Auguste Rodin - Rainer Maria Rilke

© Bocins Literaris

Títol: Auguste Rodin

Títol original: Auguste Rodin

Autor: Rainer Maria Rilke

Traducció: Raül Garrigasait

Any: 1902

Obrador Edèndum

L’assaig Auguste Rodin de Rainer Maria Rilke sorgeix de l’encàrrec que li van fer al poeta txec, que aleshores tenia 27 anys, de fer una monografia sobre l’escultor que en tenia 60. Arran de la coneixença, s’inicia una relació personal i Rodin li proposa a Rilke que sigui el seu secretari personal. Més endavant, la relació es refreda per les diferents maneres de concebre i viure la vida, però Rilke continuarà considerant Rodin com un dels seus mestres. L’edició, amb la introducció didàctica del Raül Garrigasait, que també n’és el traductor, es publica en alemany i català.

Rilke defineix Rodin com un ésser solitari, molt treballador i humil. El seu talent es desenvolupa individualment, l’escultor no forma part de cap corrent estètic. Rodin que és un gran coneixedor del cos humà, es concentra en trobar la vida a les superfícies, en mostrar els fragments del cos com a parts vives, sense necessitat d’un tema previ per a les seves obres mentre altres escultors bevien de fonts mitològiques, històriques i religioses. Rodin és capaç d’alliberar el cos de les capes dels vestits que la societat havia soterrat perquè l’ànima s’hi pugui mostrar. Amb un gran afany de saber i la passió per la feina ben feta, Rodin no es rendeix i treballa incansablement, és perseverant. Experimenta, però no es considera innovador ni té cap necessitat trencadora, simplement investiga noves formes. I les troba.

Rodin té un llarg procés d’autoaprenentatge on no rep ni lloances ni crítiques. El seu taller es caracteritza per un cúmul d’obres en evolució que s’amunteguen i que no té cap pressa a acabar. Quan la crítica li dedica atencions, ell té una seguretat en si mateix molt sòlida, s’ha fet un mestre; quan la seva obra es presenta al públic, ja està madura. Hi ha dos poetes que van marcar l’obra de Rodin: Dant i Baudelaire, com si les seves obres principals, La Divina Comèdia i Les Flors del Mal estiguessin pensades per a ser esculpides i estiguessin esperant a Rodin.

Rilke comenta amb admiració algunes de les obres de Rodin i aprofita a través d’elles per explicar-nos les característiques de l’obra de l’escultor francès: L’home del nas trencat en la qual s’aprecia el domini del rostre que pot captar la feixuguesa d’una vida; L’home dels primers temps, on es percep el domini del cos, com si totes les parts del cos de l’home estiguessin vives de forma independent; El bes on mostra la potencialitat i la força dels punts de contacte entre dues figures com si creessin una nova forma aliena a les figures principals; La Porta de l’Infern, porta inacabada on Rodin va treballar-hi durant 20 anys i va crear tants cossos que no li cabien a la porta; el conegut El pensador ideat originàriament per ser el centre de la porta de l’infern; Víctor Hugo i les muses on Rodin es refia del record del model que no té al davant i identifica els moviments efímers i involuntaris que fa el model i que prenen una força immensa; Els burgesos de Calais on imita el modelat de l’aigua i l’aire en les figures; Balzac on l’escultor s’impregna de tot allò que envolta l’escriptor excepte del propi escriptor per tal d’esculpir-lo.

Tot i no ser un crític d’art, Rilke capta la potència de l’obra de Rodin molt millor que els experts en art de la seva època, i ho explica en aquest assaig, que en anys posteriors va utilitzar com a referència per donar conferències sobre l’escultor en diverses ciutats europees. Rilke admira Rodin per la seva gran capacitat de treball, sobretot en un moment en què a ell li costa crear. L’estudi de l’obra i del treball de Rodin li permet a Rilke reflexionar sobre la seva pròpia obra poètica i transformar-la.

Un assaig interessant per conèixer la importància que va tenir l’escultura de Rodin, que instrueix sobre els trets més característics d’aquesta, acosta a la vida professional de l’escultor i a alguna de les seves obres més conegudes. Rilke va tenir cura de no indicar cap detall sobre la vida personal de l’escultor, és un assaig bàsicament artístic, això sí, narrat amb la veu delicada i bella del poeta.