“otra vez empieza a acometerme el tedio, cada mañana, ante la idea de ir a la oficina. Lo combato metiéndome de lleno en faena, nada más entrar, y no levantando cabeza hasta que llega la hora de marcharme; de ese modo no me aburro, aunque me expongo a interesarme demasiado por mi trabajo y a acabar pensado en él durante mis horas libres”

Retrato del artista en 1956. Jaime Gil de Biedma

“Padres y maestros suelen, y con mucha razón, mirar recelosamente las cenas de fin de curso. Saben por vieja experiencia que los festejos en donde la amistad abunda menos que la camadería a menudo culminan en algún acto de barbarie colectiva o en alguna ceremonia de libertinaje ritual”

Retrato del artista en 1956. Jaime Gil de Biedma

“Como me sorprende siempre, en el trato con la alta burguesía- tan bien educada, tan bien provista de amables sentimientos y, en el caso de mi familia, tan simpática-, cuando un tópico que yo consideraba trivial de pronto les eriza, igual que si se hubiera disparado un timbre de alarma. Entonces revelan un egoísmo feroz y absolutamente sin resquicios, como un imperativo de la especie, un egoísmo que inhibe en ellos cualquier posible impulso de simpatía humana. La exhibición es escalofriante”

Retrato del artista en 1956. Jaime Gil de Biedma

“Entre la fascinación intelectual de conocerse y el instintivo horror a reconocerse hay sólo una transición de pocos años”

Retrato del artista en 1956. Jaime Gil de Biedma

Antología personal - Jaime Gil de Biedma

© Bocins Literaris

Títol: Antología personal

Autor: Jaime Gil de Biedma

Any: 1997

Visor Libros

Arran del grup de poesia ens introduïm en l’obra poètica de Jaime Gil de Biedma. Aquesta Antología personal és una tria del mateix autor que incorpora un CD amb alguns dels poemes recitats per ell mateix. Buscant més llibres, veig que la seva obra és molt breu, però malgrat aquesta concisió poètica, amb poques pàgines llegides ja s’endevina la seva grandesa com a poeta.

Gil de Biedma, fill de l’alta burgesia barcelonina i simpatitzant dels ideals de les esquerres, és un poeta que admiro per la seva intel·ligència i per la proximitat que ofereixen els seus versos. Acosta la seva poesia a un to col·loquial i directe. Vol reconciliar el llenguatge parlat amb l’escrit en la cerca de l’ideal estètic. La seva poesia és intimista, és una poesia sorgida de l’experiència.

Tot i la sintonia amb una classe diferent a la dels seus orígens i que en alguns dels seus poemes s’acosta a la temàtica social i política, com ara a En el Castillo de Luna i El arquitrabe, la seva no és una poesia que es pugui classificar com a social. Els temes que bàsicament el preocupen, i per això en fa poemes, són de caire més personal. Entre ells, trobem poemes sobre la dificultat de poder ser qui realment se sentia que era, de forma lliure, sense complexos ni hipocresies (ser homosexual a Espanya als anys 50 no devia de ser gens fàcil), poemes sobre el pas del temps i l’acceptació de la manca de bellesa i salut com a procés natural, el conegut poema No volveré a ser joven i també Himno a la juventuden són bons exemples, poemes sobre la transformació i envelliment de la persona estimada i de la relació de parella de Canción de aniversario i de Vals de aniversario.

S’atreveix a desgranar la complexitat de mantenir una relació amorosa al llarg del temps i com conjugar l’amor amb la promiscuïtat (ell en diu treballs d’amor dispers). Com a mostra, el genial poema Pandèmica y celeste, on aplega l’amor carnal amb l’amor espiritual i es demana qui dels dos amants és més infidel: l’amant promiscu que és honest a la imatge ideal original que ara busca en altres cossos, o bé l’amant fidel que enganya constantment a l’original per estimar el cos i esperit de la seva parella transformat pel temps i que cada cop té menys a veure amb la persona de qui es va enamorar. Quan convivim amb una persona durant un temps llarg i continuem estimant-la, és pel fort record de l’amor original (del que era o del que érem) o és perquè anem adaptant l’amor en el temps, traint diàriament el record inicial i fent cessions contínues als canvis? Ens enamoraríem ara de la mateixa persona, essent qui hem esdevingut? (tant la persona estimada com un mateix). Interessantde pensar, però només una estona.

Un dels temes més desgastadors per a ell és la càrrega de la persona en què s’ha convertit i que potser no voldria ser i ens la descobreix a Contra Jaime Gil de Biedma. Gil de Biedma té una sèrie de poemes pòstums que no ho són realment doncs va ser ell en vida que els va catalogar així. Després d’una depressió i intent de suïcidi volia fer net amb el Gil de Biedma d’abans i li escriu com si s’hagués mort, per desfer-se’n. No li agrada la vida que ha estat portant, però el cert és que tot i intentar enterrar-se i renéixer novament, les crisis personals van continuar, apartant-lo de l’escriptura durant els últims 16 anys de la seva vida. Una veritable llàstima que hagués perdut les ganes de continuar comunicant-se amb el món i amb nosaltres, els seus lectors.

“Resolución de ser feliz

por encima de todo, contra todos

y contra mí, de nuevo

-por encima de todo, ser feliz-”

Antología personal. Jaime Gil de Biedma

“Es sin duda el momento de pensar

que el hecho de estar vivo exige algo,

acaso heroicidades- o basta, simplemente,

alguna humilde cosa común”

Antología personal. Jaime Gil de Biedma

“La realidad- no demasiado hermosa-

con sus inconvenientes de ser dos,

sus vergonzosas noches de amor sin deseo

y de deseo sin amor,

que ni en seis siglos de dormir a solas

las pagaríamos. Y con

sus transiciones vagas, de la traición al tedio,

del tedio a la traición.

 

La vida no es un sueño, tú ya sabes

que tenemos tendencia a olvidarlo”

Antología personal. Jaime Gil de Biedma

“Pero después de todo, no sabemos

si las cosas no son mejor así,

escasas a propósito… Quizá,

quizá tienen razón los días laborables”

Antología personal. Jaime Gil de Biedma

“¿Os ha ocurrido a veces

-de noche sobre todo-, cuando consideráis

vuestro estado y pensáis en momentos vividos,

sobresaltaros de los poco que importan?

Las equivocaciones, y lo mismo los aciertos,

y las vacilaciones en las horas de insomnio

no carecen de un cierto interés retrospectivo

                              tal vez sentimental,

                            pero la acción,

el verdadero argumento de la historia,

uno cae en la cuenta de que fue muy distinto”

Antología personal. Jaime Gil de Biedma

“De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso,

dejar atrás un sótano más negro

que mi reputación- y ya es decir-,

poner visillos blancos

y tomar criada,

renunciar a la vida de bohemio,

si vienes luego tú, pelmazo,

embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,

zángano de colmena, inútil, cacaseno,

con tus manos lavadas,

a comer en mi plato y a ensuciar la casa?”

Antología personal. Jaime Gil de Biedma