“el ciego enjambre de las esperanzas
nos hormiguea dentro de la carne”

Adonais – Percy Bysshe Shelley

 “Kiss me, so long but as a kiss may live;
And in my heartless breast and burning brain
That word, that kiss, shall all thoughts else survive”

Adonais – Percy Bysshe Shelley

 “Todo lo que nosotros adoramos
en él ya se esfumó, como si nunca
hubiese sido. Sólo permanece
nuestro dolor. ¡Ay, pobres de nosotros:
que también es mortal nuestra tristeza!”

Adonais – Percy Bysshe Shelley

 “Un momento, destella, intenso, el átomo.
Luego se extingue en gélido reposo”

Adonais – Percy Bysshe Shelley

 “Y tú, su hora fatal, la que entre todas
fuiste elegida para nuestro daño,
despierta a tus oscuras compañeras,
muéstrales tu tristeza y di: conmigo
murió Adonais, y en tanto que el futuro
a olvidar al pasado no se atreva,
perdurarán su fama y su destino
como una luz y un eco eternamente”

Adonais – Percy Bysshe Shelley

 “Llorad por Adonais, sueños veloces,
pasiones que lleváis en vuestras alas
bandadas de fugaces pensamientos”

Adonais – Percy Bysshe Shelley

La paloma de plata - Andréi Biéli

© Bocins Literaris

Títol: La paloma de plata

Títol original: Serebriani golub

Autor: Andréi Biéli

Any: 1910

Traducció: María García Barris

Editorial Laetoli

 “los minutos transcurren como siglos infinitos; como si no fuera la noche la que discurre por el cielo sino la vida humana, larga como los siglos, breve como un instante”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “arrancadas por la tempestad; era como si se hubieran secado antes de tiempo; y ahora esas hojas crujían festivamente bajo los pies del paseante casual; y el paseante casual no sabrá que allí algo murió, aunque fuera la muerte de un sentimiento pero muerte al fin y al cabo; así es un alma joven”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “era el único espectador del personaje que había creado: ¿para quién más podría haber fingido?”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “y la gente bebía: primero el dinero, después la roba; se bebían los arneses; la isba, la mujer y finalmente hasta se bebían el alma, sí, el alma; y cuando se habían bebido el alma, tenían que marchar a recorrer el mundo; sin alma el hombre es como un frasco vacío; lo golpeas contra una piedra y... clinc... nada más”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “surgía del fondo de su alma como una flor sin aroma, y había hecho irrupción no como un sueño, una aurora o un prado de miel, sino como una nube, una tormenta, un tigre, un lobo, con un giro instantáneo entró en su alma y la llamaba; y la sonrisa burlona de sus labios dulces suscitaba una pena ebria, angustiada, dulce, y también risa y descaro: como la erupción de un cráter milenario resucita el recuerdo de algo que no ha existido nunca antes en tu vida”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “todo lo que puede haber de doloroso en tu alma se resigna dócilmente a la adversidad, en un sereno atardecer de otoño, cuando la penumbre cenicienta deja ver los campos bajo la bóveda celeste”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “Los vencejos negros por la mañana, al mediodía y al atardecer sobrevuelan el cielo alrededor de la cruz, giran, zigzaguean, levantan el vuelo, caen, cruzan el cielo: cortan, queman el cielo, lo arañan, lo taladran con sus gritos penetrantes, infligen en el alma la eterna quemadura de un deseo incombustible y sólo se calman por la noche”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “el universo del alma humana, invisible en el espacio, tiene un enorme deseo de dejar su huella en lo visible mediantes signos de su naturaleza perecedera”

La paloma de plata – Andréi Biéli

 “Si vienes, te agasajarán; te ofrecerán toda suerte de dulces, no te dejarán marchar con hambre; echarán avena a los caballos, le darán una moneda al cochero: vive bien, echa tripa; si no quieres, que sea Dios quien te juzgue, los habitantes de Tselebeyevo no te necesitan para vivir su vida”

 La paloma de plata – Andréi Biéli

 “¿Adónde se aleja volando mi alma, adónde? Alza el vuelo en respuesta a una llamada; ¿cómo no iba a responder a la llamada del abismo?”

 La paloma de plata – Andréi Biéli

L'illa de Henderson - Albert Garcia Elena

© Bocins Literaris

Títol: L’illa de Henderson

Autor: Albert Garcia Elena

Any: 2022

Edicions Bromera

 “Transició Ecològica? L'única transició ecològica és morir-se”

L’illa de Henderson – Albert Garcia Elena

 “He llegit i accepto les condicions d'ús. He llegit i accepto la política de privacitat de no tenir-ne. Subscric plenament els termes i les actualitzacions inesperades”

L’illa de Henderson – Albert Garcia Elena

 “només som el que fem quan ningú no ens mira”

L’illa de Henderson – Albert Garcia Elena

 “unes poques connexions accidentals a l'atzar entre un ritual i una conseqüència favorable són suficients per establir un vincle, una esquerda, un indici de fallida”

L’illa de Henderson – Albert Garcia Elena

 “Autòmats donant corda als seus propis engranatges sota successives onades de serotonina”

L’illa de Henderson – Albert Garcia Elena

 “No vam ser expulsats de cap paradís; va deixar de ser-ho quan hi vam arribar”

L’illa de Henderson – Albert Garcia Elena

La muerte de Adonais - Fernando Valverde

© Bocins Literaris

Títol: La muerte de Adonais

Autor: Fernando Valverde

Any: 2023

Editorial Planeta

 “Privaciones, puedo soportarlas. Abstinencia, estoy acostumbrado a ella. Fatiga, una vez fui un viajero considerable. Lo que puedo ser ahora no sabría decírtelo, pero probaré”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “Hazlo ahora, escribe nada más lo que tu convicción de la verdad te inspire. Deberías tomar consejo de los sabios y no de los necios. El tiempo revertirá el juicio de lo vulgar. La crítica contemporánea sólo representa una enorme cantidad de ignorancia con la que tiene que lidiar el genio”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “Su orgullo le impedía volver. Había ido a Grecia a alcanzar la gloria o la muerte, y el destino parecía haberse decantado por la segunda, que tal vez traería el fuego que iluminara su fama eterna”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “los viejos sueños no eran más que la melancolía de un pasado que jamás existió”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “Primero mueren nuestros placeres y después nuestras esperanzas, y luego nuestros miedos y, cuando también ellos han muerto, la deuda está pagada, el polvo reclama el polvo y nosotros también morimos”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “Caminaba siguiendo el viento del oeste, porque estar quieto era una forma de ser alcanzado por la angustia de todo lo que no podía dejar atrás”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “Shelley no gozó de simpatía alguna. Su aparición en la vida literaria de su país provocaba una considerable inquietud. ¿Quién era aquel noble, con ideas tan radicales, decidido a enfrentar su poesía con la tradición?”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “Tengo constantemente la impresión de que mi vida real ha transcurrido ya, y que estoy llevando una existencia póstuma”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

“Me sorprendre que el corazón humano sea capaz de contener y soportar tanta miseria”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

 “La belleza se había esfumado, convertida ahora en ansiedad, en dolor por la pérdida. Keats nunca más volvería a ser Keats, porque en privado era sólo la angustia de haber perdido la facultad de admirar las cosas bellas y en público era el temor de que alguien descubriera que su capacidad de asombrarse y amar habían quedado enterradas por un futuro improbable”

La muerte de Adonais – Fernando Valverde

Mikhail - Panait Istrati

© Bocins Literaris

Títol: Mikhail

Títol original: Mikhail

Autor: Panait Istrati

Any: 1927

Traducció: Anna Casassas

Cal Carré

 “¿Com podria separar-me de vós, ara, i anar a viure allà on trobo afecte, un llit i un dinar, conscient que vós torneu a la vostra cofurna i a la vostra solitud? Si tots dos fóssim miserables, aleshores sí. Però jo envoltat de comoditats i vós en l'estretor, això no! Aquesta amistat no és ni serà mai la meva”

Mikhail – Panait Istrati

 “La dignitat constitueix el cristal més pur de la nostra personalitat i s'ha de ser ben boig per exhibir-la a tort i a dret”

Mikhail – Panait Istrati

 “entre altres defectes que deveu tenir, jo en veig un que per a certes persones és aclaparador: el de voler donar sense preguntar primer si l'altre ho desitja, i és terrible, perquè fa sentir més desgraciat el fet de no poder acceptar una cosa d'un home que s'aprecia que no pas veure's desposseït del que es té per violència. La violència de la generositat és la més consternadora”

Mikhail – Panait Istrati

 “La vida no permet més amor que el que convé al propi egoisme”

Mikhail – Panait Istrati

“La misèria, l'autèntica- la que fa que sigui impossible viure- no és la indigència total i aquesta brutícia en la qual em veieu, sinó l'abominable situació de l'home que posseeix tots els recursos que necessita per gaudir plenament de la vida que vol, i que no pot gaudir-ne”

Mikhail – Panait Istrati

 “Feliços aquells el cor dels quals coneix la passió per a l'amistat. És l'única que sap fer-nos la solitud menys mortal i la vida suportable”

Mikhail – Panait Istrati

 “Oh, mirar un home als ulls no és pas de les coses més fàcils que hi ha! D'ulls se'n veuen milers i milers. Les seves mirades troben la teva, durant un segon, i totes passen, a dreta o esquerra, i no tornen a coincidir mai més, com les mirades dels ramats de bous que van cap a l'escorxador. I moltes d'aquestes mirades, molts d'aquests ulls segur que són dels que poden veure dins del teu cor i entendre'l. Però et passen pel costat. I tu passes”

Mikhail – Panait Istrati

 “Ah, si només tinguéssim la mirada dels ulls per veure les coses, que trist seria per a les nostres pobres ànimes!”

Mikhail – Panait Istrati

 “¿Que potser només compten els diners i el benestar material? Aquesta pobra gent i tu voldríeu que dediqués totes les hores que tinc, tots els dies, tota la vida a aprendre com es fa fortuna i que, al final, m'hagués fet ric. Aleshores em tindríeu estima... Però jo us dic que aquesta estima no la vull”

Mikhail – Panait Istrati

 “si l'abandonava a aquest destí, la seva massa d'argila en certs moments no hauria tingut res que la fes vibrar, i aleshores el Creador va trobar divertit afegir-hi uns quants grans minúsculs de bellesa, uns altres grans de talent, un pèl de generositat i algun polsim d'intel·ligència”

Mikhail – Panait Istrati

Direm nosaltres - Roc Casagran

© Bocins Literaris

Títol: Direm nosaltres

Autor: Roc Casagran

Any: 2018

Amsterdam Llibres

 “Jutjar-te seria creure'm
massa important.
Fes que la teva vida
sigui la vida teva”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “tan sols
tan sols
tan sols que estem,
i com necessitem
l'abraçadíssima
silenciosa
de la complicitat”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “La humanitat s'asseca si no ens toca de prop”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “La línia que ens separa,
la que t'escup que tu
no tens dret a una casa
en un racó perdut
d'aquest trosset de terra,
que jo puc'nar i tornar
amb dignitat il·lesa
i amb tota llibertat,
l'esborrarem un dia
i no hi podran fer res”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “Sense saber què trobaríem
ens hem anat trobant
i és dolça, la troballa”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “si plovia

acumulàvem aigua a les pupil·les

i un arc de Sant Martí de mil colors

entre els dits àvids”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “dir l'amor

com l'arbre ferm que no vam plantar mai,

que ens trobà ell, que el vam palpar amb les mans

dels no-creients que dubten en foscors

sense lliçons,

i ja hi vam ser,

fórem l'arrel clavant l'urpa a l'infern,

el tronc segur d'aguantar sempre el pes

del pas del temps, les branques que en secret

abracen més,

ho abracen tot”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “Sempre tindrem menys paraules que món.
I és una sort”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “La neu és una manta delicada,
és com si suavitzés sotracs i arestes,
com si ara fos impossible punxar-se
amb les espines que ens punxen el cor
del viure capbussats en la rutina”

Direm nosaltres – Roc Casagran

 “No apel·lem a la sort sinó al coratge
de guanyar-nos el dret de tenir sort”

Direm nosaltres – Roc Casagran

La mare

© Bocins Literaris

Títol: La mare

Títol original: La madre

Autora: Grazia Deledda

Any: 1920

Traducció: Meritxell Anton

Adesiara Editorial

 “Ell havia cregut que era diferent dels altres homes, en un exili voluntari, digne d'estar prop de Déu. Potser Déu el castigava per això; tornava a enviar-lo entre els homes, en la comunitat de la passió i del dolor.
Calia aixecar-se i caminar”

La mare – Grazia Deledda

 “se'n va anar, sense dir ni mitja paraula; i ell es va quedar dempeus davant la porta de casa amb la mà agafant la clau com si no pogués girar-la. No podia, no podia entrar; i tampoc no podia continuar caminant cap a on abans anava. Per un instant va tenir la impressió que s'hauria de quedar així per a tota l'eternitat, davant una porta tancada encara que en tingués la clau”

La mare – Grazia Deledda

 “Qui és fort de debò no jura. Qui jura, com he jurat jo, també està disposat a trencar el jurament, com ho estic jo”

La mare – Grazia Deledda

 “se sentia, a fora, la remor del vent acompanyada de la fressa dels arbres del ribàs rere la petita parròquia. No era un vent gaire intens, però sí constant i monòton, com si envoltés la casa amb una gran cinta estrident, estrenyent-la cada cop més, i intentés arrencar-la dels fonaments i tirar-la a terra”

La mare – Grazia Deledda

 “Si poguéssim posar corretja a les nostres passions!”

La mare – Grazia Deledda

 “havia llegit l'Evangeli sense fe: l'únic dimoni que existia era el que ell tenia a dins, i aquest sí que no marxava. I tanmateix, tot d'una, s'havia sentit més proper a Déu: <<¿Què tens en contra meu?>> I li semblava que aquells tres fidels, i la seva pròpia mare agenollada rere la porta de la cuina, s'havien vinclat, no davant el seu poder, sinó davant la seva misèria”

La mare – Grazia Deledda

 “patir, estimar, unir-se, gaurdir, tornar a patir. Fer i rebre el bé, fer i rebre el mal: aquesta és la vida de l'home”

La mare – Grazia Deledda

 “Trobava injust que Déu li enviés un dolor com aquell. I vet aquí que reconstruïa tot el seu pobre passat, repassant els seus dies per trobar-hi la llavor del mal present; i tots els seus dies eren allà, a  la seva falda, purs i durs com els grans del rosari que els seus dits tremolosos palpaven”

La mare – Grazia Deledda

 “la mare, aquesta vegada, volia vèncer, volia escoltar, volia saber… O més aviat, com que en el fons de l'ànima sabia la veritat, volia tenir encara la il·lusió de l'engany”

La mare – Grazia Deledda

 “Els primers anys que va passar en el poblet li semblava que ja havia viscut tota la seva vida: com si  ja ho hagués conegut tot, la misèria, la humiliació, l'amor, el plaer, el pecat,  l'expiació; com si s'hagués retirat del món talment com els vells eremites i  només li restés esperar el regne de Déu”

La mare – Grazia Deledda

Odas y sonetos - John Keats

© Bocins Literaris

Títol: Odas y sonetos

Autor: John Keats

Any: 1819 - 1820

Traducció: Alejandro Valero

Ediciones Hiperión

 “La niebla se ha extendido
allí abajo, en la tierra: ¡así, así de vaga
es la visión que tienen los hombres de sí mismos!”

Odas y sonetos – John Keats

 “Es la misma ignorancia la que construye un yermo
más allá de sí misma”

Odas y sonetos – John Keats

 “Unir en poco tiempo un cúmulo de gozos,
y agrupar nuestras almas en un jadeo eterno!”

Odas y sonetos – John Keats

 “Cuando a través del viejo robledal me encamine,
no me dejéis que vaya perdido en sueños vanos,
pero cuando en el fuego me consuma, otorgadme
nuevas alas de Fénix para volar sin límites”

Odas y sonetos – John Keats

 “huye el tiempo, y no surgen los sueños”

Odas y sonetos – John Keats

 “en el mismo temple del Goce la velada
Melancolía tiene su santuario supremo”

Odas y sonetos – John Keats

 “Cómo me gusta, en bellos ocasos estivales,
cuando ríos de luz se vierten al oeste
dorado, y en los céfiros fragantes se serenan
las nubes plateadas, abandonar muy lejos
los pobres pensamientos y tomarme un respiro
de las preocupaciones; encontrar fácilmente
un paraje balsámico de frondosa belleza,
y dejar que la dicha seduzca allí mi alma”

Odas y sonetos – John Keats

 “sentaos junto a una vieja caverna y meditad
hasta que os sobresalten los cantos de las ninfas”

Odas y sonetos – John Keats

 “Si una semana fuese una era y sintiéramos
cada semana el dulce reencuentro y el adiós,
un pobre año, entonces, serían ya mil años,
con las mejillas rojas de tanta bienvenida:
la vida así sería larga en un corto espacio,
y el tiempo mismo así sería aniquilado”

Odas y sonetos – John Keats

 “Permitid que la música recorra mis oídos,
y cuando ha conseguido elevaciones dulces,
dejadme escribir versos de gloriosa cadencia”

Odas y sonetos – John Keats

Si això és un home - Primo Levi

© Bocins Literaris

Títol: Si això és un home

Títol original: Se questo è un uomo

Autor: Primo Levi

Any: 1947

Traducció: Francesc Miravitlles

Edicions 62

 “Ningú no ha de sortir d'aquí, ja que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a Auschwitz, l'home ha estat capaç de fer de l'home”

Si això és un home – Primo Levi

 “Igual com aquesta gana nostra no és la sensació de qui s'ha saltat un àpat, així la nostra manera de tenir fred exigiria un nom especial. Diem gana, diem cansament, por i dolor, diem hivern, i són unes altres coses. Són paraules lliures, creades i fetes servir per homes lliures que vivien, gaudint i patint, a casa seva”

Si això és un home – Primo Levi

 “Cal remuntar el corrent; presentar batalla cada dia i cada hora al cansament, a la fam, al fred i a la inèrcia que en deriva; resistir als enemics i no tenir pietat per als rivals; agusar l'enginy, enfortir la paciència, acréixer la voluntat. O, també, ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l'arena com a bèsties contra altres bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen les estirps i els individus en els temps cruels”

Si això és un home – Primo Levi

 “ofereixi's a alguns individus en estat d'esclavitud una posició privilegiada, un cert benestar i una bona probabilitat de sobreviure, exigint-ne a canvi la traïció a la natural solidaritat amb els seus companys, i sens dubte hi haurà qui acceptarà. Aquest serà exonerat de la llei comuna i es convertirà en intangible”

Si això és un home – Primo Levi