“Despertar és saber-te,
recordar que t'estime
i que a l'entorn i enllà
el món, indiferent,
ordenadament gira”
Abans del vespre - Enric Sòria
29/7/19
28/7/19
27/7/19
26/7/19
25/7/19
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Novel·la d’escacs
Títol original: Schachnovelle
Autor: Stefan Zweig
Traducció: Manuel Lobo
Any: 1941
Qualsevol excusa és bona per
llegir l’Stefan Zweig. Així que devoro la seva Novel·la d’escacs (les cents pàgines ho permeten) en una tarda,
pensant en comprar entrades per veure l’obra de teatre basada en el llibre.
Però just acabar-lo, i tement la decepció que sovint acompanya la visió de la
pel·lícula d’un llibre que prèviament has llegit i t’ha agradat molt, decideixo
(tot i que després la crítica i amics em contradiguin) que no passaré del
llibre.
El narrador- espectador de Novel·la d’escacs és el passatger d’un
vaixell de vapor que ens explicarà el combat d’escacs entre un pagerol altiu i curt
d’enteniment que ha acabat sent campió mundial i un vienès enigmàtic del qual
anirem desgranant, de la mà de Zweig i amb intriga creixent, la seva història i
habilitat amb els escacs. El narrador posa en contrast els dos contrincants i potser
per l’antipatia i supèrbia del campió mundial o bé pel misteri que desprèn l’altre,
inevitablement ens decantem a favor del vienès. La por al buit, la tortura
psicològica i les seqüeles que se’n deriven, els pensaments obsessius, la
dificultat per controlar-nos, les manies que ens poden salvar o destruir si no
hi posem mesura, la fragilitat de l’individu... Tot concentrat en una lectura
que aconsello ininterrompuda. El llibre s’ho val.
“els escacs posseeixen la meravellosa
qualitat de no fatigar el cervell. Com que tota l'energia del pensament es
concentra en un camp estrictament delimitat, ni la més feixuga activitat mental
arriba a cansar-lo, al contrari, fa que la seva vivesa i la seva concentració
siguin més grans”
Novel·la escacs - Stefan Zweig
24/7/19
“Una animositat salvatge i ambiciosa
s'havia emparat de cop de nosaltres, fins aquell moment indolents i pacífics
passatgers, perquè el pensament que li poguessin arrabassar la palma al campió
del món precisament allà, al nostre vaixell enmig de l'oceà- un rècord que
després totes les oficines de telègrafs s'afanyarien a escampar arreu del món-
ens fascinava com un repte”
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
23/7/19
“es limitaven a emplaçar-nos en el
buit més absolut, i és ben sabut que res del món no pot oprimir tant el cor de
l'home com el no-res. Recloent-nos a cada un de nosaltres en una vacuïtat
total, en una cambra hermèticament aïllada del món exterior, substituïen la
pressió exterior de les pallisses i el fred per una d'interior que finalment
hauria de fer-nos esbatanar la boca”
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
22/7/19
21/7/19
“fins i tot els pensaments, per molt
eteris que semblin, requereixen un punt de suport, ja que altrament giren i
giren a l'entorn d'ells mateixos, en una rotació sense sentit; tampoc ells no
suporten el no-res. Des del matí fins al vespre s'està a l'espera de quelcom
que mai no arriba. S'espera i s'espera. I no passa res. I se segueix esperant, i
esperant, i esperant... I pensant, i pensant, i pensant... fins que el cervell
fa mal. I no passa res. I estàs sol. Sol... Sol...”
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
20/7/19
“Tota la vida m'han intrigat els
monomaníacs, la gent obsessionada per una sola cosa, ja que com més un es
limita, més s'acosta per altra banda a l'infinit; justament aquests homes, que
viuen en aparença fora del món, saben bastir la seva matèria, com formiguetes,
uns mons en miniatura ben curiosos i particulars”
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
19/7/19
“la il·lustre galeria dels campions
d'escacs, que sempre havia acollit en els seus rengles els més diversos tipus
de superioritat intel·lectual, filòsofs, matemàtics, natures calculadores,
imaginatives i sovint creatives, hagué de deixar pas per primer cop a un
outsider complet del món de l'intel·lecte, a un pagerol tediós i eixut de qui
ni el més hàbil dels periodistes no va poder mai arrencar ni una paraula
aprofitable”
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
18/7/19
“A la seva natura obstinada li
mancava, com passa sempre, tot sentit del ridícul; d'ençà de la seva victòria
al campionat del món es creia l'home més important del món, i la consciència
d'haver vençut al seu propi camp tots aquells intel·lectuals setciències, oradors
brillants i fins estilistes, i sobretot el fet palpable de guanyar més diners
que ells, varen transformar la seva inseguretat inicial en una arrogància freda
que sovint ostentava grollerament”
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
17/7/19
16/7/19
“Encara que el nou campió en sentit
estricte no fos natural de la ciutat, l'orgull patriòtic s'havia inflamat
vivament. Qui sap si no podria ara la petita ciutat, de la qual fins ara quasi
ningú no havia advertit la presència al mapa, conquerir per primer cop la
glòria d'haver dut al món un home famós!”
Novel·la d'escacs - Stefan Zweig
15/7/19
Sóc vertical - Sylvia Plath
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Sóc vertical
Títol original: Sylvia Plath- Colleted Poems
Autora: Sylvia Plath
Traducció: Montserrat Abelló
Any: 1960-1963
Sóc
vertical recull l’obra poètica de la malaguanyada
poeta nord-americana Sylvia Plath compresa entre el 1960 i 1963, anys molt
productius i previs a l’acabament d’una vida que ella mateixa va posar fi amb
tan sols 31 anys. De l’edició i traducció de la publicació bilingüe de Proa se
n’encarregà Montserrat Abelló, que va seguir la poesia de Plath de molt a prop.
Plath arrossega des de jove
d’una tendència a la depressió que l’acompanyarà al llarg de la seva curta vida.
És ultra perfeccionista i competitiva, vol ser la millor en tot. No acaba de
sentir-se còmoda en el paper de dona ja que se sent presonera de la seva època.
Casada amb Ted Hughes, també poeta, es troba coartada pel seu marit, que li
resta llibertat alhora d’escollir els temes sobre els quals escriure i
ressentida perquè ell aconsegueix reservar-se temps per escriure i ella s’ha
d’encarregar de les tasques domèstiques i la criança dels fills. La seva
relació, passional i devastadora, acaba quan Hughes l’abandona i la deixa a
càrrec dels seus dos fills petits en una situació econòmica crítica.
Els poemes d’aquest recull
estan escrits en aquest període. Plath, sense l’ombra castradora de Hughes, reneix
amb una veu poètica (ara ja pròpia) forta que contrasta amb la seva fragilitat
personal. Són poemes confessionals que demanen ser llegits en veu alta. La
poeta reflecteix la complexitat que pateix per conciliar ser dona, mare i poeta
amb una duresa que fa difícil llegir-la. Els seus versos estripen perquè
perceps el seu turment. Plath no dissimula el seu malestar, és incisiva i
lúcida. No es pot sortir indemne rere la lectura de l’art de morir de Lady Lazarus, l’alliberament de la
figura paternal a Papa, el llarg diàleg
teatral sobre la maternitat de Tres dones
o la brutal Cirurgia estètica. Si
us hi atreviu, dosifiqueu-la.
“He tingut les meves oportunitats. Ho
he intentat i intentat.
He cosit la vida en mi com un òrgan
preciós,
i caminava amb compte, precàriament,
com una cosa inusitada.
He tractat de no pensar massa. He
tractat de ser natural.
He tractat d'estar cega d'amor, com
altres dones,
cega en el llit, amb el meu dolç i
estimat cec,
sense buscar, en la negra foscor, el
rostre d'un altre”
Sóc vertical - Sylvia Plath
14/7/19
13/7/19
12/7/19
11/7/19
10/7/19
“No sóc cap arbre amb les arrels dins
la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb
flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i
espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és
més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la
gosadia de l'altra”
Sóc vertical - Sylvia Plath
9/7/19
8/7/19
7/7/19
“Els horitzons m'encerclen com feixos
inclinats i dispars i sempre
inestables,
si els toqués un llumí potser
m'escalfarien,
i les seves finies línies
socarrimarien
l'aire d'un color taronja.
En distanciar-se s'aprimen i
s'evaporen,
espesseixen el cel pàl·lid amb un
color més sòlid.
Però no fan sinó dissoldre's i
dissoldre's
com una sèrie de promeses, quan m'hi
acosto”
Sóc vertical - Sylvia Plath
6/7/19
5/7/19
La dificultat de ser - Jean Cocteau
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La dificultat de ser
Títol original: La Difficulté
d’être
Autor: Jean Cocteau
Traducció: Antoni Clapés
Any: 1947
El nom de Jean Cocteau
l’associo a un cineasta, tot i que no he vist mai cap pel·lícula seva, per això
em sorprèn la seva faceta d’escriptor quan trobo en una lleixa mig amagada de
la biblioteca, el seu llibre La
dificultat de ser. La contraportada em ven un recull de petits assaigs sobre
temes variats que em remeten a l’estil de Montaigne. D’entrada, promet.
Aquest polifacètic
intel·lectual francès, va experimentar en múltiples arts (poesia, novel·la,
teatre, cinema, dansa, pintura, disseny), barrejant-les quan li convenia. La
seva obra està influïda pel simbolisme de Baudelaire i Rimbaud, així com de l’avantguardisme d’Erik Satie, Picasso i
Raimond Radiguet, un jove d’esperit lliure i parella seva, la mort del qual va
deixar-lo sense rumb i el va bolcar en el consum d’opi. Molts altres dels seus
amics van morir joves i Cocteau acabarà evitant fer nous lligams d’amistat
perquè se sent incapaç d’aguantar més pèrdues. És en aquest moment, passada la
cinquantena, que escriu aquest llibre, durant la convalescència d’una infecció rere
una forta insolació de la qual s’intenta refer aïllat en un poble de muntanya.
L’autor vol que se’l
reconegui per les seves idees i fuig d’ornaments innecessaris, i és per aquest
motiu que se sent més identificat amb Stendhal o Chateaubriand que no pas amb
Flaubert. Ens confessa que li costa plasmar les idees al paper i que prefereix
la conversa. Els seus interessos variats el dispersen i li dificulten
encaminar-se a una sola àrea. Totes elles el persegueixen, diu. Cocteau no s’encotilla, no posa mesura ni límits
en les seves produccions. No allarga ni retalla, quan ha expressat tot el que
ha de dir, simplement acaba. La seva escriptura és estalviadora i apunta a fer
diana, vol arribar a la concreció per anar al fons de les coses. Ens explica
que la seva intenció, al escriure aquests assaigs, és fusionar-se amb el
lector. Aconseguir un mena d’intercanvi. Vol transferir la seva persona al
llibre, suplir la seva mirada i els seus gests en paraules per poder conversar amb nosaltres: desconeguts que
li hauria agradat conèixer. Per a ell, escriure és un acte d’amor. Ho trobo molt
bonic i encertat.
En el llibre, Cocteau ens
parla de la soledat del creador, la sensació de buidor a l’acabar un projecte,
el descans obligat i la paciència de deixar arribar la inspiració quan vulgui,
sense forçar-la. És exigent, la seva preocupació se centra en aconseguir
l’ordre estètic d’allò que crea. Ens descriu el fet de llegir com una
artesania, en perill per la impaciència i la rapidesa del món (ja en el segle
passat). També, entre altres temes, confessa el pastitx d’alguns dels seus
muntatges que no van tenir bona acollida, defensa el caràcter inconformista
dels joves, aconsella fugir dels fantasiosos i saber viure l’edat que tenim
sense témer la mort. Ens mostra la seva sensibilitat al explicar-nos la
decepció al retornar als llocs d’infantesa i la lucidesa que aporta el dolor. Cocteau
és una persona sàvia, que des de la seva experiència ens fa qüestionar la
nostra.
“la mort viu amb nosaltres cada segon
i ens hi hauríem de resignar. ¿Per què hauríem de tenir por d'una persona amb
qui cohabitem, estretament mesclada amb la nostra substància? Però vet aquí.
Estem habituats a convertir-la en una faula i a jutjar-la des de fora. Seria
millor dir que quan naixem ens hi casem i ens espavilem amb el seu caràcter,
per molt caragirada que sigui. Perquè sap fer-se oblidar i fer-nos creure que
ja no viu a casa. Tots allotgem la pròpia mort i ens tranquil·litzem amb el que
ens inventem, a saber, que és una figura al·legòrica que només apareix al
darrer acte”
La dificultat de ser - Jean Cocteau
4/7/19
“Si poguéssim mesurar la distància que
ens separa dels qui creiem més propers, ens esfereiríem. La bona avinença està
feta de peresa, cortesia, mentides i una multitud de coses que les barricades
ens dissimulen. Fins i tot un acord tàcit comporta un desacord tan gran en el
detall i en l'itinerari que hi hauria motius per perdre's i no retrobar-se mai
més”
La dificultat de ser - Jean Cocteau
3/7/19
2/7/19
“L'amor es basa en breus espasmes. Si
aquests espasmes ens deceben, l'amor mor. És ben rar que resisteixi a
l'experiència i es converteixi en amistat. L'amistat entre home i dona és
delicada, és una altra forma d'amor. La gelosia s'hi camufla. L'amistat és un
espasme assossegat. Sense avarícia. La felicitat d'un amic ens encanta. Ens fa
créixer. No ens sostreu res. Si l'amistat se'n sent ofesa, vol dir que no ho
és. És un amor que s'amaga”
La dificultat de ser - Jean Cocteau
Subscriure's a:
Missatges (Atom)