The heart is a lonely hunter

Autora: Carson McCullers

Traducció: Alba Dedeu

Any: 1940

L’Altra Editorial

Des de fa gairebé dos anys que esperava amb candeletes que l’Altra Editorial edités El cor és un caçador solitari de la Carson McCullers. Escriptora precoç, el va publicar amb només vint-i-tres anys. Aquesta novel·la va ser la primera que va escriure i amb la qual l’autora es va donar a conèixer internacionalment.

McCullers ens presenta, a la seva novel·la, uns personatges que coincideixen en un patiment comú: la soledat. La història gira al voltant d’en Singer, un sordmut solitari que viu en un poble del sud dels Estats Units i que fa de nexe amb la resta de personatges que orbiten per la novel·la. La solitud d’en Singer li ha estat imposada perquè el seu company, el grec Antonapoulus també sordmut i que no hi és del tot, amb qui convivia des de feia deu anys ha acabat ingressat en un sanatori mental a causa d’un comportament cada cop més problemàtic.

La resta de personatges principals de la novel·la també pateixen soledat, estan mancats d’amor i tenen unes immenses ganes de parlar amb algú que els pugui comprendre i a qui poder abocar el seu cor:

En Jake, un borratxo violent amb problemes de liquiditat i unes idees marxistes que pregona a tord i a dret, que s’enfurisma contra la resta d’un món que no sembla entendre’l ni vol ser instruït per ell. Soledat de les idees.

La Mick, una noieta que somia ser compositora i que se sent fora de lloc dins la seva família nombrosa, massa lluny dels seus germans grans amb els quals no comparteix gaire res i amb la càrrega dels germans petits, que no acaba de trobar ningú de la seva edat amb qui sentir-se a gust. Soledat de l’adolescència.

El Doctor Copeland, un metge negre amargat, estricte i sever que ha dipositat esperances de lluita en els seus fills i en la seva gent i que ha de veure com, malgastant la formació que ell ha invertit, s’han acabat convertint en allò que  més temia: conformes. Soledat a la família i de col·lectivitat.

En Biff, amo d’un hostal que es queda vidu, racional i treballador incansable. El treball, mentre vivia la seva dona, li donava l’excusa per escapar-se de la soledat de relació matrimonial; i ara que no la té, li serveix de refugi per suportar la soledat de la viduïtat.

Els personatges, excepte en Singer, també pateixen ràbia: contra els seus semblants, contra la seva família, contra la pobresa, contra els seus descendents, contra la ignorància, contra la injustícia, contra la malaltia. Però és primer la ràbia, i després la posterior acceptació de la pròpia situació, el que els permet continuar endavant i no decaure, malgrat les seves misèries i la pèrdua de sentit momentani de la vida, en les seves missions i propòsits personals. Tots ells necessiten estimar algú i tots convergeixen cap en Singer, que a la vegada pateix la soledat de la pèrdua de la persona estimada. El mut els proporciona una cosa que cap d’ells troba per si mateix: pau. És un home serè, amable, de somriure càlid, que mai està ocupat, que mai té presa, que es dedica a escoltar-los sempre i que aparentment sembla entendre-ho tot. Tothom s’hi sent còmode amb ell. Singer disposa del seu temps per a tots ells. Però malgrat la dedicació i paciència infinita d’escoltar en Jake, la Mick, el Doctor Copeland i en Biff (que compulsivament li expliquen tot) ell només desitja consagrar la seva vida al seu antic company, cosa que ja no és possible.

McCullers, jove i lúcida, en aquest llibre desplega la soledat i despulla l’amor. Els seus personatges necessiten estimar, ser compresos i ser escoltats. La importància de trobar algú és cabdal per a ells més que no pas que aquest algú els estimi i els entengui realment. És unidireccional. En cap moment es plantegen si hi ha reciprocitat. Mentre tenen algú a qui explicar-li la vida, estan tranquils encara que potser el causant del seu amor no els correspongui o fins i tot no entengui res de res. Pensar que sí, els és suficient. I és que desempara sospitar que l’amor pugui ser un trajecte solitari.