“He estat a Grècia, va dir l'Iris.
Vaig tornar fa tres setmanes. Al gener me n'hi torno.
De vacances?, va dir la Sophia. Segona
residència?
Sí, exacte, va dir l'Iris. Digues això
als teus amics. Digue'ls que vinguin. Ens ho passem la mar de bé. Cada dia
arriben milers de turistes de Síria, l'Afganistan i l'Iraq que van de vacances
a Turquia i a Grècia”
Hivern
– Ali
Smith
“Google, diu la seva mare. La nova terra promesa. No fa tant només els dements, els pedants insofribles, els imperialistes i els col·legials més innocents creien que les enciclopèdies et donaven respostes que equivalien al món real o que te'l feien entendre. I les venien a la porta de casa uns venedors en qui ningú no confiava. I ni tan sols les enciclopèdies autoritzades, ni tan sols aquestes no les acceptàvem ni les preníem com a coneixement real del món. Ara, en canvi, el món confia en els motors de cerca sense dubtar. Els venedors de porta a porta més astuts que s'han inventat mai. No cal ni que posin el peu a la porta. Ja són al cor de cada casa”
Hivern
– Ali
Smith
“Feia un temps que la Sophia no sentia
res. Refugiats al mar. Nens en ambulàncies. Homes plens de sang corrent cap als
hospitals o fugint d'hospitals en flames amb nens sagnants als braços. Morts
coberts de pols a les vores dels carrers. Atrocitats. Gent colpejada i
torturada en cel·les.
Res”
Hivern
– Ali
Smith
“Vol l'essencialitat de l'hivern, no aquesta còpia grisa del mig de l'estació. Vol un hivern real amb els boscos coberts de neu, els arbres destacats en la seva blancor, resplendents en la seva nuesa i potenciats per la brillantor, amb el terra sota els peus cobert de neu que sembla de fulles glaçades o núvols esfilagarsats”
Hivern
– Ali
Smith
 |
©
Bocins Literaris
|
“pero ¿què és Europa? Una ficció a la qual ens hem de desavesar, com a qualsevol mena d'aliança”
Dietaris
– Stefan
Zweig
“¿Havia estat la pau mai tan anodina com ho és aquests dies la guerra? Avenços, retirades, dos mil presoners d'aquí i d'allà, mil morts… A un ja gairebé ni tan sols se li afligeix l'ànim. Hem esdevingut insensibles a tot menys a la pau, que ens deslliurarà. Un sospir als llavis de tothom: <<¿Quant més s'allargarà això?>>. Abans la gent es preguntava per l'objectiu, ara només els preocupa el final”
Dietaris
– Stefan
Zweig
“Quan arribo a l'hospital m'esgarrifo de veure aquesta pobre gent, vella i malalta, a qui tornaran a enviar al front mentre els patriotes es queden aquí vivint la bona vida. I tot això per la <<pàtria>>, com si una dona i quatre fills no fossin més pàtria que totes les fronteres i llengües del món!”
Dietaris
– Stefan
Zweig
“Res de res. La monotonia de les notícies que arriben del front contrasta amb els titulars estridents dels diaris del migdia, que pretenen aconseguir victòries a força de cridar. Això sí, els cafès estan plens de gom a gom; tot i les prohibicions, pertot arreu hi ha nata muntada, croissants i pa de pessic, un llustre de jovialitat enmig d'aquesta misèria inefable que encara ens és desconeguda”
Dietaris
– Stefan
Zweig
“La història universal, vista de prop, és esgarrifosa. Han escombrat els carrers d'homes, ja només s'hi veuen dones i ancians. És terrible com s'estén el silenci: al jardí de casa ja no hi ha criatures fent xivarri, enlloc se sent música i l'entusiame s'ha esvaït. No m'agrada sortir al carrer, no suporto tanta buidor”
Dietaris
– Stefan
Zweig
“duen els uniformes esparracats i empastifats de fang; ells mateixos estan d'allò més pàl·lids i demacrats, secs, com les persones que tornen dels tròpics. Han perdut tota l'empenta, ara tenen deu dies de permís i després han de tornar al front. L'únic que els queda és una obediència apàtica: l'encant i la glòria d'aquests obrers i d'aquests pagesos, allò que els feia feliços, ha desaparegut; tanmateix, la disciplina roman intacta. Pobres! Per qui, per qui!”
Dietaris
– Stefan
Zweig
 |
©
Bocins Literaris
|
“- ¿Y tu alma? ¿Dónde crees que haya ido?
-
Debe andar vagando por la tierra como tantas otras; buscando vivos que recen
por ella. Tal vez me odie por el mal trato que le di; pero eso ya no me
preocupa. He descansado del vicio de sus remordimientos”
Pedro
Páramo – Juan
Rulfo
“Sé lo difícil que es nuestra tarea en estos pobres pueblos donde nos tienen relegados; pero eso mismo me da derecho a decirte que no hay que entregar nuestro servicio a unos cuantos, que te darán un poco a cambio de tu alma, y con tu alma en manos de ellos, ¿qué podrás hacer para ser mejor que aquellos que son mejores que tú? No, padre, mis manos no son lo suficientemente limpias para darte la absolución. Tendrás que buscarla en otro lugar”
Pedro
Páramo – Juan
Rulfo
“Tu madre era tan bonita, tan, digamos, tan tierna, que daba gusto quererla. Daban ganas de quererla. ¿De modo que me lleva ventaja, no? Pero ten la seguridad de que la alcanzaré. Sólo yo entiendo lo lejos que está el cielo de nosotros; pero conozco cómo acortar las veredas. Todo consiste en morir, Dios mediante, cuando uno quiera y no cuando Él lo disponga”
Pedro
Páramo – Juan
Rulfo
“El padre Rentería recogió las monedas una por una y se acercó al altar.
-
Son tuyas- dijo-. Él puede comprar la salvación. Tú sabes si éste es el precio.
En cuanto a mí, Señor, me pongo ante tus plantas para pedirte lo justo o lo
injusto, que todo nos es dado pedir... Por mí, condénalo, Señor”
Pedro
Páramo – Juan
Rulfo
 |
©
Bocins Literaris
|
“El posat de trist no és mai de bon to; és un posat d'avorrit el que us convé adoptar. Si esteu trist és perquè us falta alguna cosa, perquè heu tingut algun fracàs. Reconeixeu la vostra inferioritat. En canvi, si us mostreu avorrit, la inferioritat és del que ha intentat entretenir-vos sense aconseguir-ho”
El roig
i el negre – Stendhal
“Mentre no es fes broma ni de Déu, ni dels clergues, ni del rei, ni de les persones de posició, ni dels artistes protegits per la cort, ni de tot el que està establert; mentre no es parlés bé ni de Béranger, ni dels diaris de l'oposició, ni de Voltaire, ni de Rousseau, ni de res que es pogués expressar amb franquesa; i, sobretot, mentre no es parles mai de política, es podia discutir lliurement de qualsevol cosa”
El roig
i el negre – Stendhal
“Per dir la veritat, sabia dur pel bon
camí els actes importants de la seva vida; però no es preocupava pels detalls,
i els seminaristes astuts no es fixaven més que en els detalls. Per això, els
seus camarades ja el consideraven un lliurepensador:
l'havien delatat una infinitat de petites iniciatives.
Als ulls dels companys, era culpable
d'aquest vici enorme: pensava, jutjava
per ell mateix, en lloc de seguir, cegament l'autoritat i l'exemple”
El roig
i el negre – Stendhal
“En el fons del teu caràcter, intueixo, amb pena, una passió obscura que no m'anuncia ni la moderació ni la renúncia absoluta als béns terrenals que requereix el sacerdoci. Espero molt del teu talent; però, permet-me que t'ho digui- va afegir el bon capellà amb llàgrimes als ulls-, si mai arribes a capellà, tremolaré per la teva salvació”
El roig
i el negre – Stendhal
“¿Quan adquiriré el bon costum d'obrir l'ànima a aquesta gent en proporció justa als diners que em donen? Si vull ser apreciat per ells i per mi mateix, els he de demostrar que és la meva pobresa la que fa tractes comercials amb la seva riquesa, però que el meu cor és a mil llegües de la seva insolència, i habita una esfera massa alta perquè hi puguin arribar les seves petites mostres de desdeny o de favor”
El roig
i el negre – Stendhal
“Madame de Rênal era una d'aquestes dones de províncies que es poden prendre fàcilment per idiotes durant els quinze primers dies de tracte. No tenia cap experiència de la vida, i no mostrava cap interès per parlar. Dotada d'una ànima delicada i desdenyosa, l'instint de felicitat que posseeix tot ser humà feia que, en general, no prestés cap atenció als actes dels personatges grollers enmig dels quals l'havia deixat caure l'atzar”
El roig
i el negre – Stendhal
 |
©
Bocins Literaris
|
“El poder judicial s'ha enfrontat amb una lentitud exasperant al problema de la corrupció, però encara resta per veure si algú aconsegueix solucionar el problema endèmic de la incompetència dels polítics”
Un
poble traït – Paul
Preston
“la reacció de les potències estrangeres va marcar el curs de la Guerra Civil. Les polítiques de quatre dels cinc principals actors internacionals- Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia- es van veure substàncialment influïdes per la seva hostilitat a la cinquena, la Unió Soviètica”
Un
poble traït – Paul
Preston
“El compromís de la República de millorar les condicions de vida dels membres més pobres de la societat exigia una important redistribució de la riquesa. En una època de depressió econòmica mundial, els augments salarials i el cost d'unes millors condicions laborals no podien finançar-se mitjançant una simple retallada dels beneficis. En una economia de contracció, plantejaven un desafiament revolucionari a l'ordre econòmic”
Un
poble traït – Paul
Preston
“Els enormes beneficis obtinguts de la mineria, la siderúrgia i el tèxtil no s'havien invertit, en general, en la introducció de noves tecnologies. De fet, l'àmplia publicitat de la despesa dels nou-rics en articles de luxe en un moment d'escassetat d'aliments havia intensificat el ressentiment de la classe obrera envers el que consideraven una plutocràcia parasitària”
Un
poble traït – Paul
Preston
“La dreta antisemita acostumava a descriure els catalans com els jueus d'Espanya, un qualificatiu que també utilitzava la premsa militar. El diari de l'exèrcit, La Correspondencia Militar, va exigir que s'expulsés d'Espanya els nacionalistes catalans i bascos. <<Que vaguen por el mundo, sin Patria, como la raza maldita de los judíos. Sea ese un castigo eterno>>”
Un
poble traït – Paul
Preston
“Des de mitjan del segle XVIII, l'exèrcit espanyol no coneixia res més que la derrota a mans d'enemics estrangers, i les seves úniques victòries les havia aconseguit a les guerres civils. No és gens estrany que després de la pèrdua de les últimes restes importants de l'imperi, l'exèrcit mostrés una gran determinació de no perdre l'última batalla de la defensa de la integritat nacional. Irònicament, la derrota que va alimentar les flames del nacionalisme espanyol també va donar vida al seu major enemic”
Un
poble traït – Paul
Preston
“Espanya no va experimentar una revolució burgesa clàssica en la qual es trenquessin les estructures de l'Antic Règim. El poder de la monarquia, la noblesa terratinent i l'Església es va mantenir més o menys intacte fins ben entrat al segle XX. A diferència de la Gran Bretanya i França, l'Espanya del segle XIX no va veure l'establiment d'una política incipientment democràtica amb la flexibilitat necessària per absorbir noves forces i adaptar-se als grans canvis socials”
Un
poble traït – Paul
Preston
“els elements de la ideologia anarquista es consideraven portadors d'una doctrina estrangera especialment perniciosa i bàrbara. Els anarquistes eren <<bestias dañinas>>, pitjors que els delinqüents comuns a causa de les seves aspiracions socials utòpiques. Per aquest motiu calia eliminar la influència destructiva de <<los que tienen ideas>>”
Un
poble traït – Paul
Preston
“A començaments del segle XX, els oficials de l'exèrcit estaven ben disposats a escoltar el missatge dels ultraconservadors que tenien el dret i el deure d'interferir en la política per <<salvar Espanya>>. Per desgràcia, aquest objectiu aparentment noble era, en realitat, un sinònim de la defensa dels interessos i privilegis de sectors relativament reduïts de la societat. Per tant, les forces armades no eren servidors de la nació que defensaven d'enemics externs, sinó els defensors d'interessos socials molt concrets en contra dels seus enemics interns: la classe obrera i els nacionalistes regionals”
Un
poble traït – Paul
Preston
 |
©
Bocins Literaris
|
“Ja està cansat, l'home, de no poder recordar els seus somnis”
L’arbre
de foc – Agustí
Bartra
 |
©
Bocins Literaris
|
“D'alliberar-me'n, me n'haig d'alliberar; d'anar-se'n, se n'ha d'anar. Però com? No deus voler fer-lo fora a empentes, aquest pobre malaurat, pàl·lid i passiu! No deus pas voler foragitar aquesta criatura indefensa! No deus voler pas voler deshonorar-te amb una crueltat així, oi?”
Bartleby,
l’escrivent – Herman
Melville
“De mica em mica em vaig anar persuadint que els maldecaps que em provocava l'escrivent me'ls havien predestinat des de l'eternitat,i que en Bartleby me l'havien encarranquinat per algun misteriós designi de la Providència omniscient, designi que un trist mortal com jo no podia arribar a desentranyar”
Bartleby,
l’escrivent – Herman
Melville
“No és pas infreqüent que quan a algú el rebaten d'una manera insòlita i violentament forassenyada, comencin a trontollar-li les conviccions més elementals. Comença, com si diguéssim, a sospitar vagament que, per estrany que pugui semblar, la raó i la justícia estan amb l'altra banda”
Bartleby,
l’escrivent – Herman
Melville
“- Preferiria no fer-ho- va dir.
Me'l vaig mirar de fit a fit. Tenia la
cara eixuta i serena; els ulls grisos, vagament tranquils. Ni un sol indici
d'agitació el torbava. Si hi hagués hagut la més petita inquietud, o còlera, o
impaciència, o impertinència, en les seves maneres; en altres paraules, si hi
hagués hagut res d'habitualment humà en ell, sens dubte l'hauria despatxat amb
violència”
Bartleby,
l’escrivent – Herman
Melville
“Al començament, en Bartleby va fer
una quantitat extraordinària de còpies. Com si arrossegués una vella fam de
copiar el que fos, semblava endrapar els meus documents. Ni descansava per
pair-los. Guixava dia i nit, copiant amb llum natural o amb llum d'espelma. Jo
hauria estat prou content de tanta aplicació si s'hagués tractat d'una
laboriositat alegre. Però escrivia d'una manera silenciosa, pàl·lida, mecànica”
Bartleby,
l’escrivent – Herman
Melville
 |
©
Bocins Literaris
|
“no he d'estimar-me en excés la vida: em vas infantar com a bé comú de tots els grecs, no per a tu sola. Hi ha milers d'homes coberts amb els escuts i milers brandant els rems que, havent estat agreujada la pàtria, gosaran enfrontar-se amb els enemics i morir per Grècia; en canvi, la meva vida, que és una de sola, ¿ha d'impedir-ho tot? ¿Quina justícia hi ha en això?”
Ifigenia
a Àulida – Eurípides
“Quin avantatge que té un humil naixement! Perquè és més fàcil per a ells plorar i dir qualsevol cosa; però per al qui ha nascut noble, això no és apropiat. L'orgull presideix la nostra vida, i som esclaus de la gent. Jo, doncs, m'avergonyeixo de vessar llàgrimes, i llavors m'avergonyeixo de no plorar, malauradat de mi, que he caigut en la desgràcia més gran”
Ifigenia
a Àulida – Eurípides
 |
©
Bocins Literaris
|
“Forse è che la vita, alle volte, ti gira in un modo che non c'è propio più niente da dire”
Seta – Alessandro
Baricco
 |
©
Bocins Literaris
|
“Oh, déus, déus! Que trista és la terra al capvespre! Que misteriosa és la boira sobre els aiguamolls! Qui hagi vagarejat sota aquesta boira, qui abans de morir hagi patit molt, qui hagi volat sobre aquesta terra, portant una càrrega superior a les seves forces, ho sabrà. Ho sabrà aquell que estigui cansat, i que abandoni sense recança les boires de la terra, els seus aiguamolls i els seus rius, i s'entregui amb el cor lleuger a les mans de la mort”
El
Mestre i Margarita – Mikhaïl Bulgàkov